Una altra exhumació del 15-M

(FOTO: Milers de persones fan cua per accedir a les institucions, el juny del 2011)

Cinc anys després de la seva eclosió, el 15-M està més mort que el punk. Fins aquí tot normal: les lluites, com tot ésser vivent, neixen, creixen, es reprodueixen i moren; llei de vida, en aquest sentit, poc més podem fer que enyorar el difunt i recordar els bons moments que vam passar junts. Un tema ben diferent és el fet que les injustícies socioeconòmiques que denunciàvem fa cinc anys no s’han reduït, ni tan sols congelat, sinó que han augmentat notablement en tots els aspectes. En relació al pa, la desigualtat capitalista s’ha disparat fins a cotes mai vistes, pel que fa al xoriço, que un polític robi impunement ja ni tan sols és notícia. Això fa enfadar bastant més. Aquest fracàs seria relativament disculpable –aviam, enderrocar el sistema no és fàcil– si almenys tinguéssim la consciència neta, si ens quedéssim amb aquell consol de les derrotades del 39: vam lluitar pel que crèiem fins al final. En el nostre cas, no és així

Les acampades van atreure gent molt diferent, i aquesta pluralitat va ser a la vegada la riquesa i el topall de les mobilitzacions de la primavera del 2011. Hi entrarem en un altre moment. Pel que ens interessa aquí, la idea és que a les places hi havia molts debats, però pocs consensos. No obstant això, sí que hi havia un clam unitari, que definia una premissa explícita i concreta, convertida en la principal consigna del moviment: “Ningú ens representa”. Malgrat les eventuals divergències a l’hora de substituir-la, el vet a la democràcia representativa quedava ben clar. No vaig sentir a ningú cantar “ningú ens representa ara, però amb polítics més progres i jovenets ens conformaríem”. En canvi, recordo una ocasió, durant una de les assemblees multitudinàries de la plaça Catalunya, en què una persona va demanar el micro i va proposar de vehicular les reivindicacions de l’acampada amb la formació d’un partit polític: el rebuig va ser unànime i contundent, amanit amb escridassades, xiulets i omnipresència de braços en creu.

Considerar la confluència al voltant de tot el que significa l’afirmació “ningú ens representa” com a cor o, en tot cas, com a un dels òrgans vitals del moviment del 15-M, permet establir la causa directa de la seva mort. Malgrat que el pacient pogués arrossegar uns quants vicis, l’autòpsia revela que la mort no va ser natural, sinó que fou provocada i de manera intencionada. I els autors del “movimenticidi” no van ser pas els enemics naturals de tota protesta, com els jutges o la policia, sinó tot el contrari. El 15-M, com Cèsar, va ser apunyalat pels seus propis fills, aquells que havien crescut a la seva ombra.

Perquè estar a l’assemblea quan podem ser l’assemblea? Humà, massa humà. Els plançons de l’arribisme trobaren bon adob a les places. I un cop la seva voracitat van assecar l’arbre que els emparava, les plantes enfiladisses van trepar i trepar fins que finalment van donar el seu fruit, que no és altre que les llistes electorals. Les paperetes de l’autodenominada “nova política” estan fetes amb llenya de l’arbre que els seus mateixos impulsors van talar.

Si tots aquests renegats, i no s’entengui “renegats” com un insult, sinó com una descripció argumentada, almenys haguessin tingut la decència de dir “bé, hem canviat d’opinió”, encara seria possible trobar algun atenuant, però el més fort és que tenen la barra de treure després a passejar la mòmia del 15-M i proclamar-se’n hereus o continuadors, quan el que han fet és pixar-se, cagar-se, vomitar i abocar amb menyspreu i cinisme tots els fluids del cos sobre la consigna bàsica del moviment. Stalin ordena exposar al públic el cadàver de Lenin embalsamat en una vitrina. Si encara no n’hi havia prou, ens trobem que els mitjans, passats cinc anys, encarreguen a aquesta gent el redactat del relat dels fets del maig del 2011. Altre cop, la història l’escriuen els que guanyen (eleccions). Per això, encara que a mi no em paguin per fer-ho, també n’escriuré la meva versió.

Molta gent que estava asseguda a terra al meu costat aquella assolellada primavera del 2011 ara no hi seu precisament pas, a terra. Prefereixen butaques encoixinades amb bitllets sortits de les butxaques dels demés, des d’on dispersar la seva demagògia narcòtica i estèril mentre els estralls del terrorisme capitalista cada cop van a pitjor; els menys “espavilats” es poden conformar amb una confortable plaça d’assessor o un escriptori burocràtic en algun Ajuntament o entitat directa o indirectament pública. Per a aquestes personetes, tot són beneficis. Una bona nòmina assegurada, retorn a la classe mitjana… apa, a fer criatures i deixar-les amb l’àvia els dissabtes per fer tertúlia entre gintònics de marca en una terrassa cuqui de Gràcia i recordar quan érem joves i anàvem a manis.

Parlant de criatures, panxot de riure el que s’estaran fotent les mares i pares de tota aquesta generació dels vuitanta i rodalies. Tant que hem criticat la capitulació del 78, els Pactes de la Moncloa, els arribistes de la gauche divine i la passivitat davant una “transacció” que va convertir la lluita antifranquista revolucionària en vacances a l’estranger, un Ford Fiesta i Felipe González. Doncs la nostra generació no només s’ha venut igualment, sinó que ho ha fet abans, més barat i sabent perfectament a què s’exposava. Les opositores antifranquistes potser es mereixien cert repòs, després d’anys de manejar armes i caure per finestres de comissaries. Nosaltres, de què hem de descansar, de fer tweets i, les més eixelebrades, de moure de lloc algun contenidor? Elles van canviar la pau social per la fi d’una dictadura militar, llibertats civils i una economia socialdemòcrata. La nostra quinta, l’ha regalada de franc. És impossible calcular l’abast de les dimensions del clatellot que ens mereixem.

No totes hem caigut a la trampa, això també és veritat. Quin paper ens relega, doncs, la progressia que se’ns ha enfilat a les espatlles, a les que no volem participar del seu joc de les cadires? La marginació, és evident, un senzill però efectiu ostracisme. Potser treballar al BonPreu. Potser un destí de lumpen de plaça, despotricant contra el sistema amb una llauna de cervesa de mig litre reescalfada a la mà. I si ens toca viure amb els pares o rebre alguna caritat dels de casa, què hi farem, acceptarem l’estigma, però estaria bé que el compartíssim amb altres elements que van de sobrats, però que no només són també paràsits, sinó que a més parasiten sense permís i a la societat sencera, i parlo d’aquests que s’asseuen tan altius en cadires que pagues tu i que pago jo, siguin institucionals o institucionalitzades a través del tercer sector, la indústria de l’assistencialisme blanc, l’economia socialdemòcrata i subvencionada o “xiringuitos” semipúblics similars.

Doncs sí, aquí em quedo sol amb els meus ideals. I me’ls menjaré amb patates. Però, si me’ls menjo, també els puc cagar. Bon profit.

I en el pròxim episodi:

A la segona part de l’article, faré una anàlisi política de les divergències teòriques i pràctiques que van bloquejar el 15-M des de bon començament, i abordaré les qüestions del ciutadanisme, l’autonomia i l’acció directa, parlaré d’Aturem el Parlament com a punt d’inflexió i aprofundirem també en allò de bo que ha deixat el 15-M, sobretot en l’àmbit dels barris. Serà un article, doncs, més seriós i avorridot, i l’escriuré, per tant, quan no em faci tanta mandra. Però em calia treure aquest de les entranyes avui mateix.

El #20D des de fora

Una altra anàlisi del ‪#‎20D‬ des de fora del parlamentarisme, purament tècnica.

La dreta no suma de cap de les maneres. Rajoy s’emporta dues hòsties, una a la cara i una altra a les urnes, però el fet que, després dels robatoris i els ridículs constants, encara hi hagi algú que el voti, demostra que el PP sobreviurà fins que no es morin tots els iaios de la meseta.

Ciutadans no ha aconseguit amagar la seva veritable naturalesa i ha aconseguit el suport de l’electorat que objectivament li toca: el vot dels rics -que s’han adonat que necessiten titella nou que faci menys pudor de ranci i no sigui tan idiota- i el de les generacions joves i de mitjana edat del garrulisme fatxós, el Foro Coches i el Yo Soy Español. Però l’aritmètica parlamentària fa que Ciutadans no tingui cap pes a l’hora d’investir president; encara que es posi d’acord amb el PP, sigui per votar-lo o per abstenir-se, les dues forces de dreta no fan majoria, ni tampoc la farien si s’hi afegís el PNV.

Per formar govern de coalició de centreesquerra PSOE-Podemos es necessita el sí dels independentistes catalans, que només l’entregarien a canvi del referèndum. Al Coletas ja li aniria bé, de fet, bona part dels seus vots li han arribat amb aquesta intenció, fet que l’obliga a mantenir la seva paraula de reivindicar la consulta vinculant a Catalunya. Però el PSOE mai ho toleraria. Opció descartada

Pacte de Règim PPSOE: És l’única opció acceptable per l’IBEX, Troika, BCE, mercats o el nom que li vulgueu posar al capitalisme. No caldria una coalició formal, amb l’abstenció del PSOE n’hi ha prou. Però si els sociates donen el poder a la dreta, desapareixeran per sempre. El PSOE és un partit sense ideologia ni programa, i l’únic motiu pel qual encara existeix és que NO ÉS EL PP. Fa anys que ho deixen clar en cada campanya electoral: “Echemos a Rajoy”, “Si tu no hi vas, ells tornen”… fer servir com a únic argument electoral “no som els altres” és realment penós, però és que el PSOE és un partit realment penós. I més amb el candidat actual, que ha fet una aportació significativa a la lluita per la igualtat de gènere al demostrar que els homes també poden ser un florero.

Hi haurà un #pressingPSOE des de la dreta i les elits econòmiques locals i globals perquè cedeixi i permeti la investidura del PP, amb l’argument de la “raó d’Estat” -és a dir, la necessitat de mantenir l’status quo-. La cúpula del PSOE es troba en la disjuntiva de desobeir als seus amos o signar la seva autodissolució.

Si el PSOE cedeix, ens trobarem amb uns anyets més de PP, fet que comportarà misèria social però també un increment de la conflictivitat al carrer. Si passa això, molt probablement a les següents eleccions guanyarà PODEMOS, amb el vot dels sociates traïts. Després del xoc inicial, un cop president Coleta Morada trigarà poc a sotmetre’s als dictats de la Troika. Aquest escenari és pràcticament calcat al grec.

Si el PSOE no cedeix, noves eleccions. És l’opció més probable: la típica estratègia de l’estruç. Però això només postergarà el problema: tard o d’hora, s’hauran de menjar el marrón.

El sistema electoral és extremadament desigual, i el perjudici sobre els partits petits i amb vot repartit és brutal, en aquest cas, com sempre, el principal màrtir és IU. Si IU i Podemos haguessin anat junts, probablement serien segona força. És previsible que ho facin a les pròximes eleccions, si tenen dos dits de front.

El fet que ERC hagi tret un escó més que els convergents ha MATAT A MAS, que es queda sense cap mena d’argument per continuar amb el xantatge: CDC ja no és la primera força política de l’independentisme. Un gran favor a la CUP. A Esquerra li ha funcionat bé l’estratègia de no mullar-se i veure com Convergència i la CUP es desgasten mútuament, però ara té l’oportunitat de fer-se amb la presidència de Catalunya amb el suport de la CUP i els independents de Junts Pel Sí, seria absurd que continués a l’armari. Hi ha la possibilitat que, vist que s’ha escapat del seu control, CdC baixi del carro del Procés o faci xantatge amb fer-ho. Llavors podria estar disposada a votar PSOE-Podemos a canvi de més autonomia, però amb el vot de DL tampoc n’hi hauria prou per investir Iglesias, a banda que si renuncia al discurs independentista, Convergència es quedarà en la meitat del què és ara i ERC es convertirà en la primera força política catalana.

Més enllà de la tertúlia de les crispetes, com és habitual, la traducció a la vida quotidiana de tot aquest circ probablement seguirà sent inexistent, a banda de descapitalitzar els moviments socials i crear falses esperances a la gent. Però això ja és un altre tema.

L’amic de Mas

“El poder corromp els millors”
Mikhail Bakunin

 

Il·lustració d’Un desgraciat qualsevol

David Fernàndez no només ens traeix a totes les qui el vam votar al seu dia, sinó que traeix la CUP i es traeix a si mateix. Crec que el què ha passat amb Fernàndez és il·lustratiu de la corrupció ètica i política que comporta el pas per les institucions. En David abans era un company, un col·lega, que currava al Coop 57 i escrivia uns reportatges boníssims a la Directa. Vam desconfiar una mica quan es va presentar al Parlament. Però ell deixava anar públicament que es continuava considerant un “punki de base”, deia que simpatitzava amb el comunisme llibertari i que, per a ell, el Parlament era un Vietnam, i això ens tranquil·litzava una mica. En deia quatre de fresques als Rato, Pujol i companyia; ens feia gràcia.

Després s’hi va començar a sentir a gust. Van arribar les abraçades… i aquí ja va canviar la cosa. Bé, dèiem, sort que els càrrecs de la CUP són per una sola legislatura; és normal que tanta pressió l’hagi emborratxat una mica però, passades les noves eleccions, segur que compleix la seva paraula de sortir d’escena, retornar a la base i reprendre la seva vida quotidiana com a cooperativista i periodista.

Però la legislatura ha acabat amb Fernàndez actuant com una fera més del circ. Tertulià habitual dels mass media, amant dels grans discursos… Tota la imatge d’un líder, vaja, allò en què deia que mai es volia convertir. A principis d’aquest mes, finalment, ha arribat la gota que fa vessar el got. Fernàndez publica un text a l’Ara en què PROPOSA INVESTIR MAS.

Fernàndez proposa, en primer lloc, que la CUP renegui d’una promesa electoral clara i nítida, que va ser un dels motius pels quals molta gent -jo inclòs- la va votar el 27N. És a dir, el que pretén és ni més ni menys que trair la confiança de les votants. Les enquestes, tot i que sempre són esbiaixades, asseguren que una gran majoria de l’electorat de la CUP es continua posicionant en contra d’investir Mas.

En segon lloc, Fernàndez proposa que la CUP ignori el parer de la seva mateixa militància, expressat en la plenària de finals de novembre. Aprofitant-se de la seva influència i popularitat i dels micròfons que li ofereixen els mitjans de comunicació, David Fernàndez intenta tirar enrere una opinió col·lectiva. És clar que pot donar la seva opinió personal, però el lloc per fer-ho seria l’assemblea, no la tribuna dels grans mitjans. Amb aquest acte, que contradiu tots els principis d’horitzontalitat i assemblearisme possibles, suma forces també al famós #pressingCUP, la campanya que pretén dinamitar la moral de les cupaires que encara es mantenen fermes en els seus ideals.

Finalment, trobem la traïció política. Atrapada la seva idiosincràsia als escenaris de la trama del Procés, un culebrot més llarg que la Riera, es pren la píndola blava de la patrioterina i aposta per investir Mas. Aposta per fer president el portaveu de la burgesia, el fill polític de Pujol, l’home del 3%, les llistes d’espera quirúrgiques i els CAP tancats, les escoles sense recursos i la duplicació del preu de les matrícules universitàries. El cap de Felip Puig. Aquell que va que va arribar al Parlament en helicòpter per aprovar les retallades més bèsties que es recorden, aquell que tants cops ha malparlat, denigrat i menyspreat els moviments socials.

Així que Fernàndez vol investir Mas. El seu amic Mas

Si això és el que el parlamentarisme ha fet amb un xicot com en David, què en podem esperar? Quants més Alexis Tsipras, quantes Ades Colau necessitem per adonar-nos que, com l’anell de Tolkien, el poder enverina les persones més honrades?

Tot el poder pel poble. Fora messies.

 

 

PD: Després d’escriure això llegeixo que Fernàndez ha anunciat que votarà ERC a les generals.

Col·lapse

L’anomenada “Llei Mordassa” és alguna cosa més que el clàssic producte de la mentalitat franquista del Partit Popular. No es tracta d’un petit retoc a la maquinària de l’opressió, ni del silenciament puntual d’algunes veus que molesten perquè el corró ens amassi encara millor. El diagnòstic és molt més interessant. L’Estat espanyol, almenys sota la forma en el qual el coneixem, s’enfonsa a marxes forçades. La crisi i el subsegüent abandó de la socialdemocràcia l’han col·lapsat definitivament: en perdre la seva sectorial proveïdora, ha quedat despullat davant de tothom.

Qualsevol ha pogut veure l’Estat retratat com el que realment és, una estructura corrupta i malintencionada, destinada a perpetuar el domini dels rics i poderosos sobre el poble, defensar l’explotació i el privilegi a cops de pal i governar, sense cap mena de permís, les nostres vides, basant-se en papers empolsegats i recordatoris de conquestes pretèrites. Com deia el sociòleg Loïc Wacquant, quan el poder estatal deixa de subjectar-nos la mà esquerra, la dels serveis públics i la garantia de drets, ens haurà d’escanyar amb la mà dreta, la de la repressió.

El Règim ja no enganya ningú i la gent n’espera la caiguda, amb una actitud més o menys activa. Els jerarques veuen tremolar els seus escriptoris. Acorralats, entre l’espasa i la paret, els mandataris del búnquer es defensen desesperadament, des de la seva posició cada cop més precària. Es defensen, evidentment, amb la violència, doncs, sense la bossa de diners per repartir, el monopoli de la força és l’única eina que els queda per intentar salvar-se la còlera popular, que passa del mer descontent a una voluntat clara d’acabar d’una vegada per totes amb els seus responsables.

En resum, el recurs d’última hora a l’estratègia de les bufetades i les presons plenes és propi d’un sistema que es precipita a la fallida. La repressió arriba a cotes tan exagerades que el poder acaba de perdre, així, qualsevol mena de legitimitat interna i mundial: és una violència pública grotesca, tan matussera que en lloc de refrenar-la, encara accelera més la caiguda dels qui l’empren, doncs, en comptes d’acabar amb la protesta, sol multiplicar-la més i més fins a la saturació del sistema repressiu.

Trobem un antecedent clar amb el col·lapse del franquisme. La història es repeteix amb una exactitud increïble. Crisi econòmica, el cabdill gallec agonitza, una generació jove que té clar que el règim pot ser i tard o d’hora serà enderrocat. En aquest context, La Llei Mordassa seria una espècie de Procés de Burgos 2.0. Encara no se sap qui serà el nou Carrero, però el nou Borbó és igual de babau que l’anterior. Felipe González ara s’ha deixat cua.

Els últims espetecs del segon franquisme, materialitzats en aquesta llei d’excepció al més pur estil Fraga Iribarne, tornaran a causar víctimes i dolor. Amb l’Operación Pandora n’hem vist un exemple paradigmàtic. Però hem de pensar més enllà de les últimes revifalles d’una espelma -o més ben dit, una estaca- que ja s’apaga. El problema que hem de posar sobre la taula, abans que torni a ser massa tard, és el fet que, contra “Francoy”, hi està tothom, però les propostes que es barallen a l’hora de substituïr-lo són radicalment diferents i, en molts casos, comportaran una nova operació de maquillatge, que podria deixar-ho tot lligat i ben lligat per quaranta anys més.

En la meva opinió, els dos principals perills són els mateixos de sempre, un socialisme autoritari populista madrileny sense socialisme i amb doble ració d’autoritarisme i un domini liberal-burgès barceloní basat en la manipulació de masses a través d’una reconstrucció artificiosa i interessada de la cultura catalana que, al segle XXI, té com a objectiu instaurar un govern de coalició entre La Caixa, TV3, el Barça i la Brimo.

La previsió és que plouran pals i que ens els tornarem a endur nosaltres, rupturistes; posteriorment, els diversos corrents reformistes pactaran amb la vella guàrdia un nou repartiment del pastís, llançaran quatre monedes i uns quants discursos per despistar i tot seguirà igual. Podem decidir no permetre-ho. Recordem: Felipe González, senyor X, terrorista d’Estat; Jordi Pujol, molt honorable lladregot. I també rememorem aquella època de les universitats subversives, l’organització autònoma obrera i l’acció directa desacomplexada. La recepta és la mateixa que llavors: no deixar que ens governi la por, evitar els càntics de sirena i prendre consciència que la ruptura està al tombar la cantonada si ens organitzem per trobar-nos-la allà.

Mascles contra el patriarcat

Sí, mascles. Persones amb un penis i dos testicles. Tenir titola no és delicte: un exemplar mascle de l’espècie humana no necessàriament s’ha de convertir en un opressor, de la mateixa manera que algú amb la pell clareta no té inscrit el domini colonial a les molècules del seu pigment cutani. Com sabem, el problema rau en el gènere, és a dir, en la manera que les cultures elaboren categories que encasellen els individus mascle i femella en un seguit de construccions socials -símbols, referents, normes…- que els transformen, des del bressol, en home i dona.

La família, l’escola, la televisió i la resta d’institucions s’encarreguen de domesticar el cadell humà per convertir-lo en un element útil per als interessos del poder. Si l’obediència no s’aconsegueix per la suggestió, s’inculcarà amb l’ús de la disciplina, la coacció i fins i tot la la violència física. Els qui redacten les regles del joc, amb l’objectiu de preservar la seva posició privilegiada, intenten imposar el seu ordre a tots els aspectes de les nostres vides. El conjunt de normes que descriuen la relació entre el sexe biològic i els interessos del poder econòmic i polític conformen l’estructura opressiva que anomenem patriarcat.

El patriarcat ens atorga certs rols socials basats en el que tenim a l’entrecuix. Aquests patrons de conducta serveixen, en última instància, per perpetuar el model productiu, ja sigui organitzar un sistema legal d’herències o bé vendre cosmètics. Sota el jou del patriarcat, en general, el mascle s’emporta els papers protagonistes i la femella els de comparsa. No obstant això, tot i que el personatge “home” tingui més diàlegs i rebi menys patacades, no deixa de ser interpretat per un altre ésser humà condemnat a ser un actor, un altre ésser que tampoc és lliure, sinó que també és obligat a comportar-se com marca el guió que li han donat.

Sí, el mascle també és una víctima del patriarcat. El poder també l’ha criat com a esclau; i la feina que li ha tocat és ser un animal de treball i una bèstia de guerra. Per espai de mil·lennis, cabdills, reis i presidents l’han vestit de soldat i l’han enviat a matar els seus iguals fins a tenyir de sang gairebé cada racó del planeta. Fins fa pocs anys, aquí mateix, li robaven un any de vida per fer-lo desfilar a toc de corneta. Per capacitar-lo per a la seva eventual funció bèl·lica, l’agressivitat se li ha inculcat des de petit, fins a podrir la seva humanitat i transformar-lo en un potencial agressor. No ser prou violent o ser un gandul reticent al treball -incapaç, així, de formar una família com Déu mana- són algunes de les infraccions més greus que pot cometre un mascle contra el seu rol d’home. I no parlem de l’homosexualitat, la pitjor “blasfèmia” amb diferència, ja que expressar constantment el desig de copular amb el màxim nombre de femelles possibles és un dels imperatius de conducta primordials de la figura viril.

Efectivament, hi ha una gran quantitat de posseïdors de penis que s’han fet seu el paper de machote, en perjudici de les femelles i dels mascles dissidents, a qui oprimeixen. Però cal recordar que, així com hi havia insubmisos al servei militar, el mascle també pot trencar amb el patriarcat, si s’hi esforça. És més, si no hi trenca, no aconseguirà la llibertat, que no només consisteix a aconseguir que no et trepitgin, sinó que també inclou una voluntat clara de no trepitjar.

Crec que, a vegades, des del feminisme podem donar la sensació que contemplem qualsevol mascle com un enemic o un potencial enemic i aquesta visió tira enrere un públic que pot i ha d’estar molt interessat en el missatge que volem transmetre. Assimilar la lluita feminista a una lluita de classes, per mi, no és cap solució. Enfrontar la classe oprimida a la classe opressora té poc sentit quan parlem de mitja humanitat contra l’altra mitja i sobretot quan, repetim, el mascle no és el responsable de l’opressió, sinó només un igual que el sistema pot haver girat contra nosaltres a través de les seves argúcies: la “font” del mal és el dispositiu únic que ens sotmet a totes i tots als seus dictats.

Per derrotar el patriarcat, la participació del mascle és imprescindible. Criminalitzar-lo només portarà a potenciar les distincions entre sexes. Tractar-lo com a culpable per un suposat pecat que porta escrit als gens no és la millor manera de sumar-lo a la causa antipatriarcal. Tampoc no ho és voler limitar la seva participació a acatar el que decidim des de les assemblees de dones, ni respondre a les seves aportacions amb fórmules despectives del tipus “tu ets un reaccionari i el que et passa és que tens por de perdre els teus privilegis”. Les pràctiques segregacionistes agreugen els conflictes, no caminen cap a la seva resolució. Quan anem a una protesta contra el CIE o algun partit xenòfob, oi que no creiem que la companya africana, asiàtica o llatina del nostre costat ens veurà com una racista dissimulada? Més aviat esperem que ens consideri una companya en la mateixa lluita igualitària. Aquí passa el mateix. Hem de treballar juntes per trencar amb les cadenes que ens oprimeixen i caminar cap a un món on no et facin ser d’una o altra manera pel sol fet d’haver nascut amb cargol o amb arandela.

La conquesta del pa. Kropotkin, ara també en català

Projecte de traducció al català del mític llibre de Kropotkin. Més que actual, un segle després. De moment, traduït a partir de la versió castellana de l’editorial La Malatesta.  Algú sap francès?

La conquesta del pa [La conquête du pain, 1892]
Piotr Kropotkin

Les nostres riqueses

I .

La humanitat ha recorregut bastant de camí des d’aquells anys llunyans en què l’home* construïa eines rudimentàries de sílex, vivia de l’atzar de la caça i no deixava als seus fills més herència que un refugi sota les roques, senzills instruments de pedra i la mateixa natura – immensa, incompresa, terrible-, contra la qual havien de lluitar per tal de continuar amb llurs miserables existències.

No obstant això, des d’aquell període confús, que va durar milers i milers d’anys, el gènere humà ha acumulat tresors inaudits. Va llaurar la terra, dessecà els pantans, obrí senders als boscos, traçà camins; va edificar, inventar, observar, raonar, va crear instruments complexos, li arrencà a la Natura als seus secrets, dominà el vapor. Avui, al néixer, el fill de l’home civilitzat troba al seu servei un capital immens, acumulat pels seus predecessors. I aquest capital li permet obtenir, res més que amb el seu treball, combinat amb el dels altres, riqueses que superen els somnis dels orientals en els contes de Les mil-i-una nits

El sòl està en part llaurat, a punt per rebre el conreu intel·ligent i les llavors escollides, per tal de guarnir-se amb collites abundants -més de les necessàries per a satisfer tots els requeriments de la humanitat-. Els mitjans de cultiu són coneguts.

Al sòl verge de les praderies d’Amèrica, cent homes, ajudats per poderoses màquines, produeixen en pocs mesos el blat necessari perquè puguin viure deu mil persones durant un any. Allà on l’home vol duplicar, triplicar, quadriplicar els seus productes, forma el sòl, dóna cada planta la cura que li cal i obté collites prodigioses. I així com, en altres temps, el caçador havia de recórrer més de cent quilòmetres quadrats per trobar l’aliment de la seva família, l’home civilitzat fa créixer amb menys feina i més seguretat, en una deumilèssima part d’aquest espai, tot el que necessita per a que visquin els seus.

El clima ja no és un obstacle. Quan falta el sol, l’home el relleva amb la calor artificial, a l’espera que es faci també una llum per activar la vegetació. Fent servir el vidre i els conductes d’aigua calenta pot conrear en un espai donat deu vegades més productes dels què conseguia en el passat.

Són encara més sorprenents els progressos realitzats per la indústria. Amb aquests éssers intel·ligents, les màquines modernes -fruït de tres o quatre generacions d’inventors, la gran majoria dels quals desconeguts- cent homes fabriquen roba per vestir deu mil homes durant dos anys. A les mines de carbó ben organitzades, cent homes extreuen cada any suficient combustible perquè s’escalfin deu mil famílies en un clima rigorós. I darrerament va poder veure’s com, en uns mesos, al Camp de Mart hi va sorgir una ciutat maravellosa, sense que es produís la menor interrupció en els treballs regulars de la nació francesa.

I si bé és cert que a la indústria, l’agricultura i en el conjunt de la nostra organització social, la tasca dels nostres avantpassats només beneficia un petitíssim nombre de persones, no és pas menys cert que la humanitat sencera podria gaudir una existència de riquesa i de luxe amb l’ajuda dels servents de ferro i acer dels quals disposa.

Som rics, moltíssim més rics del què creiem. Ho som pel què ja tenim, i més encara pel què podríem aconseguir amb els instruments actuals; som infinitament més rics pel què potencialment podem obtenir del nostre sòl, i pel què la nostra ciència i les nostres tècniques podrien donar, si estiguessin aplicades a procurar el benestar de tots.
*N. del T. S’ha mantingut el llenguatge androcèntric original. El concepte d’home es refereix aquí a la humanitat sencera

Juntes

Text llegit a l’okupació de pça. Catalunya, nit del 2 octubre de 2014

Foto: ANNA CELMA. Dues persones de poca edat onegen una estelada llibertària

El motí ha fracassat. Les marineres que abraçaven l’esperança de llançar els oficials per la borda i posar un altre rumb a la brúixola ara viuen encadenades a les bodegues de la nau del Capità Mas. Aviat seran festí per als taurons. Aferrades al tauló del suplici, a l’horitzó divisen una bandera negra. Potser avui no hauran d’acomiadar-se. Ara és l’hora de l’abordatge. Ara és l’hora pirata.
Entre el rebombori dels trabucs i el dringar dels florets trenquem juntes les cadenes que ens ofeguen. El capità, el contramestre i tots els seus sequaços remen mar endins en una barqueta. Els Audis i BMW embussen l’AP7 camí de la Jonquera. El destí ja no està traçat al mapa. Ara el decidim entre totes.
En una hora fosca en què les elits forànies o nostrades només aspiren a enfrontar poble contra poble, i pensen així que oblidarem els seus crims; una hora en què es revelen, tanmateix, els oportunistes, i els qui volen elevar el seu càrrec de conseller a la categoria de ministre, i els qui pretenen apaivagar el descontent amb els cants de sirena i les mentides d’una nova “transició”.
Fermes contra les trepitjades de bóta i els tocs de xiulet, algunes parlen de municipalisme, altres de comunisme llibertari. És exactament el mateix. Complementem els matisos. És més el que ens uneix que el què ens separa. Arriba l’oportunitat de crear una alternativa real, popular i assembleària, de base, al marge del capital i els seus titelles.
En una nova jornada històrica, les pubilles i els hereus dels miquelets, les milicianes i els maquis tornen a sortir el carrer per fer front comú davant l’enemic de fora, i evidenciar alhora la passivitat de l’enemic de dins. No cregueu en falsos profetes. Si ve la Guàrdia Civil, ja podreu comptar amb els dits del colze els burgesos que us trobareu a les barricades. Tan bon punt els militars entrin per la Diagonal, a les torres de la Caixa els serviran cafè i els faran descompte al Corte Inglés.
Quan des de l’esquerra independentista somieu, com nosaltres, amb la llibertat, i us disposeu, com nosaltres, a defensar la terra; volem recordar-vos qui ha estat, amb vosaltres, a les barricades barcelonines la resta de cops que els espanyols han intentat fer callar Catalunya durant el darrer segle. La Lliga Regionalista? Convergència i Unió?
Com va dir Salvador Seguí a l’ateneu de la CNT de Madrid: “puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista [CiU], perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia”. Aquesta cita és del 1910.
L’única via per acabar amb les estructures medievals, la cleptocràcia capitalista i l’opressió del pensament únic es presenta davant nostre. Les anarquistes no som gaire amigues d’eleccions, però encara ho som menys de l’autoritat, i si la gent vol votar, i vol, nosaltres estarem al seu costat. L’estratègia de “primer independència i després ja veurem què fem amb la dreta” és un cul de sac. Perquè no matem dos pardals d’un tret? Però, per un dia, no passa res. Si guanya el sí, totes davant els ajuntaments i la seu dels districtes a exigir la declaració unilateral des dels municipis. Si no deixen votar, el mateix. 9N Consulta, 10N Rebel·lió

Burrocràcia

Ahir em van donar una notícia horrible. He de fer 2 zones cap a la UAB per recollir un paper referit a un títol metafísic i inexistent. Val 200 euros. No puc anar-hi qualsevol dia. No puc demanar-ho per telèfon. He d’inscriure-m’hi de forma virtual en hores i dates assenyalades sabent que, quan arribi a la cita, els funcionaris potser no hi son. O em falta algun paper, i he de repetir-ho tot. Ningú m’ha avisat, tot i que tenen el meu correu. S’esperaven que ho endivinés, com un mag. Però es veu que si no ho compro aviat, hi haurà recàrrec, és a dir, serà més car. Tot i que les notes ja surten a l’expedient, que es pot imprimir i segellar perfectament, el paper firmat pel rei és imprescindible per demanar beques. Si Weber va definir la burocràcia, les actituds d’aquesta gentola acaben de definir la BURROCRÀCIA

(Hi ha haurà crònica de l’aventura. Kafka meets Tarantino)

Per saber-ne més:

Franz Kafka- “El Procés” (novel·la)

Max Weber- Teoria de la burocràcia (buscador, no m’enrecordo en quin llibre està)

Ofensiva contra el sistema-por

Fer tard. Suspendre. Fracassar. No entregar a temps. Perdre la feina. Perdre la casa. Perdre la reputació. Perdre’s a un mateix. La por governa el món. Por a l’altre, a la diferència, al canvi. No és cap novetat. La menys secreta de les armes secretes, l’arma definitiva, l’arma que permet al sistema controlar el nostre pensament i obligar-nos a fer coses que no volem fer, que no ens agraden, que no tenen cap mena de sentit.

Però l’ombra del suplici ja no se’ns reserva per al pecat i la traïció, sinó que s’estén imparable, obscura i llefiscosa, i descarrega la seva pluja àcida fins al més remot post d’avançada del nostre ser. Més normes, més exigències, més imitació, lleialtats obligades que es mantenen amb la venopunció de la dosi quotidiana de terror.

La soga que ens oprimeix l’esòfag no és altra cosa que el reflex corpori de les irradiacions malignes del sistema-por. La manipulació de l’electroquímica de l’angoixa és la conquesta total del ser. Les velles mesures de contenció com les porres, les presons i el treball assalariat s’han tornat insuficients. El capitalisme moral acampa el setge entorn les consciències, les bombardeja, les pulveritza i pretén construir-hi apartaments a sobre. L’atac és sagnant i perpetu, sense treva.

Les bótes de la societat-estat, el territori on regna el sistema-por, marxen sobre el nucli del jo. Animal agredit, el jo reacciona a l’amenaça i rugeix profunda la tríada de la resistència: lluitar, amagar-se o fugir. Pare, fill i esperit sant, la tríada ha marcat la vida des de la seva aparició i continua fent-ho avui. La traducció del llegat ancestral a la parla contemporània pendul·la entre els circuits de raves berlineses, les coves cibernètiques de formigó i els contenidors de reciclatge a la brasa.

El depredador suprem no oblidarà, però, la temptació de degustar la teva carn. No el distreurà l’aroma d’una altra presa. Salivós de mort, no descansarà fins a clavar-te les dents a la gola, mastegar-te, digerir-te i excretar-te. A tu, a mi i a totes nosaltres. L’evasió i l’amagatall no serveixen, doncs, més que per postergar el tràgic final. Així doncs, només queda el camí de la lluita.

No és un adversari fàcil. El vell monstre Leviatan, ara equipat amb bateries nuclears i un redisseny metal·litzat i futurista, espanta igual o més que abans, quan apareix escortat per les arpies de la vanitat i l’estol d’urpes rapinyaires dels corbs publicitaris. Des de les alçades del seu ull únic, la bèstia veu com les pedres carreguen les fones. Encara no estem mortes.

A les aules, les cel·les, els call centers, els hospitals, les fàbriques, els manicomis: el rumor s’estén com la pólvora: “Encara no estem mortes”. La contraofensiva és possible. Pot ser. Des del front arriben bones notícies:

Primera bona notícia: Totes som víctimes del mateix botxí

El sistema-por pretén individualitzar el malestar. Així li és més fàcil generar el terror, mantenir-lo i manipular-lo en funció dels seus objectius. La por que tens tu és en essència la mateixa que té la persona del costat. Aquesta és la primera bona notícia. Si obrim les portes de les cel·les que ens separen, el motí a la galeria és possible. Si t’hi enfrontes sola el sistema-por et trepitjarà com una formiga. Si som moltes el confrontarem com a piranyes.

Segona bona notícia: El botxí és allà fora

La impressió que la bèstia ens ataca des de dins és falsa. És una qüestió de perspectiva. Només es tracta de la franquícia d’un negoci global. Per derrotar l’enemic intern, és necessari trobar el punt de telecontrol extern i neutralitzar-lo. El sistema-por és viscós i eteri, però es manifesta de manera tan ideològica com física. Combatre ideològicament i física aquestes manifestacions és, doncs, la via per poder desterrar el dispositiu antipersona del nostre interior. I, recordem-ho, l’alliberament de l’individu només pot arribar mitjançant l’alliberament col·lectiu.

Tercera bona notícia: El botxí és una il·lusió

El guàrdia és de cartró. Només existeix en la mesura que l’obeïm. No hi ha prou policies, jutges ni carcellers per dominar-nos a totes. El recurs a la por emmascara la seva debilitat. El sistema-por és un decorat, és teatre. No és res sòlid, impenetrable ni invencible. Només és un guió i uns actors que l’interpreten. Des del moment en què és reconegut com a ficció, el públic veu la cremallera del monstre, l’estructura perd tota la credibilitat i es desfà. L’única frontera que ens separa de la rebel·lió és la por. Quan ja no espanta ningú, el sistema-por mor i la comunitat arriba a l’edat adulta.

Felicitats

Demano per avançat clemència pels meus crims, però és un instint tenebrós i incontrolable el que m’impulsa a reincidir en les meves males arts; em força a profanar rituals, afusellar déus i violar institucions amb un pal d’escombra. Avui arrossegaré pel fang la tirania dels aniversaris, aquestes reiteratives cerimònies indigestes i naïf que en catanyol de Barcelona reben el nom de “cumples”.

Maleïts aniversaris! Els odio tots en general, però especialment el meu. Durant la infantesa, ens agraden per pura ingenuïtat: ja em falta menys per ser major d’edat i que ningú em pugui obligar a res.. A l’arribar a l’edat adulta, la cosa perd la gràcia. Un ja no es fa gran, sinó vell. A mi no m’agrada fer-me vell. Crec que a ningú. Aquí sospito que opera el mateix mecanisme d’autoengany col·lectiu que alimenta les religions: anem a transformar la mort i la por que ens provoca en algo que moli. En aquest sentit, tampoc pinta malament la cosa; també podriem convertir els funerals en raves. És això o bé la gent celebra haver resistit un any més la temptació de saltar pel balcó. Tota una curiositat antropològica, en fi.

No vull pecar de sexista, però crec que el gènere femení és especialment vulnerable al ritu anual, possiblement perquè la indústria cosmètica i els mandats que se’n deriven empenyen a la dona a una cursa antinatural contra l’envelliment. La necessitat d’autoengany és, doncs, més forta. Entre les persones que tenim tita -i l’hem considerada a l’hora de construir la nostra identitat- , les dates de naixement dels col·legues no solen comportar més que una breu felicitació i l’alcohol habitual, i això si el dia cau en festiu. Per elles, el cumple d’una amiga acostuma a ser un esdeveniment de primer ordre. Apuntat a l’agenda mesos abans, el seu oblit pot causar greus conflictes i rencors imperdonables. La solidaritat d’afrontar juntes la decadència física i mental és tota una obligació moral. Sovint són també les companyes les qui s’encarregen d’elaborar un dels productes culturals més rellevants del nostre temps -que s’estudiarà, d’aquí uns segles, a les escoles de Belles Arts de tota la galàxia-, parlo d’aquest monument al bon gust que són els collages fotogràfics d’aniversari.

La bafarada kitsch t’impregna de manera irremeiable. De Nadal només n’hi ha un cada any, fet que ens permet, a la dissidència, de preparar-nos anticipadament l’amagatall, l’exili o una falsa malaltia. Però de cumples n’hi ha molts, tants com gent coneixes. Abans era més fàcil evadir-los, però amb l’extensió de l’ús de Facebook, la punyetera icona del pastisset t’informa per obligació de les efemèrides del dia. El pastisset dels collons et posa en un compromís: en primer lloc, jutjar si tal o qual individu mereixen un minut de la teva atenció -què dir-li a aquella persona que vaig conèixer de festa fa cinc anys i no he vist mai més?. Si és escollida, toca repetir les homogènies fórmules preestablertes que ja han estat publicades als vint comentaris anteriors, acompanyades de la igualment repetida i fal·laç promesa de quedar aviat.

Quan la condemna recau als cercles d’afinitat més propers, podem ser víctimes d’una de les tipologies de reunió social més feixugues que existeixen a la nostra cultura. La gran festa d’aniversari és convocada. Atemorits, els convidats comencen a al·legar excuses; molts d’ells ho aconseguiran. Les víctimes que -ja perquè estan disposades al martiri per la persona estimada o bé per simple falta d’imaginació- no han pogut el·ludir la cita, s’hi dirigeixen amb resignació. Les delegacions de les diverses colles convidades -els del col·le, la feina, la uni, el col·lectiu-, mútuament estranyes, entaularan diàleg per separat; el·laboren plans per fugir. Les desaparicions o “boles de fum” es multiplicaran després del pastís, mentre que l’aniversariós, ebri com una esponja, continuarà el seu periple nocturn amb els tres o quatre trompes que han begut com a russos per ofegar la vergonya social.

Per acabar, no ens oblidem de la cançó. És el que més odio. En català, castellà o anglès. No puc. La melodia terrorista, horrible xiscle desafinat a la vegada que impune, afecta els meus timpans d’igual manera que van fer-ho cent quilos d’explosius sota el vehicle de Carrero Blanco. Quan la tranquil·litat reposada de la barra, la contemplació de l’etiqueta del quinto, es veuen interrompudes pels gemecs infernals del càntic, jo mateix m’espanto de la fúria homicidia que veig néixer dins meu.

Per això proposo substituïr l’hegemonia del “felicitats” per una fórmula més realista com ara “em sap greu”.