Una altra anàlisi del #20D des de fora del parlamentarisme, purament tècnica.
La dreta no suma de cap de les maneres. Rajoy s’emporta dues hòsties, una a la cara i una altra a les urnes, però el fet que, després dels robatoris i els ridículs constants, encara hi hagi algú que el voti, demostra que el PP sobreviurà fins que no es morin tots els iaios de la meseta.
Ciutadans no ha aconseguit amagar la seva veritable naturalesa i ha aconseguit el suport de l’electorat que objectivament li toca: el vot dels rics -que s’han adonat que necessiten titella nou que faci menys pudor de ranci i no sigui tan idiota- i el de les generacions joves i de mitjana edat del garrulisme fatxós, el Foro Coches i el Yo Soy Español. Però l’aritmètica parlamentària fa que Ciutadans no tingui cap pes a l’hora d’investir president; encara que es posi d’acord amb el PP, sigui per votar-lo o per abstenir-se, les dues forces de dreta no fan majoria, ni tampoc la farien si s’hi afegís el PNV.
Per formar govern de coalició de centreesquerra PSOE-Podemos es necessita el sí dels independentistes catalans, que només l’entregarien a canvi del referèndum. Al Coletas ja li aniria bé, de fet, bona part dels seus vots li han arribat amb aquesta intenció, fet que l’obliga a mantenir la seva paraula de reivindicar la consulta vinculant a Catalunya. Però el PSOE mai ho toleraria. Opció descartada
Pacte de Règim PPSOE: És l’única opció acceptable per l’IBEX, Troika, BCE, mercats o el nom que li vulgueu posar al capitalisme. No caldria una coalició formal, amb l’abstenció del PSOE n’hi ha prou. Però si els sociates donen el poder a la dreta, desapareixeran per sempre. El PSOE és un partit sense ideologia ni programa, i l’únic motiu pel qual encara existeix és que NO ÉS EL PP. Fa anys que ho deixen clar en cada campanya electoral: “Echemos a Rajoy”, “Si tu no hi vas, ells tornen”… fer servir com a únic argument electoral “no som els altres” és realment penós, però és que el PSOE és un partit realment penós. I més amb el candidat actual, que ha fet una aportació significativa a la lluita per la igualtat de gènere al demostrar que els homes també poden ser un florero.
Hi haurà un #pressingPSOE des de la dreta i les elits econòmiques locals i globals perquè cedeixi i permeti la investidura del PP, amb l’argument de la “raó d’Estat” -és a dir, la necessitat de mantenir l’status quo-. La cúpula del PSOE es troba en la disjuntiva de desobeir als seus amos o signar la seva autodissolució.
Si el PSOE cedeix, ens trobarem amb uns anyets més de PP, fet que comportarà misèria social però també un increment de la conflictivitat al carrer. Si passa això, molt probablement a les següents eleccions guanyarà PODEMOS, amb el vot dels sociates traïts. Després del xoc inicial, un cop president Coleta Morada trigarà poc a sotmetre’s als dictats de la Troika. Aquest escenari és pràcticament calcat al grec.
Si el PSOE no cedeix, noves eleccions. És l’opció més probable: la típica estratègia de l’estruç. Però això només postergarà el problema: tard o d’hora, s’hauran de menjar el marrón.
El sistema electoral és extremadament desigual, i el perjudici sobre els partits petits i amb vot repartit és brutal, en aquest cas, com sempre, el principal màrtir és IU. Si IU i Podemos haguessin anat junts, probablement serien segona força. És previsible que ho facin a les pròximes eleccions, si tenen dos dits de front.
El fet que ERC hagi tret un escó més que els convergents ha MATAT A MAS, que es queda sense cap mena d’argument per continuar amb el xantatge: CDC ja no és la primera força política de l’independentisme. Un gran favor a la CUP. A Esquerra li ha funcionat bé l’estratègia de no mullar-se i veure com Convergència i la CUP es desgasten mútuament, però ara té l’oportunitat de fer-se amb la presidència de Catalunya amb el suport de la CUP i els independents de Junts Pel Sí, seria absurd que continués a l’armari. Hi ha la possibilitat que, vist que s’ha escapat del seu control, CdC baixi del carro del Procés o faci xantatge amb fer-ho. Llavors podria estar disposada a votar PSOE-Podemos a canvi de més autonomia, però amb el vot de DL tampoc n’hi hauria prou per investir Iglesias, a banda que si renuncia al discurs independentista, Convergència es quedarà en la meitat del què és ara i ERC es convertirà en la primera força política catalana.
Més enllà de la tertúlia de les crispetes, com és habitual, la traducció a la vida quotidiana de tot aquest circ probablement seguirà sent inexistent, a banda de descapitalitzar els moviments socials i crear falses esperances a la gent. Però això ja és un altre tema.
Marc Rude 