Mascles contra el patriarcat

Sí, mascles. Persones amb un penis i dos testicles. Tenir titola no és delicte: un exemplar mascle de l’espècie humana no necessàriament s’ha de convertir en un opressor, de la mateixa manera que algú amb la pell clareta no té inscrit el domini colonial a les molècules del seu pigment cutani. Com sabem, el problema rau en el gènere, és a dir, en la manera que les cultures elaboren categories que encasellen els individus mascle i femella en un seguit de construccions socials -símbols, referents, normes…- que els transformen, des del bressol, en home i dona.

La família, l’escola, la televisió i la resta d’institucions s’encarreguen de domesticar el cadell humà per convertir-lo en un element útil per als interessos del poder. Si l’obediència no s’aconsegueix per la suggestió, s’inculcarà amb l’ús de la disciplina, la coacció i fins i tot la la violència física. Els qui redacten les regles del joc, amb l’objectiu de preservar la seva posició privilegiada, intenten imposar el seu ordre a tots els aspectes de les nostres vides. El conjunt de normes que descriuen la relació entre el sexe biològic i els interessos del poder econòmic i polític conformen l’estructura opressiva que anomenem patriarcat.

El patriarcat ens atorga certs rols socials basats en el que tenim a l’entrecuix. Aquests patrons de conducta serveixen, en última instància, per perpetuar el model productiu, ja sigui organitzar un sistema legal d’herències o bé vendre cosmètics. Sota el jou del patriarcat, en general, el mascle s’emporta els papers protagonistes i la femella els de comparsa. No obstant això, tot i que el personatge “home” tingui més diàlegs i rebi menys patacades, no deixa de ser interpretat per un altre ésser humà condemnat a ser un actor, un altre ésser que tampoc és lliure, sinó que també és obligat a comportar-se com marca el guió que li han donat.

Sí, el mascle també és una víctima del patriarcat. El poder també l’ha criat com a esclau; i la feina que li ha tocat és ser un animal de treball i una bèstia de guerra. Per espai de mil·lennis, cabdills, reis i presidents l’han vestit de soldat i l’han enviat a matar els seus iguals fins a tenyir de sang gairebé cada racó del planeta. Fins fa pocs anys, aquí mateix, li robaven un any de vida per fer-lo desfilar a toc de corneta. Per capacitar-lo per a la seva eventual funció bèl·lica, l’agressivitat se li ha inculcat des de petit, fins a podrir la seva humanitat i transformar-lo en un potencial agressor. No ser prou violent o ser un gandul reticent al treball -incapaç, així, de formar una família com Déu mana- són algunes de les infraccions més greus que pot cometre un mascle contra el seu rol d’home. I no parlem de l’homosexualitat, la pitjor “blasfèmia” amb diferència, ja que expressar constantment el desig de copular amb el màxim nombre de femelles possibles és un dels imperatius de conducta primordials de la figura viril.

Efectivament, hi ha una gran quantitat de posseïdors de penis que s’han fet seu el paper de machote, en perjudici de les femelles i dels mascles dissidents, a qui oprimeixen. Però cal recordar que, així com hi havia insubmisos al servei militar, el mascle també pot trencar amb el patriarcat, si s’hi esforça. És més, si no hi trenca, no aconseguirà la llibertat, que no només consisteix a aconseguir que no et trepitgin, sinó que també inclou una voluntat clara de no trepitjar.

Crec que, a vegades, des del feminisme podem donar la sensació que contemplem qualsevol mascle com un enemic o un potencial enemic i aquesta visió tira enrere un públic que pot i ha d’estar molt interessat en el missatge que volem transmetre. Assimilar la lluita feminista a una lluita de classes, per mi, no és cap solució. Enfrontar la classe oprimida a la classe opressora té poc sentit quan parlem de mitja humanitat contra l’altra mitja i sobretot quan, repetim, el mascle no és el responsable de l’opressió, sinó només un igual que el sistema pot haver girat contra nosaltres a través de les seves argúcies: la “font” del mal és el dispositiu únic que ens sotmet a totes i tots als seus dictats.

Per derrotar el patriarcat, la participació del mascle és imprescindible. Criminalitzar-lo només portarà a potenciar les distincions entre sexes. Tractar-lo com a culpable per un suposat pecat que porta escrit als gens no és la millor manera de sumar-lo a la causa antipatriarcal. Tampoc no ho és voler limitar la seva participació a acatar el que decidim des de les assemblees de dones, ni respondre a les seves aportacions amb fórmules despectives del tipus “tu ets un reaccionari i el que et passa és que tens por de perdre els teus privilegis”. Les pràctiques segregacionistes agreugen els conflictes, no caminen cap a la seva resolució. Quan anem a una protesta contra el CIE o algun partit xenòfob, oi que no creiem que la companya africana, asiàtica o llatina del nostre costat ens veurà com una racista dissimulada? Més aviat esperem que ens consideri una companya en la mateixa lluita igualitària. Aquí passa el mateix. Hem de treballar juntes per trencar amb les cadenes que ens oprimeixen i caminar cap a un món on no et facin ser d’una o altra manera pel sol fet d’haver nascut amb cargol o amb arandela.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s