(FOTO: Milers de persones fan cua per accedir a les institucions, el juny del 2011)
Cinc anys després de la seva eclosió, el 15-M està més mort que el punk. Fins aquí tot normal: les lluites, com tot ésser vivent, neixen, creixen, es reprodueixen i moren; llei de vida, en aquest sentit, poc més podem fer que enyorar el difunt i recordar els bons moments que vam passar junts. Un tema ben diferent és el fet que les injustícies socioeconòmiques que denunciàvem fa cinc anys no s’han reduït, ni tan sols congelat, sinó que han augmentat notablement en tots els aspectes. En relació al pa, la desigualtat capitalista s’ha disparat fins a cotes mai vistes, pel que fa al xoriço, que un polític robi impunement ja ni tan sols és notícia. Això fa enfadar bastant més. Aquest fracàs seria relativament disculpable –aviam, enderrocar el sistema no és fàcil– si almenys tinguéssim la consciència neta, si ens quedéssim amb aquell consol de les derrotades del 39: vam lluitar pel que crèiem fins al final. En el nostre cas, no és així
Les acampades van atreure gent molt diferent, i aquesta pluralitat va ser a la vegada la riquesa i el topall de les mobilitzacions de la primavera del 2011. Hi entrarem en un altre moment. Pel que ens interessa aquí, la idea és que a les places hi havia molts debats, però pocs consensos. No obstant això, sí que hi havia un clam unitari, que definia una premissa explícita i concreta, convertida en la principal consigna del moviment: “Ningú ens representa”. Malgrat les eventuals divergències a l’hora de substituir-la, el vet a la democràcia representativa quedava ben clar. No vaig sentir a ningú cantar “ningú ens representa ara, però amb polítics més progres i jovenets ens conformaríem”. En canvi, recordo una ocasió, durant una de les assemblees multitudinàries de la plaça Catalunya, en què una persona va demanar el micro i va proposar de vehicular les reivindicacions de l’acampada amb la formació d’un partit polític: el rebuig va ser unànime i contundent, amanit amb escridassades, xiulets i omnipresència de braços en creu.
Considerar la confluència al voltant de tot el que significa l’afirmació “ningú ens representa” com a cor o, en tot cas, com a un dels òrgans vitals del moviment del 15-M, permet establir la causa directa de la seva mort. Malgrat que el pacient pogués arrossegar uns quants vicis, l’autòpsia revela que la mort no va ser natural, sinó que fou provocada i de manera intencionada. I els autors del “movimenticidi” no van ser pas els enemics naturals de tota protesta, com els jutges o la policia, sinó tot el contrari. El 15-M, com Cèsar, va ser apunyalat pels seus propis fills, aquells que havien crescut a la seva ombra.
Perquè estar a l’assemblea quan podem ser l’assemblea? Humà, massa humà. Els plançons de l’arribisme trobaren bon adob a les places. I un cop la seva voracitat van assecar l’arbre que els emparava, les plantes enfiladisses van trepar i trepar fins que finalment van donar el seu fruit, que no és altre que les llistes electorals. Les paperetes de l’autodenominada “nova política” estan fetes amb llenya de l’arbre que els seus mateixos impulsors van talar.
Si tots aquests renegats, i no s’entengui “renegats” com un insult, sinó com una descripció argumentada, almenys haguessin tingut la decència de dir “bé, hem canviat d’opinió”, encara seria possible trobar algun atenuant, però el més fort és que tenen la barra de treure després a passejar la mòmia del 15-M i proclamar-se’n hereus o continuadors, quan el que han fet és pixar-se, cagar-se, vomitar i abocar amb menyspreu i cinisme tots els fluids del cos sobre la consigna bàsica del moviment. Stalin ordena exposar al públic el cadàver de Lenin embalsamat en una vitrina. Si encara no n’hi havia prou, ens trobem que els mitjans, passats cinc anys, encarreguen a aquesta gent el redactat del relat dels fets del maig del 2011. Altre cop, la història l’escriuen els que guanyen (eleccions). Per això, encara que a mi no em paguin per fer-ho, també n’escriuré la meva versió.
Molta gent que estava asseguda a terra al meu costat aquella assolellada primavera del 2011 ara no hi seu precisament pas, a terra. Prefereixen butaques encoixinades amb bitllets sortits de les butxaques dels demés, des d’on dispersar la seva demagògia narcòtica i estèril mentre els estralls del terrorisme capitalista cada cop van a pitjor; els menys “espavilats” es poden conformar amb una confortable plaça d’assessor o un escriptori burocràtic en algun Ajuntament o entitat directa o indirectament pública. Per a aquestes personetes, tot són beneficis. Una bona nòmina assegurada, retorn a la classe mitjana… apa, a fer criatures i deixar-les amb l’àvia els dissabtes per fer tertúlia entre gintònics de marca en una terrassa cuqui de Gràcia i recordar quan érem joves i anàvem a manis.
Parlant de criatures, panxot de riure el que s’estaran fotent les mares i pares de tota aquesta generació dels vuitanta i rodalies. Tant que hem criticat la capitulació del 78, els Pactes de la Moncloa, els arribistes de la gauche divine i la passivitat davant una “transacció” que va convertir la lluita antifranquista revolucionària en vacances a l’estranger, un Ford Fiesta i Felipe González. Doncs la nostra generació no només s’ha venut igualment, sinó que ho ha fet abans, més barat i sabent perfectament a què s’exposava. Les opositores antifranquistes potser es mereixien cert repòs, després d’anys de manejar armes i caure per finestres de comissaries. Nosaltres, de què hem de descansar, de fer tweets i, les més eixelebrades, de moure de lloc algun contenidor? Elles van canviar la pau social per la fi d’una dictadura militar, llibertats civils i una economia socialdemòcrata. La nostra quinta, l’ha regalada de franc. És impossible calcular l’abast de les dimensions del clatellot que ens mereixem.
No totes hem caigut a la trampa, això també és veritat. Quin paper ens relega, doncs, la progressia que se’ns ha enfilat a les espatlles, a les que no volem participar del seu joc de les cadires? La marginació, és evident, un senzill però efectiu ostracisme. Potser treballar al BonPreu. Potser un destí de lumpen de plaça, despotricant contra el sistema amb una llauna de cervesa de mig litre reescalfada a la mà. I si ens toca viure amb els pares o rebre alguna caritat dels de casa, què hi farem, acceptarem l’estigma, però estaria bé que el compartíssim amb altres elements que van de sobrats, però que no només són també paràsits, sinó que a més parasiten sense permís i a la societat sencera, i parlo d’aquests que s’asseuen tan altius en cadires que pagues tu i que pago jo, siguin institucionals o institucionalitzades a través del tercer sector, la indústria de l’assistencialisme blanc, l’economia socialdemòcrata i subvencionada o “xiringuitos” semipúblics similars.
Doncs sí, aquí em quedo sol amb els meus ideals. I me’ls menjaré amb patates. Però, si me’ls menjo, també els puc cagar. Bon profit.
I en el pròxim episodi:
A la segona part de l’article, faré una anàlisi política de les divergències teòriques i pràctiques que van bloquejar el 15-M des de bon començament, i abordaré les qüestions del ciutadanisme, l’autonomia i l’acció directa, parlaré d’Aturem el Parlament com a punt d’inflexió i aprofundirem també en allò de bo que ha deixat el 15-M, sobretot en l’àmbit dels barris. Serà un article, doncs, més seriós i avorridot, i l’escriuré, per tant, quan no em faci tanta mandra. Però em calia treure aquest de les entranyes avui mateix.