Projecte de traducció al català del mític llibre de Kropotkin. Més que actual, un segle després. De moment, traduït a partir de la versió castellana de l’editorial La Malatesta. Algú sap francès?
La conquesta del pa [La conquête du pain, 1892]
Piotr Kropotkin
Les nostres riqueses
I .
La humanitat ha recorregut bastant de camí des d’aquells anys llunyans en què l’home* construïa eines rudimentàries de sílex, vivia de l’atzar de la caça i no deixava als seus fills més herència que un refugi sota les roques, senzills instruments de pedra i la mateixa natura – immensa, incompresa, terrible-, contra la qual havien de lluitar per tal de continuar amb llurs miserables existències.
No obstant això, des d’aquell període confús, que va durar milers i milers d’anys, el gènere humà ha acumulat tresors inaudits. Va llaurar la terra, dessecà els pantans, obrí senders als boscos, traçà camins; va edificar, inventar, observar, raonar, va crear instruments complexos, li arrencà a la Natura als seus secrets, dominà el vapor. Avui, al néixer, el fill de l’home civilitzat troba al seu servei un capital immens, acumulat pels seus predecessors. I aquest capital li permet obtenir, res més que amb el seu treball, combinat amb el dels altres, riqueses que superen els somnis dels orientals en els contes de Les mil-i-una nits
El sòl està en part llaurat, a punt per rebre el conreu intel·ligent i les llavors escollides, per tal de guarnir-se amb collites abundants -més de les necessàries per a satisfer tots els requeriments de la humanitat-. Els mitjans de cultiu són coneguts.
Al sòl verge de les praderies d’Amèrica, cent homes, ajudats per poderoses màquines, produeixen en pocs mesos el blat necessari perquè puguin viure deu mil persones durant un any. Allà on l’home vol duplicar, triplicar, quadriplicar els seus productes, forma el sòl, dóna cada planta la cura que li cal i obté collites prodigioses. I així com, en altres temps, el caçador havia de recórrer més de cent quilòmetres quadrats per trobar l’aliment de la seva família, l’home civilitzat fa créixer amb menys feina i més seguretat, en una deumilèssima part d’aquest espai, tot el que necessita per a que visquin els seus.
El clima ja no és un obstacle. Quan falta el sol, l’home el relleva amb la calor artificial, a l’espera que es faci també una llum per activar la vegetació. Fent servir el vidre i els conductes d’aigua calenta pot conrear en un espai donat deu vegades més productes dels què conseguia en el passat.
Són encara més sorprenents els progressos realitzats per la indústria. Amb aquests éssers intel·ligents, les màquines modernes -fruït de tres o quatre generacions d’inventors, la gran majoria dels quals desconeguts- cent homes fabriquen roba per vestir deu mil homes durant dos anys. A les mines de carbó ben organitzades, cent homes extreuen cada any suficient combustible perquè s’escalfin deu mil famílies en un clima rigorós. I darrerament va poder veure’s com, en uns mesos, al Camp de Mart hi va sorgir una ciutat maravellosa, sense que es produís la menor interrupció en els treballs regulars de la nació francesa.
I si bé és cert que a la indústria, l’agricultura i en el conjunt de la nostra organització social, la tasca dels nostres avantpassats només beneficia un petitíssim nombre de persones, no és pas menys cert que la humanitat sencera podria gaudir una existència de riquesa i de luxe amb l’ajuda dels servents de ferro i acer dels quals disposa.
Som rics, moltíssim més rics del què creiem. Ho som pel què ja tenim, i més encara pel què podríem aconseguir amb els instruments actuals; som infinitament més rics pel què potencialment podem obtenir del nostre sòl, i pel què la nostra ciència i les nostres tècniques podrien donar, si estiguessin aplicades a procurar el benestar de tots.
*N. del T. S’ha mantingut el llenguatge androcèntric original. El concepte d’home es refereix aquí a la humanitat sencera
Marc Rude 