Sense feina, sense casa, sense vida

>Víctimes mortals de la crisi financera: Augmenten els casos de suïcidi arreu d’Europa

>Els problemes econòmics ja són el principal motiu desencadenant de les morts autoinflingides a l’Estat Espanyol

 

(versió extesa)

La crisi ha dut a una major incidènica de les malalties mentals. Els darrers estudis demostren una correlació directa entre la conjuntura financera i un increment dels casos de suïcidi arreu d’Europa. A l’Estat Espanyol, els problemes econòmics s’han convertit en el principal element desencadenant de les morts autoinflingides. Els efectes psicològicament devastadors de l’atur i els desnonaments empenyen milers de persones a un estat de desesperació, del qual no veuen sortida possible. El psiquiatre Josep Moya, la portaveu de la PAH, Ada Colau, i el psicòleg Enrolando Parra treballen cada dia amb gent que ha perdut la il·lusió de viure. La recepta, restabliment de vincles i programes comunitaris de prevenció i intervenció. Sobretot, retornar la dignitat al ciutadà i desculpabilitzar-lo d’una situació de la que no és responsable, sinó que pateix a mans dels poders financers i els seus còmplices.

Una correlació comprovada

Deixant de banda el fet que, aproximadament, un 30% de les morts per suïcidi no es comptabilitzen com a tals, el significatiu retard amb què es publiquen les estadístiques oficials dificulta el càlcul de la incidència real del fenòmen. A l’Estat Espanyol, les últimes xifres daten del 2010, quan, segons l’INE van suïcidar-se 3415 persones. Una taxa de 6,7 casos per cada 100.00 habitants, superior a la que llavors mostrava Catalunya -5,9-. Tot i constituir la primera causa de mort violenta, el percentatge de suïcidis es trobava, llavors, entre els més baixos de la UE i havia mostrat una tendència decreixent durant les darreres dècades. Però, coincidint amb l’agreujament de la crisi, l’Institut de Medicina Legal de Catalunya constatava, en un recompte propi, que al 2011 el nombre de morts autoinflingides va créixer un 11% al nostre país. La mateixa institució calculava que, els tres primers mesos del 2012, a Barcelona van matar-se un 58% de persones més que al mateix període de l’any anterior. El Congrés Estatal de Psiquiatria celebrat el setembre de l’any passat a Bilbao quantificava que un 32,5% dels casos de suïcidi estudiats tenien els problemes econòmics com a detonant principal, motivació que superava per primer cop els problemes de parella, els antecedents de malalties mentals o l’alcoholisme.

Els casos de suïcidi a Barcelona van duplicar-se l’any passat ”

Sense feina, sense casa, sense vida

La decisió fatal del suïcidi sol arribar induïda per diversos factors, i s’hi combinen elements neurobiològics amb d’altres de caràcter social. “Quan la persona sofreix una pèrdua, que pot ser tan la mort d’un ésser estimat com el fet de quedar-se sense feina o sense casa, apareix d’una banda una simptomatologia depressiva, que produeix tristesa, i de l’altra un estat d’ansietat, que provoca por” ens explica la psicòloga Laia Oliva. En els casos més greus, l’individu es veu superat per l’entorn i no arriba a veure més sortida que la mort. “És la desesperació la que porta el suïcidi”, enfatitza Oliva. El també psicòleg Enrolando Parra coordina a Madrid el programa de voluntariat Psicología en tiempos de crisis i afirma: “les persones que ho estan passant pitjor han perdut completament l’esperança, és gent molt trista que ja no té la capacitat de veure una mica de llum al final del túnel; tampoc troba suport a la comunitat, es sent molt sola i no comparteix els processos pels quals passa”

Els danys psicològics de l’atur de llarga duració ja van ser descrits als anys 30 pel sociòleg austríac Paul Hartzfeld: despreci cap a un mateix, pèrdua de confiança, devaluació de l’status social, despertar diari sense res a fer… La relació estadística entre l’atur i la incidència del suïcidi s’ha demostrat a diversos països europeus com França i Gran Bretanya. El sociòleg Javier Rivera ha corroborat que, els darrers deu anys, les variacions de les taxes d’atur i de morts per suïcidi coincideixen també a l’Estat Espanyol. El psiquiatre Josep Moya, responsable de l’Observatori de Salut Mental Comunitària de Catalunya (OSAMCAT), evidencia a la vegada, la por que genera la inseguretat de si es conservarà o no la feina: “Tenim una població que és conscient que, independentment dels esforços que faci, el seu futur professional serà decidit en un altre lloc. Vé gent que em diu «tant és que jo la feina la faci molt bé, si aquesta persona decideix que sóc prescindible, m’acomiadaran»”.

La pèrdua de la casa suposa la cancel·lació del projecte de vida”

En el cas de la pèrdua de l’habitatge, les conseqüències per a la salut mental són encara més dramàtiques. Ada Colau, portaveu de la PAH, descriu: “La majoria de persones ens arriben a les assemblees totalment desfetes: no poden ni parlar, o només començar trenquen a plorar”. Quan es perd la casa, el projecte de vida queda cancel·lat. “Milers de persones que mai s’haurien imaginat que estarien en una situació així, doncs vivien en la més absoluta normalitat, veuen que, en poc temps, els falla completament tot: els falla la feina, no poden pagar la hipoteca i per tant poden perdre la casa… A més, sovint descobreixen que es quedaran amb un deute per vida, proscrites, i sense la possibilitat de ser un subjecte econòmic mai més”. Quan l’horitzó de futur es tanca, l’efecte és devastador”.

Les conseqüències del model neoliberal

 

A finals del segle XIX, el sociòleg francès Émile Durkheim tipificava el suïcidi anòmic com a element característic de les societats modernes “en què l’ésser humà no coneix els límits dels seus desitjos i és en un estat de decepció permanent”. La frustració davant la impossibilitat de complir uns objectius massa elevats genera que l’individu vegi la seva vida buida de sentit. Laia Oliva ho té clar “l’arrel és a les exigències que ens imposa el sistema, per exemple, a través de la publicitat. La persona s’arriba a sentir fracassada pel sol fet de no poder adquirir un producte determinat. A part, per a poder mantenir el nivell de compra, és obligada a produir sense descans, cosa que resta llibertat i també pot desenvolupar en un transtorn”. El Dr. Moya coincideix: “el discurs dels poders financers que bombardejava la ciutadania amb el missatge de que «has de ser propietari, sinó ets un no res» ha tingut efectes gravíssims”. Ada Colau destaca que “la instauració del model capitalista salvatge ha vingut acompanyada de la promoció d’uns valors de convivència basats en l’individualisme, la competitivitat i la mesura de la gent pels seus ingressos. Això fa que aquesta es senti culpable, s’avergonyeixi de perdre-ho tot i visqui el sotrac tota sola”.

La pobresa, factor de risc per la salut mental

D’entrada, les persones amb menys recursos tenen més cartes a l’hora de patir malalties mentals; hi ha factors de risc exclusius de les classes treballadores com la privació de béns materials, l’atur o la inseguretat respecte el futur”, explica Enrolando Parra. El psiquiatre canari Félix González, coordinador del Servei de Psiquiatria de l’hospital de La Palma, veu clar que “empresaris i individus amb alt poder adquisitiu emmalalteixen menys que mestresses de casa i persones jubilades, aturades o migrants sense papers”. A més, una cobertura pública de la salut mental deficient i retallada, combinada amb l’alt cost de les teràpies privades, fa que gairebé la meitat de la gent que ho necessita no visiti l’especialista.

Vivien en un món estable

Les persones afectades “són predominantment homes de mitjana edat,entre 45 i 60 anys, gent que pensava que tenien la vida encarrilada i vivia en un món estable, amb amb una feina que li permetia tirar endavant i tenir recursos per a la família”, comenta Parra. En aquests sectors d’edat, on persisteix el model del male breadwinner, fa que per a ells l’atur tingui conseqüències psicològiques més greus. El Dr. Moya parla de que “el treball entès com a valor social sovint és pels homes la gran aposta de la vida, mentre que per les dones també és una aposta, però no sempre la única ni la més important, i ella té més recursos emocionals per enfrontar-se a la pèrdua de la feina”. A nivell mundial, els nombre de suïcidis masculins triplica els femenins.

Víctimes i victimaris

Genocidi financer, crims d’Estat o de lesa humanitat. Són alguns dels càrrecs de què la ciutadania acusa institucions i entitats bancàries, a qui considera culpables de la mort d’aquestes persones. “Hi ha responsabilitats dels qui ordenen, executen i protegeixen als interessos financers: classe política, cossos de seguretat, judicatura…”, conclou Parra. “Fa temps que estem veient els efectes col·laterals d’una llei hipotecària criminal: augment de les tensions familiars, ansietat, depressió, intents de suïcidi, alcoholisme i altres dependències, violència de gènere… algun dia els responsables hauran de pagar”, denuncia Ada Colau.

Veure la sortida

A diversos països hem vist casos de gent que ha volgut fer servir la seva mort com a arma de denúncia contra aquells qui l’han portat a perdre l’esperança. És el cas del jubilat grec Dimitris Christoulas, que l’abril de l’any passat es matava d’un tret davant el Parlament hel·lè i deixava una nota que incitava el jovent a agafar les armes contra la troika i els artífexs dels plans d’austeritat. També hem vist persones que, a diversos països, s’han cremat vives a l’estil dels monjos tibetans, dues d’elles al País Valencià. El “martiri”, però, no és la resposta. Sortir del pou és possible, i és necessari continuar viu per seguir lluitant contra la causa del propi mal. La manera, compartir la vivència i participar activament a la seva superació. Moya subratlla la importància de potenciar els programes comunitaris. Segons l’experiència d’Ada Colau, l’assessorament col·lectiu ha resultat la millor de les teràpies “Només trobar un espai on a la gent se li diu «no estàs sol, tu no et quedaràs al carrer perquè nosaltres estem aquí per a impedir-ho i t’ajudarem»” ja serveix perquè a la persona li baixi l’ansietat. D’altra banda, la resposta de l’administració es redueix a patologitzar el problema i receptar drogues antidepressives sense considerar el seu origen, que és una qüestió econòmica i de drets fonamentals com el dret al treball i el dret a l’habitatge”.

Invisibilització social 

Els suïcidis causen més morts anuals al món que les guerres, els conflictes i els homicidis junts” constatava l’any passat un estudi de l’OMS. Es calcula que, a tot al món, un milió de persones es lleven la vida cada any -una cada quaranta segons- i vint milions més ho intenten sense èxit. Des del 2008, el suïcidi és també la primera causa de mort entre el jovent tan a Catalunya com a l’Estat Espanyol, per sobre dels accidents de trànsit. El catedràtic de psiquiatria de la Complutense Juan José López Ibor recorda que “en la major part de cultures és considerat una aberració, i la majoria de religions veuen els suïcides com a persones que han decidit excloure’s del món dels creients, i per tant han de ser privades dels seus drets, com ara rebre una sepultura digna”. La moral catòlica de culpa encara influeix en la percepció social del suïcidi, ens explica el psicòleg Enrolando Parra: “és un tema del que no es parla, i si es fa s’atribueix tota la responsabilitat a la persona, obviant elements externs que poden influir sobre la seva decisió”. La invisibilització social es presenta acompanyada d’una nul·la intervenció de les autoritats sanitàries: no existeix cap programa de prevenció a nivell estatal ni autonòmic. Fins fa uns mesos, el problema també destacava per la seva absència als mitjans. La OMS dicta una sèrie de recomanacions sobre la cobertura mediàtica del suïcidi com ara fugir de les explicacions simplistes, evitar la descripció dels mètodes, no presentar la mort com a solució per als problemes i no enaltir els suïcides com a herois o màrtirs. L’objectiu, prevenir l’efecte imitació o efecte Werther, anomenat així per una novel·la de Goethe publicada al segle XVIII on el protagonista es suïcidava, llur influència va provocar que joves d’arreu d’Europa imitéssin al personatge. Aquest efecte crida està demostrat, però no és excusa, segons la opinió dels professionals de la salut mental, per a no denunciar la dura realitat. Més enllà del sensacionalisme, posar el problema sobre la taula és prioritari, com passa, per exemple de la violència masclista.

Milers de casos més a la UE 

La comissària europea de salut Androulla Vassiliou advertia de que una de les conseqüències de la relació directa entre la crisi econòmica i la salut mental ha estat un increment del 25% en el nombre de suïcidis i un 15% més de nous casos psiquiàtrics arreu de la UE. Dels 10 països amb la taxa de mort per suïcidi més elevada, 6 són membres de la Unió: les societats on el problema és més sever són les dels estats bàltics i centreeuropeus. Les taxes més baixes del continent, fins ara, apareixien als països mediterranis. Però Grècia, el cas més paradigmàtic, amb la crisi i les mesures de la troika, en pocs anys ha passat de ser el país on menys persones es treien la vida a ser l’Estat amb més casos de suïcidi proporció a la població de la UE. El ministre de salut hel·lè confirmava que entre 2008 i 2011 les morts intencionades havien crescut un 40%. L’increment també ha estat molt significatiu a Itàlia, amb desenes de casos els darrers mesos. Així mateix, França i el Regne Unit, estudis de prestigioses universitats han detectat un creixement important dels suïcidis des del 2008.

Cal invertir en programes comunitaris: els professionals hem de sortir dels despatxos”

Dr. Josep Moya, psiquiatre i psicoanalista, responsable de l’Observatori de Salut Mental Comunitària de Catalunya

Estic atenent a força persones que han intentat suïcidar-se, la majoria induïdes per la recessió econòmica. Observem vides que s’orienten en la direcció de morir, de desaparèixer, de no tornar a despertar. Hi ha pacients que em diuen “m’agradaria que m’agafés un infart, que em diagnostiquéssin un tumor irreversible”. La tendència assenyala que molta gent està perdent la il·lusió i el desig de viure. La recepta que fem és recuperar vincles, procurar que la persona no quedi aïllada a casa. És fonamentral ajudar-la recuperar la dignitat i no es senti culpable d’una situació que no ha provocat: la major part de ciutadans no són culpables de la crisi, en són culpables uns altres, que generalment no pateixen atur ni desnonaments. Els professionals hem de canviar el model actual de quedar-nos tancats al despatx i esperar que el pacient ens vingui a explicar el seu “drama”, cal sortir de la consulta i desplaçar-nos a les cases, als ambulatoris, a les escoles, a les associacions veïnals, fet que genera vincles i sinèrgies que permeten una atenció més eficaç. Ens falta aquesta cultura comunitària, i les retallades afecten precisament els programes que apunten cap aquí; es torna a un model encara més hospitalo-centrista. A banda de la tasca de denúncia, la prevenció és aquesta: programes comunitaris. A través d’ells, hem vist com en molta gent la ideació suïcida ha minvat o ha desaparegut.

Es desatén tant a les persones que arribem a situacions properes al genocidi”

Enrolando Parra, psicòleg, coordinador del programa Psicología en tiempos de crisis de Psicólogos sin Fronteras

La sanitat pública presenta un dèficit molt greu pel que fa a l’atenció de la salut mental, que s’ha agreujat per la falta de recursos. Hi ha persones amb problemes seriosos, com per exemple pensaments de suïcidi, que té dificultats per accedir a teràpia. És una actitud que va contra la pròpia lògica del sistema neoliberal, perquè una població amb bona salut mental és més productiva. Però el que s’aconseguirà serà una societat on un petit grup tindrà accés a tots els serveis i un altre gran grup no hi accedirà, fet que tindrà un impacte tan al benestar psíquic com a l’esperança de vida. Amb “la política al servei del banquer” crec que s’està desatenent tant a les persones que s’arriba a situacions properes al genocidi. Nosaltres estem intentant suplir aquest buit que deixa l’administració amb voluntariat, i fem activitats d’acompanyament amb persones que ho puguin necessitar. Quan hi parlem, facilitem un espai de gestió de les emocions i treballem per tal de generar un nou projecte de vida, diferenciar allò imprescindible del que no ho és i retrobar aquells aspectes positius de la vida que ens puguin donar un sentit i animar a seguir endavant. En el cas de persones afectades per la hipoteca, les animem a que es posin en contacte amb les assemblees de la PAH i participin activament a la resolució dels seus problemes. A més de les polítiques concretes de suport a casos aguts, per aconseguir una societat mentalment sana cal garantitzar els recursos suficients per a la supervivència a qualsevol ciutadà, i per això és necessària una redistribució de la riquesa acompanyada d’una inversió social en tasques de prevenció i ajuda a la gent que passa per situacions difícils.

Hi ha responsables directes d’aquestes morts”

Ada Colau, portaveu de la PAH

Aquí estem parlant, com a mínim, d’inducció al suïcidi. Són morts anunciades, que es podien haver evitat fa molt de temps. Fa quatre anys que les PAH denunciem les conseqüències de la llei hipotecària i diem que cal canviar-la; fa temps també que ho diu el poder judicial i molts altres sectors. En la mesura que el govern no ha fet res per pal·liar la situació, sabent quina n’és la solució, i segueix cedint a la pressió dels bancs, és responsable d’aquestes morts. A part, trobem la responsabilitat directa de les entitats financeres, que sense cap mena d’escrúpol i amb la lògica del màxim benefici abusen d’una llei que les sobreprotegeix, i no tenen pietat ni en situacions límits d’extrema necessitat. Hi ha gent que ens arriba amb pensaments suïcides o depressions molt greus directament relacionades amb maltractes, amenaces i tractes vexatoris per part de caixes i bancs. Per això diem que són criminals i són responsables del dany social que causen. Més allà d’algunes morts, provoquen un patiment que està traumatitzant una generació sencera. Algun dia els responsables hauran de pagar, perquè, sinó, en aquest país no hi haurà democràcia.

 Casos de suïcidi relacionats amb desnonaments a l’Estat Espanyol els darrers sis mesos:

23/10/12- Home, Jove. Las Palmas, Canàries

25/10/12- José Manuel Domingo. 54 anys. Granada

9/11/12 Amaia Egaña. 53 anys. Barakaldo, Bizkaia

14/11/12 Victoria Mesa. 52 anys. Màlaga

16/11/12- Ricardo G. M. 50 anys. Còrdova

28/11/12- Home. 59 anys. Santesteban, Navarra

9/12/12 Dona. 62 anys, Peñafiel, Valladolid

14/12/12 Dona. 56 anys. Màlaga

17/12/12 Home. 47 anys. Ardales, Màlaga

2/1/13 Home, 57 anys. Màlaga

13/1/13 Home, 38 anys. Sevilla

8/2/13 Francisco José Lamas. 36 anys. Còrdova

12/2/13 Parella de Jubilats, 67 i 68 anys Cas Català, Calvià, Mallorca.

13/2/13 Home. 55 anys, Alacant

16/2/13 Home. 68 anys, Calvià, Mallorca

18/2/13. Dona 47 anys. Almassora, Castelló

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s