“El poder corromp els millors”
Mikhail Bakunin
Il·lustració d’Un desgraciat qualsevol
David Fernàndez no només ens traeix a totes les qui el vam votar al seu dia, sinó que traeix la CUP i es traeix a si mateix. Crec que el què ha passat amb Fernàndez és il·lustratiu de la corrupció ètica i política que comporta el pas per les institucions. En David abans era un company, un col·lega, que currava al Coop 57 i escrivia uns reportatges boníssims a la Directa. Vam desconfiar una mica quan es va presentar al Parlament. Però ell deixava anar públicament que es continuava considerant un “punki de base”, deia que simpatitzava amb el comunisme llibertari i que, per a ell, el Parlament era un Vietnam, i això ens tranquil·litzava una mica. En deia quatre de fresques als Rato, Pujol i companyia; ens feia gràcia.
Després s’hi va començar a sentir a gust. Van arribar les abraçades… i aquí ja va canviar la cosa. Bé, dèiem, sort que els càrrecs de la CUP són per una sola legislatura; és normal que tanta pressió l’hagi emborratxat una mica però, passades les noves eleccions, segur que compleix la seva paraula de sortir d’escena, retornar a la base i reprendre la seva vida quotidiana com a cooperativista i periodista.
Però la legislatura ha acabat amb Fernàndez actuant com una fera més del circ. Tertulià habitual dels mass media, amant dels grans discursos… Tota la imatge d’un líder, vaja, allò en què deia que mai es volia convertir. A principis d’aquest mes, finalment, ha arribat la gota que fa vessar el got. Fernàndez publica un text a l’Ara en què PROPOSA INVESTIR MAS.
Fernàndez proposa, en primer lloc, que la CUP renegui d’una promesa electoral clara i nítida, que va ser un dels motius pels quals molta gent -jo inclòs- la va votar el 27N. És a dir, el que pretén és ni més ni menys que trair la confiança de les votants. Les enquestes, tot i que sempre són esbiaixades, asseguren que una gran majoria de l’electorat de la CUP es continua posicionant en contra d’investir Mas.
En segon lloc, Fernàndez proposa que la CUP ignori el parer de la seva mateixa militància, expressat en la plenària de finals de novembre. Aprofitant-se de la seva influència i popularitat i dels micròfons que li ofereixen els mitjans de comunicació, David Fernàndez intenta tirar enrere una opinió col·lectiva. És clar que pot donar la seva opinió personal, però el lloc per fer-ho seria l’assemblea, no la tribuna dels grans mitjans. Amb aquest acte, que contradiu tots els principis d’horitzontalitat i assemblearisme possibles, suma forces també al famós #pressingCUP, la campanya que pretén dinamitar la moral de les cupaires que encara es mantenen fermes en els seus ideals.
Finalment, trobem la traïció política. Atrapada la seva idiosincràsia als escenaris de la trama del Procés, un culebrot més llarg que la Riera, es pren la píndola blava de la patrioterina i aposta per investir Mas. Aposta per fer president el portaveu de la burgesia, el fill polític de Pujol, l’home del 3%, les llistes d’espera quirúrgiques i els CAP tancats, les escoles sense recursos i la duplicació del preu de les matrícules universitàries. El cap de Felip Puig. Aquell que va que va arribar al Parlament en helicòpter per aprovar les retallades més bèsties que es recorden, aquell que tants cops ha malparlat, denigrat i menyspreat els moviments socials.
Així que Fernàndez vol investir Mas. El seu amic Mas
Si això és el que el parlamentarisme ha fet amb un xicot com en David, què en podem esperar? Quants més Alexis Tsipras, quantes Ades Colau necessitem per adonar-nos que, com l’anell de Tolkien, el poder enverina les persones més honrades?
Tot el poder pel poble. Fora messies.
PD: Després d’escriure això llegeixo que Fernàndez ha anunciat que votarà ERC a les generals.
Marc Rude 