(ficció) Capítol 1

La nit es resistia, mandrosa, a donar pas a la matinada sobre la plana. Arran de terra, una boira gèlida reptava entre els carrerons del casc antic i entelava els vidres del BMW negre. A dins, hi havien tres persones. Seria difícil de descriure-les amb precisió, doncs, malgrat el microclima càlid que havien generat a l’interior del vehicle, les tres figures vestien impermeables amb caputxa i duien un buf que els hi ocultava la major part de la cara. El conductor era un home cepat, amb una mirada penetrant de color blau cel. El seient de l’acompanyant l’ocupava una noia, de pit generós i amb uns ulls verds i grossos. Al darrere, un tercer noi era amb prou feines visible. De sobte, l’escassa claror que arribava d’un fanal situat a ben bé deu metres de distància es va reflectir en una peça de metall que la noia manipulava sobre la falda. A la seva esquena, el passatger de darrere també havia tret una arma i ara hi enroscava un silenciador. El silenci absolut que imperava al cotxe va trencar-se amb el clic-clac sord de les pistoles al carregar-se. Avui, els tres joves es disposaven a matar un home.

 

Ella va ser la primera a parlar. Mentre es redreçava un rínxol pèl-roig que li sobresortia de la caputxa, va dir, amb veu greu però decidida.

 

– Ja és l’hora. Som-hi, Marcel.

 

En Marcel va respondre emergint de les ombres del seient de darrere, sense articular ni una paraula. S’escoltà el frec del seu impermeable contra la tapisseria. Marcel va treure’s un petit objecte de la butxaca: era un dosificador de cocaïna. Va fer-ne una sorollosa inspiració, tot seguit, va sospirar. Desplaçant-se cap a la banda dreta del seient, va obrir la porta i es posà dempeus sobre la calçada. Quan ella, al seu torn, accionava també la maneta, el conductor va agafar-li el canell amb força, semblava que volgués retenir-la. Al cap d’un moment, però, l’hi deixar anar i digué, amb una veu tan glaçada com la ràfega d’aire congelat que s’havia colat al cotxe a l’obrir la porta:

 

 – Molta sort

– No pateixis. -Li va respondre ella, amb un to maternal-. Sortirà bé.

 

Els dos pistolers començaren a caminar pel carreró. Ella circulava per la vorera esquerra, ell a la seva dreta, sobre la calçada. Anaven amb pas lent però ferm. Les soles de les sabates s’enganxaven al paviment humit, a trossos gelat, i les boques del clavagueram exhalaven una lleu pudor a granja. Uns cinquanta metres més endavant, el petit carrer ombrívol de façanes de pedra s’obria a la plaça, una finestra grisa al punt de fuga de la perspectiva dels nostres personatges.

 

Uns segons després, i tal com estava previst, l’home a qui havien vingut a matar aparegué, girant per un estret passatge. No va mirar enrere. Des de lluny, se’n distingia un abric de pell negra clàssic, que li arribava fins als genolls, guants del mateix material i una bufanda embolicada al coll. Era força alt, i de cabells blancs. Sota el braç, hi duia un feix de carpetes. Va estossegar lleument un parell de vegades, i a continuació es va ficar la mà lliure a l’interior de l’abric per prendre’n una petaca de plata, en va fer un bon glop. Caminava enèrgicament cap al seu destí.

 

Marcel i la noia pèl-roja també van accelerar el pas, a la vegada que empunyaven les armes amb el braç extens cap avall, amatents per obrir foc. Quan eren a unes cinc o sis passes de la víctima, ben bé a la desembocadura del carreró, l’home va percebre la seva presència. Al tombar el cap va desvetllar un rostre que recordava vagament a una au rapinyaire. Immediatament va ser conscient del què passava. Els seus ulls molt oberts van passar de les vestidures negres a les armes, de les armes a la mirada d’ella i de nou a les pistoles.

 

L’home va començar a córrer sense traça, ensopegant de seguida amb una llamborda. Va grapejar per terra mentre s’incorporava, però en aquest mateix moment quatre impactes de bala el van projectar contra la primera columna de l’arcada de la plaça major. S’hi va quedar abraçat per uns instants. Ell havia disparat quatre vegades, ella només una. Marcel li havia encertar-li dues bales a l’abdomen, una a la cuixa, i havia errat l’últim tret. La bala de la noia s’havia incrustat al pulmó de la víctima. Amb els silenciadors que havien acoblat a la pistola, ningú havia sentit res. Entre la fortor de pólvora, els dos joves van abaixar les armes i van quedar-se quiets, contemplant la fi de la seva presa.

 

Aferrant-se a la columna, l’home va fer tres passes insegures cap al mig de la plaça. La sang, oculta sota la pell de l’abric, li gotejava entre les cames, deixant un rastre de taques rodones sobre el paviment. Respirava amb gran dificultat, agafant glopades d’aire, ben bé com un peix fora de l’aigua. L’home va oscil·lar sobre sí mateix fins a quedar-se de cara als que li venien a dur la mort. La mirada de la noia, que alçava de nou la seva pistola, deixava clar que no hi hauria pietat. La seva, en canvi, no era en cap sentit una mirada “heroica”. Als seus ulls només s’hi llegia la por.

 

El tret de gràcia va encertar de ple el front de l’home, que va caure d’esquena sobre la sorra de la plaça. Indubtablement cadàver. Quedant-se en tot moment sota la cobertura de la porxada, Marcel i la noia van començar córrer pel lateral de la plaça fins a arribar a l’altra banda, on van tombar a l’esquerra. Una travessia més enllà els esperava el cotxe.

 

Pel carrer es van creuar un avi matiner que, boina calada i bastó a la mà, s’encaminava cap al bar. Indiferent de mena, al creuar-se amb els dos joves va murmurar:

 

-Però quin cony de mosca els hi ha picat, a aquests?

 

L’home va obrir la porta del bar i hi va entrar, saludant alegrement el cambrer.

 

-Carda un fred de collons, cago’n déu!

 

A aquella hora tan intempestiva al bar només hi havia quatre persones. El cambrer, l’ancià i dos obrers amb roba de feina que començaven la jornada amb un carajillo. Ningú prestava atenció al televisor, que tenia posat el canal català de notícies les 24 hores. En aquell moment, l’home del temps locutava:

 

– Continua la onada de fred siberià. Mínimes molt baixes a tota Catalunya, i un cel enteranyinat que no ens deixarà veure el sol com a molt d’hora fins dijous. Connectem amb la càmera fixa de la plaça major de Vic, on aquesta hora es registra una temperatura de 5 graus sota zero…

 

I es registrava també, en directe per a tot el país, la mort d’un destacat líder d’ultradreta. El cotxe va rugir amb fúria, i agafant alè per prendre les marxes, es va allunyar veloç cap a l’horitzó.

 

 

 

 

El govern del PP apujarà l’IVA dels productes de primera necessitat

Image

>>El preu del pa, la llet o els ous podria créixer fins a un 14%

>> Els dictats de la UE i l’FMI obliguen a Rajoy a retractar-se de la seva promesa de no augmentar els impostos

MARC RUDE | 2-7-2012

El govern espanyol apujarà l’IVA d’alguns productes gravats amb els tipus reduït, del 8%, i superreduït, del 4%, a la tarifa general del 18%. Productes de primera necessitat com el pa, la llet, els ous, la fruita i la verdura, que tenen assignat el tipus més baix, augmentarien de preu un 14%. Al ser l’Impost de Valor Afegit un tribut de caràcter regressiu -és a dir, que com és igual per tothom perjudica més a qui menys té-, l’increment recauria a les espatlles d’una classe treballadora que mostra altes taxes de pobresa i atur. El 2010, l’IVA general ja es va elevar dos punts, i podria créixer fins al 20% de cara a l’any vinent.

Fonts del Ministeri d’Hisenda asseguren que l’executiu popular està ultimant els preparatius per emprendre la mesura, que forma part de les exigències que UE i FMI han imposat a Rajoy. Sembla, doncs, que el PP es desdirà de la seva promesa electoral de no apujar els impostos, posant punt i final a la processó de desmentits, eufemismes i al·lusions indirectes que han omplert les declaracions oficials durant els darrers mesos. A l’abril, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ja va preveure un canvi en la “ponderació dels tributs”, així com Luis de Guindos, ex-directiu de Lehman Brothers i ministre d’Economia, es desvinculava d’anteriors negatives per anunciar un augment dels impostos sobre el consum de cara al 2013. Després del rescat bancari, no obstant, els nous imperatius dels poders financers podrien obligar a accelerar l’entrada en vigor de la política.

Els dictats de la troika

L’entramat format per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari  Internacional (FMI) ha maximitzat la seva capacitat d’influència sobre l’Estat Espanyol amb el rescat del 9 de juny. El préstec de 100.000 milions d’euros a la banca estatal “no és gratis i suposarà condicions estrictes”, com afirmava el president del Consell Europeu, Herman Van Rompuy. El 15 de juny, l’FMI va emetre el seu informe periòdic sobre l’economia espanyola, en què proposava una “política ambiciosa” de reformes estructurals consistent en apujar l’IVA i abaixar el sou del funcionariat. El dia següent, Rajoy va dir que no aplicaria les disposicions del Fons Monetari, tot i que Brusel·les l’espera a la propera reunió de l’Eurogrup, el 9 de juliol, amb les respostes correctes a les demandes de la Unió.

“Només la gent corrent paga impostos”

“Els rics i els super-rics gairebé no paguen impostos a l’Estat Espanyol”, explica el catedràtic d’economia aplicada Vicenç Navarro. És un fet evident que la política tributària de l’Estat és més exigent amb les rendes del treball -salaris- que amb les del capital. Segons l’organització ATTAC, prop del 80% de la recaptació fiscal estatal és aportat per la població assalariada, tot i que els seus ingressos representen menys de la meitat del Producte Interior Brut (PIB). Un de cada tres euros que guanya una persona treballadora va a parar a les arques públiques. D’altra banda, en les últimes dècades, els successius governs espanyols han reduït progressivament la càrrega impositiva dels capitals, inclús durant el període de crisi econòmica. L’impost de patrimoni va ser abolit per l’executiu de Zapatero, el 2008, i reestablert al mateix mandat, el setembre del 2011, encara que la riquesa mínima per estar-hi subjecte va passar dels 300.000 als 700.000 euros. El 2009, es va cedir la gestió de l’impost de successions (herències) a les Comunitats Autònomes. L’abril de l’any passat, Artur Mas va fer-lo gairebé desaparèixer amb el suport del PP. El 2007, José Luis Rodríguez Zapatero va rebaixar d’un 35 a un 30% l’impost de societats sobre les grans empreses -amb més d’un milió d’euros de beneficis- i d’un 30 a un 25% el de les petites i mitjanes, que van haver de pagar un altre 5% de menys a partir del 2010. La càrrega fiscal al treball i el consum, en canvi, no ha parat de créixer. El 2010, Zapatero ja va augmentar la tarifa general de l’IVA del 16 al 18% i la reduïda del 7 al 8%, fet que va despertar una encesa campanya d’oposició per part del PP. Poc després de guanyar les eleccions, no obstant, els populars van apujar l’Impost de Renda de les Persones Físiques (IRPF), entre un 0,75 i un 7%.

La gran evasió

Més enllà de la política tributària, la raó de que la classe alta i les grans empreses no paguin els impostos que els hi toquen es troba, sobretot, a l’extesa pràctica d’evadir capitals. El Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (GESTHA) assegura que el frau fiscal a l’Estat Espanyol ronda la xifra de 88.000 milions d’euros anuals. Mentre que les petites infraccions d’autònoms i professionals liberals només constitueixen un 10% del total evadit, el 72% dels capitals que s’escapen al control del fisc ho fan a mans de les majors empreses i fortunes individuals. Els paradisos fiscals juguen aquí un paper fonamental; 30 de les 35 empreses que cotitzen a l’IBEX hi són presents. Tanmateix, la gent rica i les corporacions tenen nombroses vies per fugir de la pressió d’Hisenda, moltes d’elles legals, com les més de 3000 Societats d’Inversió en Capital Variable (SICAV) que hi ha a l’Estat, on 26.000 milions tributen a l’1%.

Rentadora tributària

Conscient de la situació, el govern de Mariano Rajoy va decidir emprendre mesures.. En primer lloc, va reduir els recursos destinats a la lluita contra el frau un 30%. El plat fort, però, va arribar amb la declaració d’una amnistia fiscal. El “Programa especial de regularització d’actius ocults” va ser aprovat per decret el 30 de març, i convalidat al Congrés a l’abril amb l’únic suport de CiU. Es tracta de que “les persones titulars de béns que no es corresponguin amb les rendes declarades als impostos podran presentar una declaració per regularitzar la seva situació”. En síntesi, que el diner negre es pot blanquejar a canvi d’un impost d’entre el 8 i el 10%. És possible entregar diner en metàl·lic d’origen indefinit i convertir-lo en un capital perfectament legal per una quota modesta, ja que a Alemanya, on es va dur a terme una política similar, el cost fiscal del blanqueig era del 46%. La idea del govern popular ja es troba a l’escriptori del Tribunal Constitucional. El PP pretenia recaptar 25.000 milions amb una iniciativa que, de moment, ha resultat un fracàs. Fins ara, les prinicipals fortunes personals o empresarials no han fet ús del dispositiu, i només s’han realitzat 115 declaracions.  Així i tot, s’ha notat una lleugera disminució del nombre de bitllets de 500 euros en circulació. Cal especificar que, de 66.639 milions d’euros en paper moneda que hi ha a disposició avui en dia, 48.876 estan impresos als exemplars de color fúcsia; en circulen 98 milions d’unitats.

Deute públic, deute privat

Amb la reforma “exprés” de la Constitució, l’agost del 2011, PP i PSOE van establir que la reducció del dèficit i el pagament del deute eren la “prioritat absoluta” de l’Estat. Cal recordar que, al començament de la crisi, el 2007, l’Estat Espanyol tenia superàvit pressupostari i un deute públic del 36% del PIB, dels més baixos de la UE. Ni el dèficit ni el deute de les diferents administacions van tenir res a veure amb la crisi financera, com afirma l’economista Vicenç Navarro: “no va ser el dèficit el que va crear la recessió, va ser la recessió la que va crear el dèficit”. L’explosió de la bombolla immobiliària, autèntica causa del problema, va comportar un augment de l’atur, que ha reduït els ingressos per cotitzacions i ha fet créixer el volum de prestacions i ajudes. Això, juntament amb les injeccions de capital a la banca, ha portat a que l’Estat gasti més. En conseqüència, el deute públic s’ha duplicat en 5 anys, arribant a un 72% del PIB, tot i que és encara inferior als de França o Alemanya.

L’endeutament de les administracions públiques, però, correspon a tan sols un 16% del total de 4 bilions d’euros que es reclamen a l’Estat Espanyol. El principal problema és el deute privat i, més que res, la seva conversió en deute públic, al ser l’Estat el qui l’avala davant els creditors. Els majors components de la factura són els deutes de la banca (32%) i les empreses (31%) i, en menor mesura, de les famílies (21%). El deute privat, veritable motor de l’expansió econòmica, es va duplicar des del 2001 al 2008. Un cop el PP va aprovar la Llei del Sòl, bancs i caixes es van embarcar a l’aventura del totxo, a través del crèdit a la promoció immobiliària. Es van construir més habitatges que a Alemanya, Itàlia i França juntes, a la vegada que el preu que se’n demanava era dels més alts del món en relació al poder adquisitiu. Es va estimular a les famílies a que s’hipotequéssin. Quan el miratge es va esvair, va descobrir-se que la banca presentava un forat de 3 bilions en els coneguts com “actius tòxics” -de difícil cobrament-. La integració a la unió monetària, altrament, va aglutinar països amb polítiques fiscals i nivells de productivitat molt desiguals. Les empreses van recórrer a l’oferta de crèdit barat en l’intent de competir amb la producció d’estats més rics com Alemanya i França, que van incrementar les seves exportacions cap als països del sud d’Europa. Importar més va desequilibrar la balança de pagaments de l’Estat. Així mateix, el mite del creixement econòmic basat en les infraestructures -TAV, aeroports, autopistes…- i un elevat frau fiscal també van promoure l’endeutament públic.

Especulant amb el deute

Una de les funcions d’un banc central és la de facilitar crèdit a l’Estat quan ho necessita. El BCE té prohibit de fer-ho, al·legant la contenció de la inflació. En canvi, entrega el capital a entitats financeres a un interès de l’1%, que el seu torn el presten als Estats, comprant-los bons a interessos d’entre el 4 i el 15%. És l’anomenat mercat secundari del deute, que està subjecte a l’especulació. Parlem aquí dels “mercats” quan ens referim als bancs, companyies d’assegurances i fons d’inversió que compren i venen deute públic. Se’n demana un interès més alt en funció de si es pensa o no que l’Estat podrà tornar els diners, projecció definida per les agències de qualificació i mesurada amb la prima de risc, que posa en relació l’interès que s’exigeix pel deute públic espanyol i per l’alemany. Alhora, alguns elements emeten assegurances d’impagament sobre el deute -Credit Default Swap, CDS-, és a dir, que es comprometen a compensar a qui l’hagi comprat en cas de que l’Estat no pugui pagar-lo. La perspectiva de la indemnització pot fer que a certs sectors els hi interessi que els Estats facin fallida. Un 55% del deute públic de l’Estat Espanyol és deute extern; està en mans de bancs i fons estrangers, sobretot alemanys, francesos i nord-americans. Són creditors que volen assegurar-se de que recuperaran els diners, i reben l’ajuda de les institucions internacionals per imposar al govern espanyol les condicions que els beneficien. La situació que viuen avui els països del sud d’Europa no és diferent de la crisi del deute que va sacsejar Amèrica Llatina als anys 80.

Grups com ATTAC i l’Auditoria Ciutadana del Deute creuen que no s’ha de pagar un deute privatitzat que consideren il·legítim, i aposten per una auditoria democràtica de les institucions financeres per tal de depurar responsabilitats i fer sortir a la llum possibles delictes. D’altra banda, afirmen que el gravamen de les transaccions especulatives, la lluita contra el frau i els paradisos fiscals i una política fiscal progressiva podrien ajudar a millorar la conjuntura econòmica.

Hi ha alternatives

Per reduir el dèficit i aconseguir una distribució més gran de la riquesa, l’Estat pot finançar-se augmentant els ingressos o reduint les despeses. Economistes com Juan Torres i Vicenç Navarro apunten que elevar la càrrega fiscal sobre les classes adinerades i les grans empreses seria la solució més efectiva. Opcions factibles són recuperar els impostos de patrimoni i de successions, així com fixar un tribut sobre les grans fortunes -Sarkozy, insigne socialista, va aplicar-lo a França-. Si existeix un IVA superreduït pels productes de primera necessitat, també pot aplicar-se la mateixa lògica al crear un impost més alt per als béns de luxe, llur mercat està en plena expansió enmig de la crisi. Segons el sindicat GESTHA, retornar el percentatge de l’impost de societats que paguen les grans empreses del 30% al 35% original comportaria l’ingrés de 13.900 euros a l’any. La taxa sobre les transaccions financeres, en especial les de caràcter especulatiu, és una vella revindicació plantejada per James Tobin, el 1972, i recuperada per Ignacio Ramonet, el 1997. El combat contra el frau i l’establiment de convenis internacionals per a acabar amb el problema dels paradisos fiscals serien polítiques indispensables per tirar endavant l’economia. Reduir despesa no té perquè significar retallar les partides socials. Hi ha sectors que es pregunten si és necessari que els privilegis fiscals de l’Església Catòlica costin 6000 milions anuals a l’Estat o que el Ministeri de Defensa s’hagi endeutat per 27.000 milions, 12.000 dels quals es van gastar en la compra de 87 avions de combat Eurofighter. Els aeroports buits o el fet de que l’Estat Espanyol sigui el tercer del món en quilòmetres de carreteres de gran capacitat després dels EUA i la Xina i el segon en línies ferroviàries d’alta velocitat són altres indicatius de la possibilitat d’una despesa més controlada.

Caiguda del poder adquisitiu

Estat Espanyol, juliol de 2012. 24% de la població a l’atur. El 22% viu en la pobresa. El col·lectiu més afectat per la falta de recursos són les criatures. Un 26% dels infants creixen a famílies pobres, i en tres anys s’han duplicat les llars en què totes les persones adultes estan a l’atur. El salari mínim s’ha congelat, la inflació no. S’han retallat les ajudes a la dependència i l’any passat es van desnonar 58.000 famílies, tot i que hi ha 3 milions d’habitatges buits. La reforma laboral facilita l’acomiadament i la “flexibilitat salarial” a la baixa. La reforma de les pensions rebaixa les prestacions i allarga l’edat de jubilació. S’instaura el copagament a la sanitat i s’apuja el 66% el preu de les matrícules universitàries. El preu de la llum ha crescut un 70% en cinc anys, i s’incrementarà un 4% més aquest juliol. Un Estat on el 10% de la població atresora prop del 50% de la riquesa, on el 23% del PIB s’evapora dins l’economia submergida, té com a “prioritat absoluta”, a l’hora de gestionar els pressupostos, el pagament de l’enorme deute que va contraure la banca en un festival de crèdit immobiliari. Educació, salut, recerca, cultura i cooperació… desmuntades. Un rescat bancari que costarà 2000 euros per habitant, tot i que es deu 40 cops més. Llavors, es pot decidir apujar els impostos dels productes de primera necessitat, que conformen el 60% del consum de les rendes baixes. L’Organització de Consumidors i Usuaris espanyola calcula que el cost de l’augment per una llar mitjana serà de 900 euros anuals. La història demostra que pujar el preu del pa mai no ha estat una política gaire útil alhora de mantenir no tan sols el govern, sinó l’estructura que el sustenta.

 

Canvi d’opinió

“La subida de impuestos es profundamente insolidaria con las clases medias y trabajadoras”- Mariano Rajoy, setembre del 2009

“Voy a promover una campaña de rebelión contra la subida del IVA”- Esperanza Aguirre, març del 2010

“Subir el IVA es el sablazo que el mal gobernante le pega a sus compatriotas”- Mariano Rajoy, març del 2010

“Nunca se ha salido de una crisis económica subiendo los impuestos”- Dolores de Cospedal, setembre del 2011

“Subir el  IVA duplicaría la caída de la economía”- Cristóbal Montoro, gener del 2012

“Este gobierno no va a subir el IVA”- Soraya Sáenz de Santamaría, març del 2012

Ball de xifres

Producte Interior Brut (PIB): 1 bilió
Deute total: 4 bilions
Deute públic administracions: 774.500 milions
Ingressos de l’Estat: 129.000 milions a l’any
Frau fiscal: 88.000 milions a l’any
Rescat financer: 100.000 milions

Productes amb IVA superreduït (4%): Pa, cereals, llegums, fruita, verdura, llet, ous, llibres, diaris, medicines, pròtesis, vehicles per a persones amb mobilitat reduïda
Productes amb IVA reduït (8%): Altres aliments, transport, hosteleria, restauració, productes d’higiene personal (bolquers, compreses…)

Quan Mussolini bombardejava Catalunya

Image

>L’associació AltraItalia exigeix a l’Estat Italià que demani disculpes pels crims de la Guerra Civil

>Els aparells de l’Aviazione Legionaria van llençar un milió de quilos d’explosius sobre la ciutat

MARC RUDE | 11-6-12

Que l’Estat Italià demani perdó pels bombardejos amb els que l’aviació de Mussolini va atacar Barcelona durant la Guerra Civil. És l’objectiu que persegueix l’associació AltraItalia, un col·lectiu format el 2009 per gent italiana de l’àmbit de l’esquerra que resideix a Barcelona. Durant el conflicte bèl·lic, l’Aviazione Legionaria va descarregar sobre la ciutat els primers bombardejos “dirigits expressament a assassinar i terroritzar la població civil”, causant milers de víctimes mortals.  L’1 de juny, AltraItalia va presentar una querella als jutjats de Barcelona que denuncia per crims de lesa humanitat els militars italians que van perpetrar la matança i, en el seu defecte, el govern de Roma. El 2 de juny de l’any passat, coincidint amb l’aniversari de la República Italiana, ja es va portar el cas a l’Audiència Nacional espanyola conjuntament amb dos testimonis dels bombardejos, Anna Raya i Alfons Cànovas, però el tribunal va desestimar la demanda al·legant que no tenia “competència territorial” per actuar. El més probable és que el procés acabi a les mans del Tribunal Europeu. La iniciativa vol aconseguir que l’Estat Italià reconegui els crims i es disculpi amb la població de Barcelona; no s’exigeixen diners, en tot cas una indemnització simbòlica i, més que res, una restauració moral a les víctimes. A nivell parlamentari, la proposta té el suport d’ERC i ICV, però està bloquejada per CiU.

    Si la justícia espanyola no actua, AltraItalia presentarà un recurs al Tribunal Europeu”

L’historiador i membre d’AltraItalia Flavio Guidi, que concedeix una entrevista per aquest setmanari, recorda que Alemanya ja es va disculpar per Gernika als anys 90′, mentre que Itàlia no ha reconegut mai els crims que va cometre el règim de Mussolini. Guidi considera que, a nivell intern i internacional, persisteix el clixé de que la gent italiana és “brava gente”, incapaç de protagonitzar episodis tan lúgubres. “Si bé el feixisme de Mussolini va ser menys mortífer que els de Hitler o Franco, continua sent feixisme, i va fer mal, i molt”, afirma Guidi. “A Iugoslàvia va matar mig milió de persones i a Etiòpia va utilitzar armes químiques; el govern mai s’ha disculpat”. A la vegada, AltraItalia denuncia que en ciutats italianes com Roma, Trieste i Arezzo es mantenen i inauguren espais dedicats als voluntaris feixistes “caiguts” durant la Guerra Civil.

Objectiu: la població civil

La ciutat de Barcelona comparteix amb Gernika el trist honor d’haver sigut víctima dels primers bombardejos per saturació de la història. L’ús intensiu de l’aviació per atacar la població no combatent a la rereguarda era una tècnica “innovadora” que nazis i feixistes italians van assajar a la Guerra Civil, essent aplicada després pels dos bàndols de la Segona Guerra Mundial. L’Aviazione Legionaria, amb base a Son Bonet (Mallorca), va llençar un milió de quilos d’explosius sobre Barcelona entre el 13 de febrer del 1937 i el 25 de febrer del 39. Segons el meticulós estudi de Josep M. Solé i Joan Villaroya “Catalunya sota les bombes”, els bombardejos sobre la ciutat van matar a 2428 persones, en van ferir 7000 i van destruir 1808 edificis.

Image
La Barceloneta va ser un dels barris que més van patir els atacs aeris. El port, les instal·lacions industrials de La Maquinista i el nus ferroviari de l’Estació de França eren objectius prioritaris dels bombarders. Anna Raya, que llavors tenia 8 anys, fa memòria: “Era a l’escola quan vaig tenir la impressió de que tot ens queia a sobre. Hi havia fum, crits, i moltes persones mortes. Va entrar un soldat, em va agafar i em va enfilar a un camió ple de gent morta i ferida. Jo tenia un tros de metralla clavat al cap. Ens van baixar al dispensari; el terra estava ple de sang, que baixava per la vorera fins arribar a la clavaguera. Espantada, vaig arrencar a córrer cap a casa”. La mare d’Anna havia vist des del balcó com queien les bombes sobre el col·legi. “Tota la meva classe, inclòs el professor, va morir al bombardeig; al barri van ser atacades 5 o 6 escoles”, explica Anna, que recorda com “vèiem venir els avions, que volaven baix, i ens tiràvem a terra: ametrallaven a tothom qui es movia”

    “Els avions volaven baix i ametrallaven a tothom qui es movia”

Image

A Catalunya van ser atacades 143 poblacions; van patir especialment l’àrea de Barcelona, l’Empordà, el camp de Tarragona i Lleida. A Granollers, el 31 de maig del 38, dia de mercat, en pocs minuts van morir 224 persones en un atac directe de l’aviació italiana. El 2 de novembre del 37, el bombardeig d’una escola de Lleida en matava a 50. L’Aviazione Legionaria va arribar a massacrar, durant els últims dies de la guerra, les columnes de persones refugiades -moltes d’elles dones i nens- que fugien cap a la frontera francesa. D’altra banda, la societat civil catalana va reaccionar amb una energia que citaria Winston Churchill al donar ànims al poble britànic davant les bombes nazis. En pocs mesos es van construir uns 2000 refugis antiaeris -1300 d’ells a Barcelona-, en la majoria dels casos de forma autogestionada i fruït la iniciativa del teixit associatiu local. Després, la Generalitat crearia la Junta de Defensa Passiva, l’agost del 37. Alguns dels refugis estan actualment oberts al públic, com el de la Plaça del Diamant a Gràcia i el de la Placeta Macià a Sant Adrià del Besòs.

Els bombardejos horroritzen el món

Els bombardejos del 16 al 18 de març del 38, els més destructius de tota la guerra, commocionen a l’opinió pública mundial. L’ambaixador nord-americà Claude Bowers escriu: “Les bombes no perseguien cap objectiu militar, eren llençades deliberadament sobre el centre de la ciutat, a la part més concorreguda i habitada, on la gent estava menjant, passejant i descansant al llit”. El comte Ciano, ministre d’exteriors de Mussolini, explica a les seves memòries que els bombardejos van ser ordenats directament pel dictador, que es va congratular amb la massacre, tot afirmant: “Estic content de que els italians aconsegueixin provocar horror amb la seva agressivitat”. El general Francesco Pricolo, que comandava els esquadrons de bombarders, definia la seva estratègia a la perfecció: “Hem de crear una sensació de terror immediat sobre la població enemiga, destruint continuadament la ciutat, els centres urbans i totes les fonts de vida, sotmetre’ls a un malson del que no puguin despertar”.

Franco i Mussolini

Els historiadors coincideixen en afirmar que l’ajuda militar de Mussolini va ser decisiva per la victòria de Franco. La Itàlia feixista va ser, amb gran diferència, el país estranger que més va implicar-se a la guerra. Mussolini va enviar als “nacionals”, entre d’altres, 80.000 militars, 240.000 fusells, 3436 tancs i 763 avions. Els seus “voluntaris”, però, constituïen una tropa indisciplinada i desmotivada; el 25% tenien antecedents penals. Segons relatava el Manchester Guardian “els italians no desitgen anar a lluitar a Espanya per motius sentimentals, sinó alentats per la paga que se’ls hi ofereix”.

    L’ajuda de la Itàlia feixista va ser decisiva per la victòria de Franco

Poc després de l’aixecament militar, el 29 de juliol del 36, Mussolini envia els primers 12 bombarders al Marroc per cobrir el trasllat de l’exèrcit africà de Franco a la península. Tot i que van repintats per dissimular-ne l’origen, tres dels aparells s’estavellen, un d’ells a França, i al dia següent tota la premsa europea es fa ressò de l’operació. A finals d’agost, l’aviació i els Camises Negres -milicians feixistes- italians arriben a Mallorca i n’impedeixen la reconquesta republicana. El sanguinari “comte” Rossi pren el comandament de la Falange a l’illa i comença una campanya de repressió que deixa més de 500 morts. La primer gran intervenció del contingent italià és a la presa de Màlaga, on col·labora en la seva posterior “neteja” i ametralla la població que en fuig. El febrer del 37, les tropes de Mussolini es constitueixen en el Corpo di Truppe Volontarie (CTV), que patirà una important derrota a la batalla de Guadalajara davant la XII Brigada Internacional, on hi combaten molts italians antifeixistes. Posteriorment, el CTV participarà a la conquesta de Santander, la batalla de l’Ebre i la invasió de Catalunya. D’altra banda, els submarins italians atacaran durant tota la guerra els vaixells que porten subminstraments a la República, cometent accions de pirateria contra naus de països neutrals.

Juan March i “l’or de Roma”

L’ajuda de la Itàlia feixista no li va sortir gratuïta als franquistes. El banquer mallorquí Juan March va pagar a Mussolini un milió de lires per a l’enviament dels primers avions i 5 milions per la conquesta de Mallorca, que també es va sufragar amb l’or de la seu del Banc d’Espanya a l’illa. Una investigació de la revista Sàpiens ha descobert que la República Italiana, proclamada el 1946, va continuar cobrant a Franco el deute contret durant l’etapa feixista, almenys fins el 1954. La factura de la intervenció militar italiana es va valorar en 8.300 milions de lires, que l’Espanya franquista havia de fer arribar entre el 1942 i el 1967. Es calcula que finalment se’n van pagar uns 5.000 milions.

Les fantasies imperials del Duce

L’Estat Espanyol era una peça important dins la fantasia de Mussolini de fer reviure l’Imperi Romà i convertir el Mediterrani en un “Mare Nostrum” italià. El dictador va conspirar contra la II República finançant els sectors carlins, alfonsins i falangistes, desitjós d’establir un estat satèl·lit a Espanya que l’ajudés a consolidar la seva hegemonia a la zona. La principal ambició era controlar les Balears, base estratègica de cara a un eventual enfrontament amb França. Mussolini desitjava una guerra ràpida, doncs volia evitar complicacions diplomàtiques amb Gran Bretanya i França. Però davant la lentitud de l’avenç de Franco -que volia allargar la guerra per poder exterminar minuciosament els simpatitzants de la República- i l’arribada d’ajuda soviètica, el dictador italià es va veure obligat a enviar cada cop més material i soldats per garantir la victòria del seu aliat. La Guerra Civil portarà a la consolidació de l’eix germano-italià, amb la signatura del Pacte d’Acer el maig del 39. L’expansionisme militar del Duce, des d’Etiòpia (1935) a Albània (1939) i la posterior entrada a la Segona Guerra Mundial acabaran en una dura desfeta, així com ell mateix serà afusellat i penjat de cap per avall a la Piazza Loreto de Milà, el 21 d’abril del 1945.

Image
Voluntaris antifeixistes

Prop de 5000 voluntaris antifeixistes italians van lluitar al bàndol republicà. La majoria, uns 3500, van adherir-se a les Brigades Internacionals, organitzades per la Internacional Comunista. La Brigada Garibaldi va participar als combats per la defensa de Madrid i la batalla de l’Ebre, i va inflingir una derrota flagrant a les tropes enviades per Mussolini a la batalla de Guadalajara. Va ser una fita important per la dissidència antifeixista a Itàlia, país que ja portava més de 15 anys sota la bóta del Duce. Però així com el primer contingent de brigadistes no arriba fins l’octubre del 36, el 17 d’agost ja van marxar al front els primers milicians de la Colonna Italiana, integrada a la Columna Ascaso. Com explica l’historiador Flavio Guidi, aproximadament 800 italians van allistar-se a les milícies llibertàries i poumistes. Entre ells destaca l’anarquista Camillo Bernedi, organitzador del Gruppo Guerra di Classe. El col·lectiu editava un setmanari, finançat per la CNT, que criticava obertament els processos de Moscou i la deriva estalinista dels comandaments republicans. El 5 de maig del 37, dos dies després de l’assalt a la Telefònica, Bernedi i Francesco Barbieri, conegut com “el Durruti italià”, van ser detinguts per 11 militants d’U.G.T. i un agent de policia. Poc després, el cadàver de Bernedi va aparèixer a les Rambles i es va trobar el cos de Barbieri a la Plaça de Sant Jaume.

L’ajuda de Mussolini a Franco

80.000 militars
240.000 fusells
3436 tancs
763 avions

Les víctimes dels bombardejos

2428 Barcelona
4736 a Catalunya
El 70% de les morts civils per atacs aeris a l’Estat van ser catalanes

Retallades i externalitzacions perjudiquen la continuïtat de les escoles bressol públiques

Grans empreses conquereixen la gestió dels centres en detriment de la qualitat pedagògica i les condicions laborals del personal

 

Després que, el 2007, Zapatero prometés escoles bressol gratuïtes per tothom, l’educació infantil ha estat un dels segments més afectats per les retallades del govern de Rajoy. El ministre Wert va arribar a declarar que “l’educació entre els 0 i els 3 anys no és educació, sinó conciliació”, paraules que contrasten amb la idea de que l’etapa és bàsica pel desenvolupament de la persona, concepció que comparteixen les comunitats pedagògica i científica. La política eductiva dels populars es complementa amb un canvi legislatiu aprovat el 2009, que permet que la gestió de les escoles bressol públiques es pugui adjudicar a empreses privades. Abans, només es podien presentar a concurs cooperatives i associacions sense ànim de lucre, que ara no poden competir amb grans corporacions que s’ofereixen a fer-se càrrec del servei a un cost molt inferior. L’opinió unànime entre els col·lectius i organitzacions que treballen al sector és que aquestes empreses prioritzen el benefici econòmic davant la tasca pedagògica. Les externalitzacions, que Esperanza Aguirre ja aplica des del 2008, han comportat la precarització de les condicions laborals del personal i una rebaixa generalitzada de la qualitat educativa. La gestió dels centres ha anat a parar a mans d’empreses com CLECE, propietat d’ACS, la constructora de Florentino Pérez, que durant els últims anys s’ha dedicat a la caça de concursos públics. Responsable de concessions com la neteja de diverses universitats i de totes les instal·lacions de la Policia Espanyola i la Guàrdia Civil, en els últims temps ha decidit fer negoci en l’àmbit dels serveis socials, i ha obtingut la gestió de menjadors per a persones sense recursos o el Servei d’Assistència Domiciliària de la Comunitat de Madrid. CLECE s’ha fet amb el control d’un centenar d’escoles bressol a tot l’Estat, 12 d’elles a Catalunya i 3 a la ciutat de Badalona (PP). Una altre beneficiària del procés ha estat la multinacional Eulen, companyia vinculada a la família Mayor Oreja, que combina l’atenció educativa de la petita infància amb tasques com la seguretat privada al metro de Barcelona i les escortes al País Basc.  Avui en dia, més de la meitat de les escoles bressol que hi ha a l’Estat són privades, i el dèficit d’oferta pública ha dut a la proliferació d’establiments il·legals on els infants són “aparcats” en condicions deplorables.

La formació de governs de dreta a l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya també ha comportat greus conseqüències per la continuïtat del model d’Escoles Bressol Municipals (EBM). A la capital catalana, el consistori de Trias ja va anunciar el setembre que l’Ajuntament no construirà més llars d’infants, i que d’ara en endavant apostarà pels concerts amb la privada i l’externalització de la gestió de les escoles de titularitat municipal. Un canvi de model que es va concretar el 17 d’abril, quan el regidor d’Educació, Gerard Ardanuy, va anunciar les mesures que aplicarà de cara al curs que vé. Aquestes consistiran en l’increment de la ràtio d’alumnes per aula, una reducció del personal de suport a l’hora de dinar i l’augment de la quota que han de pagar les famílies. Ardanuy va establir, a la vegada, les condicions del concurs per la gestió indirecta -privada- de les EBM Jaén, Caspolino i Patufets. Janet Nolla, educadora de l’EBM Les Quatre Torres, declara: “L’Ajuntament, en el seu plec de condicions, dóna més importància a la part econòmica que a la pedagògica. Això vol dir que per davant de tot hi ha els diners, i no els infants, les famílies, i l’educació”. A l’altra vorera de la Plaça Sant Jaume, el 18 de maig, la consellera d’ensenyament, Irene Rigau, afirmava que retallarà un 33% l’aportació de la Generalitat al finançament de les EBM. El preu de les escoles bressol que depenen directament del govern català augmentarà, d’altra banda, prop d’un 30%. Els pressupostos de la conselleria sí que arribaran, no obstant, per a sufragar un programa que vol introduir a l’escola els valors de l’empresa i l’esperit emprenedor, des de l’educació infantil fins al batxillerat.

L’alcaldia convergent de Barcelona ha posat en peu de guerra a les més de 700 treballadores i a les famílies dels infants de les 92 escoles bressol municipals que hi ha a la ciutat. La indignació que han provocat les retallades ja es va veure reflexada el novembre passat, amb la presentació d’un manifest condemnatori per part del Col·lectiu de Mestres de les Escoles Bressol i Serveis Complementaris Municipals de Barcelona. Amb més de 25000 adhesions, el document clama per la necessitat de “defensar un model educatiu a les escoles bressol que funciona i és reconegut a nivell mundial, fruït d’una història de més de 30 anys de lluites veinals”. A la vegada, des de llavors que es denuncia a la persona que Trias ha col·locat com a gerent de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona (IMEB), l’ens responsable de la gestió dels centres. Manel Medeiros, ara militant d’Unió, és un ex-dirigent de Plataforma x Catalunya que sent “gran respecte per Anglada” i no ha renunciat a la seva ideologia xenòfoba. Centenars de cartes han demanat el seu cessament o dimissió. Les mobilitzacions han continuat durant aquest any, i els dies 8, 9, i 10 de maig l’agrupació d’Escoles Bressol Indignades va convocar una vaga que va tenir un seguiment proper al 50%. L’educació infantil també s’ha sumat a la vaga general de l’educació del dimarts 22 de maig. El col·lectiu de mestres, Escoles Bressol Indignades i la Plataforma 0-3 BCN, que agrupa un ampli ventall de sindicats i partits, s’oposen a les retallades i a unes externalitzacions que, segons un informe del Síndic de Greuges del 2007, ja han comportat a altres municipis una “pèrdua de qualitat del servei, el deteriorament de les condicions laborals i l’encariment per a les famílies”. Joan Cela, mestre de l’EBM Can Dragó, explica: “una pregunta que nosaltres fem a l’Ajuntament és que, si l’escola bressol és de per sí deficitària, com pot ser que per una empresa privada sigui un negoci? D’on treurà aquests diners?”.

La indústria de la cooperació

Les ONG’s més importants adopten el funcionament i el llenguatge de l’empresa transnacional capitalista. Només cal passejar-se per la ciutat per veure de quin peu calcen. Exèrcits de treballadors precaris desplegats a les cantonades, ofensives de persuasió publicitària a les parets del metro i tota una bateria de mesures focalitzades en un únic objectiu visible: calés, calés, calés. Grans organitzacions jerarquitzades que no poden el·ludir el risc implícit de tota burocràcia, en què la finalitat original perd protagonisme davant la necessitat d’autoperpetuar-se, d’alimentar la màquina, que creix en volum i complexitat atrapada en la seva pròpia dinàmica. Demanar diners al Nord per fer coses al Sud o fer coses al Sud per justificar els diners demanats al Nord?

Les grans ONG’s són empreses que venen un producte. A través del seu departament de màrketing, creen una necessitat o en potencien una que ja existia, per després satisfer-la a canvi d’una compensació econòmica. “Solidaritat”, “cooperació”, o sabó per a les consciències brutes d’una societat que s’indigesta mentre dina veient la fam per televisió. No pateixis, honrat ciutadà, dóna’ns el teu número de compte, i a canvi de tants euros al mes podràs dormir tranquil. Així de fàcil. Llavors, sorgeix la gran pregunta. És possible cooperar amb un Sud desolat per la cobdícia de les multinacionals a través d’organitzacions que hi caminen amb les mateixes sabates? No seran les ONG’s la cara amable d’un únic dispositiu que assegura el domini econòmic, polític i ideològic del Sud per part del Nord?

Paral·lelament a la seva integració en el sistema econòmic capitalista, l’estreta dependència que tenen les ONG’s respecte a l’estructura política de l’estat no ofereix gaire més esperances. Organitzacions no-governamentals? Costa d’empassar-s’ho, quan grups com Save The Children o Mundubat reben més del 90% dels seus ingressos de les arques públiques. Les velles metròpolis que van esclavitzar el Sud, ara es vanten de fer arribar diners a les seves antigues víctimes. Uns governs que defensen a capa i espasa les pràctiques usurpadores de les multinacionals que desembarquen al Sud sota la seva bandera, que tantes vegades han enaltit tiranies i manipulat dirigents per interessos pecuniaris, ara es presenten com a benefactors i mecenes. L’estat no pot estar disposat a finançar projectes realment transformadors que busquin l’empoderament de les comunitats del Sud, perquè fer-ho aniria contra els seus propis interessos. Comprar amistats influents, maquillar la memòria colonial i aconseguir un ambient més atractiu per als “inversors nacionals”… aquestes són activitats que sí són ben pròpies d’un estat.

No és difícil d’imaginar el model de cooperació que emergeix des dels punts de vista esmentats. La indústria comercial de la caritat,  la solidaritat vertical;  beneficència des de dalt cap a baix, portadora dels valors, requisits i contrapartides que imposa el Nord. Grans organitzacions operadores de les vel·leitats paternalistes d’una societat que, al posseir els diners, creu tenir així també les respostes i les veritats. El Blanc bo busca negre pobre i les guerrilles del màrketing de KONY 2012. Bones intencions en busca de venedors de bones intencions.

És possible un altre model de cooperació? És probable. De fet, a més petita escala són molts els col·lectius que promouen i practiquen un altre tipus de relació amb el Sud, una relació d’igual a igual; solidaritat horitzontal, o simplement, solidaritat. Intercanvi i confiança mutus, ènfasi el la transmissió bidireccional de coneixements, de lluites, de necessitats. Compartir el pa amb el company, no llençar-li unes quantes molles al pobre miserable. Un model on les estructures empresarials, el màrketing, i el cop de talonari no només no hi falten, sinó que hi sobren.

El finançament públic de l’Església Catòlica s’enfila fins als 11.000 milions d’euros anuals

Les retallades no afecten al clergat, que guanya influència amb el govern del PP  

MARC RUDE | 24/4/2012

11.000 milions d’euros de diner públic aniran a parar aquest any a les mans de l’Església Catòlica. Segons el còmput que ha presentat la plataforma Aliança per una Europa Laica, les diferents administracions de l’Estat Espanyol sufragaran les activitats de la institució clerical amb una xifra que triplica la partida pressupostària destinada a educació i cultura i supera l’import de l’últim paquet de retallades aprovat per l’executiu de Mariano Rajoy. La jerarquia eclesiàstica guanya influència política de la mà del Partit Popular, que modificarà la llei de l’avortament i es planteja revisar el paper de la doctrina religiosa a l’escola pública. Mentrestant, el clergat continua predicant l’homofòbia des del púlpit, així com es succeeixen els escàndols relacionats amb els abusos a menors per part de sacerdots i la involucració directa de l’església en els episodis més macabres de la dictadura franquista. Joseph Ratzinger torna a amenaçar amb el foc etern a una societat cada cop més secularitzada, on el seu missatge perd adeptes a una velocitat vertiginosa.

Finances privilegiades

Prop de l’1% del PIB estatal es destinarà aquest any, a través de subvencions directes i privilegis fiscals, al manteniment de la casta sacerdotal. Els concerts amb escoles religioses suposaran una despesa de 3900 milions, a la vegada que 500 milions més es destinaran a contractar capellans per a donar classes de religió als centres educatius de titularitat pública. La coneguda “casella” de la declaració de renda, que l’any passat va marcar un 35% de la ciutadania, assignarà 248 milions directes a la Conferència Episcopal, mentre que dels impostos d’aquelles persones contribuents que escullin la opció “altres finalitats socials”, una tercera part també acabarà a les arques d’organitzacions caritatives vinculades a l’Església Catòlica. Cal recordar que la institució està exempta per llei del pagament de diverses taxes, entre les quals destaca l’Impost de Béns Immobles (IBI). Un patrimoni conformat per 110.000 propietats i 150.000 hectàrees de terreny agrícola queda així  lliure de càrrega impositiva. La promesa del “paradís celestial” es transforma a terra en un paradís fiscal que suposa la pèrdua anual de 2500 milions en tributs “perdonats”. Gràcies als acords econòmics signats entre l’Estat i el Vaticà el 1979, la funció pública manté en nòmina la presència clerical a presons, hospitals i exèrcit, amb un cost de 25 milions d’euros l’any. Els pactes de 1979, revisió del concordat franquista, signat el 1953 i ratificat el 1976 per Joan Carles de Borbó, estipulen però que l’església es compromet a conseguir per sí mateixa, de manera progressiva, els recursos necessaris pel seu finançament. 33 anys després, aquesta clàusula queda en paper mullat, alhora que es qüestiona la constitucionalitat del propi document, de difícil encaix en un estat oficialment no confessional. El Moviment Laic i Progressista afirma que “ningú pot ser obligat a finançar el culte de cap confessió”, per la qual cosa demana  “la derogació del concordat i els acords amb la Santa Seu”.

Simpaties polítiques

El retorn del PP a la Moncloa ha estat rebut amb gran il·lusió des dels altars. La Conferència Episcopal, que va demanar de manera “indirecta” el vot a la formació conservadora, va oferir “suport espiritual” -en paraules del seu president, Rouco Varela- al govern de Rajoy. Tots els nous ministres van jurar el càrrec davant un crucifix i amb la mà sobre la Bíblia.  El mes de febrer, el titular d’Educació i Cultura José Ignacio Wert va anunciar la supressió de l’assignatura d’educació per a la ciutadania, que segons ell “adoctrinava la canalla en el socialisme”. La reintroducció de la religió com a matèria obligatòria a l’escola pública es veu plausible. ·En paraules del cardenal Lluís Martínez Sistachs, les criatures que no estudien religió “pateixen un analfabetisme” que fa que “es sentin atretes per les sectes i els fonamentalismes”. Europa Laica, en canvi, considera que la doctrina religiosa rebaixa les hores d’educació curricular en una mitjana del 10% del temps lectiu, cosa que significa, entre primària i secundària, la pèrdua d’un curs sencer. Pel que fa a les escoles sota gestió religiosa, la Lliga per la Laïcitat en denuncia la segregació per gèneres i la submissió de les nenes una indumendària i conducta patriarcals.

Les declaracions que han despertat més disputes, però, han estat les del ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón, que ha anunciat una reforma de la Llei d’Interrupció de l’Embaràs per tal de restringir l’accés a l’avortament. Gallardón matitza que, amb la nova legislació -que tramitarà a la tardor- “cap dona anirà a la presó”, i enfatitzava el mes passat que prenia mesures per prevenir “la violència de gènere estructural contra la dona pel fet d’estar embarassada” i “augmentar la protecció del dret per excel·lència de la dona, el de la maternitat”. Dijous passat, la secretària d’Igualtat de la Xunta de Galícia va comunicar que els fetus seran comptabilitzats com a membres de la unitat familiar a l’hora de rebre ajudes a l’habitatge. Una altra polèmica va envoltar el ministeri de Medi Ambient, al càrrec de Miguel Arias Cañete, per promocionar un llibre titulat La vegetación en la Biblia.

No són els populars els únics suports polítics dels quals disposa el clergat a l’Estat. Felip Puig ha reintroduït la missa al cerimonial del dia de les Esquadres -festa institucional dels Mossos-, que havia sigut eliminada durant els governs del PSC. La laïcitat de Zapatero, tanmateix, tampoc li va privar d’augmentar, el 2006, la designació pressupostària a l’església d’un 0,5 a un 0,7% del PIB. A la vegada, la visita de Joseph Ratzinger a Madrid  -amb una despesa pública de més de 60 milions d’euros-, va trobar-li un adversari amb la missió de “reevangelitzar Espanya” i frenar “l’agressiu laïcisme” del govern. Hi va haver llavors detencions i càrregues policials contra les marxes de protesta convocades per Europa Laica i l’Asociación Madrileña de Ateos y Librepensadores, grups que també van ser privats de manifestar-se el 5 d’abril, quan els catòlics celebren “dijous sant”. La Confradía de la Virgen de las Angustias de Ciudad Real sí que va poder sortir al carrer, lluint un emblema de la División Azul on s’aprecien la creu de ferro i el logotip de Falange superposats a la bandera d’Espanya i un crucifix.

Homofòbia endèmica

Aquellas personas hoy llevadas por tantas ideologías que acaban por no orientar bien la sexualidad humana piensan ya des de niño que tienen atracción por las personas de su mismo sexo, y a veces para comprobarlo se corrompen y se prostituyen, o van a clubs de hombres nocturnos: os aseguro que encuentran el infierno”. Amb aquestes paraules es referia a l’homosexualitat el bisbe d’Alcalá de Henares, Juan Antonio Reig Pla, en una homilia retransmesa en directe per La 2, el 6 d’abril. La prèdica constitueix una provocació a la discriminació i a l’odi tipificada com a delicte segons l’Art. 50 del Codi Penal, com ha denunciat a la Fiscalia de Madrid la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transexuals (LEGBT). PP i CiU han bloquejat la resolució de condemna plantejada pel consell de RTVE, així com els populars també han tombat la moció presentada per IU a l’ajuntament d’Alcalá demanant el cessament del clergue i no han accedit a contestar les preguntes del grup d’Izquiera Plural al Congrés. El bisbe Reig Pla, conegut per editar l’any passat una guia de “consells per curar la homosexualitat”, va aparèixer el 2009 celebrant una missa pels “caiguts” del bàndol franquista a Paracuellos del Jarama, flanquejat per una bandera espanyola preconstitucional (amb el “pollastre”). També va concedir-li al sacerdot José Martín de la Peña, condemnat per violar centenars de vegades una nena des dels 4 anys fins als 13, un pis per estar-se durant els permisos que li permetia el tercer grau penitenciari. Declaracions com les Reig Pla, no obstant, són freqüents en l’àmbit clerical. L’arquebisbe de Tarragona i membre de l’Opus Dei, Jaume Pujol, va afirmar el gener que “el comportament dels gais no és apropiat per ells ni per la societat”. El mateix Joseph Ratzinger creu que els matrimonis homosexuals són “una amenaça pel futur de la humanitat”. Papa des de 2005, Ratzinger va “reintroduir” l’infern al missatge catòlic, “abolit” pel seu predecessor, Karol Wojtyla. El summe sacerdot, format com a prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe -antiga Santa Inquisició- i enemic afèrrim de la Teologia de l’Alliberament, va escriure a l’arquebisbe de Washington afirmant que “pot haver-hi una legítima diversitat d’opinió entre catòlics pel que fa a anar a la guerra i aplicar la pena de mort, però no respecte a l’eutanàsia i l’avortament”.

Infàncies robades

El paper de l’Església Catòlica durant la dictadura franquista és prou conegut. Més enllà de les atrocitats que van protagonitzar monges i capellans a les presons de dones i els reformatoris de la postguerra, el drama dels “nens perduts” es remonta a dates molt més recents. Fins al 1981, a la Clínica de San Ramón (Madrid) la monja María Gómez Valbuena dirigia una xarxa de compra-venda de nadons. Les religioses acollien dones embarassades amb pocs recursos, i a l’hora del part els hi mostraven un nadó mort que guardaven a una càmera frigorífica, mentre que el seu fill o filla era venut a famílies riques. El cardenal Lluís Martínez Sistach va demanar que es jutgéssin “amb criteris d’aquell temps” els robatoris de bebès. D’altra banda, els abusos sexuals a menors són un fenòmen tristament habitual entre els clergues. Es calcula que als Estats Units hi ha més de 100.000 víctimes, i a Bèlgica 13 persones s’han suïcidat traumatitzades per les agressions que van sofrir de criatures. El 2010, The New York Times va destapar el cas de la violació de centenars d’orfes a Irlanda. El papa Ratzinger ha reconegut el problema, tot i que ell mateix va encobrir un sacerdot nord-americà que va violar a 200 menors amb discapacitat auditiva. Més “comprensiu” es mostra l’arquebisbe Celso Morga, que veu la causa de la pedofília en el fet de que “com tenim de tot, busquem plaers nous”. En una línia semblant, al futlletí setmanal Alfa y Omega, dirigit per Rouco Varela, hi apareixia al 2009 l’afirmació de que “quan es dissocia el sexe de la procreació i es desvincula del matrimoni, deixa de tenir sentit la consideració de la violació com a delicte penal”.

Catalunya no serà catòlica

Catalunya és la comunitat més laica de l’Estat. Al 2009, el 74% dels matrimonis s’hi van celebrar per ritus civil, mentre que a zones com Castella, Múrcia o Andalusia les núpcies civils van ser menys de la meitat del total. Tot i que, al mateix any, només un 29% de la ciutadania catalana es declarava no religiosa, aquesta taxa era tan sols del 2% al 1970, i creix ràpidament entre les generacions més joves. Un 75% dels nois i un 67% de les noies d’entre 15 i 24 anys es declaren no religosos o ateus, i el 87% no assisteixen mai a missa. Jordi Serrano, rector de la Universitat Progressista d’Estiu, va publicar el 2009 un llibre titulat Catalunya ha deixat de ser catòlica? on assegura que, en 20 anys, els catòlics a Catalunya seran “una exigua minoria”, i que “el poder del que encara disposa l’església catalana vé més del passat o de privilegis com el concordat que de la realitat sociològica”.

 

 

La ciutadania es mobilitza per tal d’aturar el projecte d’EuroVegas

La plataforma Aturem EuroVegas alerta de les conseqüències nefastes que comportaria la construcció del macrocomplex de casinos al Parc Agrari del Llobregat

MARC RUDE| 16-4-2012

La ciutadania comença a mobilitzar-se per tal d’expressar la seva oposició al complex de casinos que el multimilionari nord-americà Sheldon Adelson vol aixecar a l’Estat Espanyol. A la vegada que continua la competència entre els governs de Catalunya i Madrid per acollir el projecte, la Generalitat ofereix a Adelson els terrenys del Parc Agrari del Llobregat, una zona de gran valor ecològic que podria ser destruida en cas de convertir-se en la ubicació final de la ciutat del joc. Amb l’objectiu d’evitar-ho, el mes passat es va constituir la plataforma Aturem EuroVegas-Salvem el Delta del Llobregat, conglomerat de grups ecologistes amb el suport d’assemblees veïnals i partits polítics que no volen que es construeixi el complex “ni aquí, ni enlloc”.

Impacte ecològic total

“L’impacte sobre el territori és tan gran que hi ha motius de tot tipus per oposar-s’hi”, afirma Jaume Sans, membre de la plataforma. El Parc Agrari està considerat oficialment com a sòl no urbanitzable des del 1976, i el Pla Territorial Metropolità, aprovat el 2010, el consolida com a espai protegit. Però amb les darreres modificacions a la legislació urbanística, aprovades al febrer en el marc de la Llei Òmnibus, la Generalitat pot tirar endavant grans projectes d’afectació supramunicipal al marge dels ajuntaments. La requalificació dels terrenys significaria la pèrdua de la tercera zona humida més important de Catalunya, després del Delta de l’Ebre i la reserva de l’Empordà. A més de la destrucció d’un ecosistema molt ric, es perdria un paisatge agrari fruït del treball de la pagesia durant 150 anys. “Només a Sant Boi estem parlant d’una trentena de masies que podrien desaparèixer”, afirma Sans. Unió de Pagesos també s’oposa amb fermesa a la iniciativa, que “acabaria amb un espai productiu i natural de gran valor agrícola al mig de l’Àrea Metropolitana”. Ricard Caba, un altre activista d’Aturem EuroVegas, recorda que “tenir una font alimentària al costat de la gran ciutat és un recurs bàsic”,  fet que ara no es veu tan evident ja que “ens arriben productes de tot el món, però la facilitat de transportar-los vé donada pel petroli, que s’acabarà tard o d’hora”. D’altra banda, pel subsòl del Parc Agrari hi circula un aqüífer que està considerat com a reserva estratègica per la pròpia Generalitat, llur cabal depèn de les filtracions directes de l’aigua de pluja i el rec agrari. “L’aqüífer ens va salvar de la sequera de fa 3 anys, cal no malmetre’l”, declara Sans.

“Un parc temàtic del neoliberalisme”

Segons els seus detractors, Eurovegas consolida “un model de creixement basat en l’especulació urbanística i financera que ens ha portat a la crisi”. La geògrafa Sara Gonzàlez hi veu una expressió típica de l’urbanisme neoliberal, en què “les ciutats s’enreden en una carrera a la baixa on es competeix per oferir condicions cada cop més atractives a l’empresa externa, rebaixant els estàndards mediambientals, laborals i socials”. Les rebaixes legals a la carta que exigeix Adelson potenciarien un nucli de corrupció, màfies, droga, prostitució i ludopaties, com ja ha denunciat l’escriptor italià Roberto Saviano. El col·lectiu de tècnics del Ministeri d’Hisenda espanyol ha advertit de que EuroVegas es convertiria en “un focus de blanqueig de capitals com qualsevol altre paradís fiscal”.

Desinformació

S’ha arribat a parlar de que el projecte comportaria 260.000 llocs de treball, quan els quatre complexos que formen avui en dia l’imperi d’Adelson només dónen feina a 36.000 persones. El mateix món empresarial discrepa. Alfredo Pastor, catedràtic de l’IESE, escrivia a La Vanguardia que les promeses de feina són “una exageració colossal” a la vegada que “difícilment EuroVegas podrà oferir feines que agradarien als nostres fills i filles”. El més probable és que Adelson importi mà d’obra de l’estranger, com demostren els 10.000 habitatges que projecta construir dins el complex.  La supressió de drets laborals reconeguts a l’Estatut dels Treballadors que exigeix el personatge, tanmateix, permetrien l’explotació de la mà d’obra en condicions de semiesclavitud. Adelson prohibeix l’afiliació sindical entre la plantilla dels seus casinos de Las Vegas.

“És lamentable com s’està utilitzant la desesperació de la població a l’atur per justificar socialment aquest projecte”, critica la plataforma opositora. L’estat de Nevada, on s’ubica Las Vegas, és el territori nord-americà amb una taxa d’atur més elevada i el tercer amb un nivell més alt de criminalitat. A la vegada, les declaracions institucionals que minimitzen el pes dels casinos respecte el volum total de negoci cauen pel seu propi pes. El 75% dels ingressos dels complexos que ja ha construït Adelson provenen del joc. Aturem EuroVegas fa ènfasi en l’opacitat de les negociacions que s’estan duent a terme. “Segons el què ens diuen els ajuntaments, ells tampoc saben res, no s’ha consultat la ciutadania ni  l’administració local: l’única informació que tenim ens arriba de la premsa o per filtracions”, denuncia Jaume Sans.

Aturem Eurovegas

La plataforma Aturem EuroVegas es va constituir el 16 de març per iniciativa de SOS Delta del Llobregat, xarxa ecologista formada per organitzacions com Depana, WWF i Ecologistes en Acció, a la que s’han adherit prop d’un centenar d’assemblees veïnals, partits polítics i grups en defensa del territori. L’objectiu, aglutinar suports per donar veu al rebuig social al projecte, dur a terme accions i conscienciar l’opinió pública. “Estem treballant contra rellotge, però hem creat una xarxa ben lligada d’entitats i ràpidament podem mobilitzar-nos”, explica Jaume Sans. Sembla que la decisió final d’Adelson arribarà abans de l’estiu. Mentrestant, la plataforma fa xerrades a tots els pobles implicats i recull signatures contra el projecte. El grup ha està en contacte amb el seu homòleg a Madrid, EuroVegas No, i s’ha adherit al Fòrum Social Català. “Hem de ser conscients de l’impacte que tindria: la gent ha d’entendre que és una animalada”, afirma Sans, que convida a tothom a participar a la trobada informativa que tindrà lloc dijous 19 a Barcelona i a la marxa que es farà dissabte 21 contra l’EuroVegas i per la sobirania alimentària.

El jutge considera provat que José Mestre era la persona clau d’una xarxa transnacional de narcotràfic

>Fiança de 150 milions pel “Don” del port de Barcelona, acusat d’importar 1700 quilos de cocaïna
>Montilla el va condecorar el 2010 com a “millor empresari del ram de la logística”

 

MARC RUDE | 9-4-2012

José Mestre, l’empresari del port de Barcelona acusat de liderar una xarxa transnacional de tràfic de cocaïna, torna a seure al banc dels acusats. L’Audiència espanyola ha reobert el procés contra els 15 responsables de l’organització, que aniran a presó si no dipositen una fiança col·lectiva de 150 milions d’euros. El jutge Fernando Andreu considera provat que Mestre “seria la persona clau de tot l’entramat, al ser qui hauria ofert la possibiltat d’utilitzar les infraestructures del port barceloní, controlades per ell, per introduir la droga”, sufragant un 30% de les despeses per la importació d’un total de 1700 quilograms de la substància des d’Amèrica Llatina. Ex-director  general de Terminal de Contenidors de Catalunya (TERCAT), la major operadora logística del port, Mestre va ser detingut el 22 de juny de 2010 al descobrir-se la seva implicació alhora de facilitar l’entrada de diverses partides de coca, procedents sobretot de Panamà. El jutge va decretar llavors el seu ingrés a presó, d’on en va sortir el juliol de l’any passat sota una fiança de 10 milions d’euros.

A finals del 2009, la policia espanyola, alertada per les autoritats britàniques, va començar a investigar les activitats d’un grup que feia arribar a l’Estat grans quantitats de la droga per via marítima, oculta dins de contenidors de mercaderies legals. La recerca va desvetllar que la identitat del cervell de la trama, conegut dins la organització amb el sobrenom de “el Don”, corresponia a la de José Mestre, poderós potentat del sector portuari. El 25 de maig de 2010, Mestre es va reunir amb el narcotraficant mexicà Héctor Murillo a l’hotel NH Constanza de Barcelona per ultimar els preparatius per acollir un carregament. Aquella mateixa tarda, Mestre va ser condecorat per  l’ex-president José Montilla com el “millor empresari del sector” en el marc del Saló Internacional de la Logística.

Un “bon vivant”

Propietari del Grupo Mestre i soci o directiu de més de 50 empreses, als 53 anys José gaudeix d’una immensa fortuna. Durant el registre de la seva mansió de quatre plantes al barri de Pedralbes, on vivia entre luxes servit per 7 minyones, es van trobar obres d’artistes com Miró, Picasso i Tàpies, que van ser intervingudes per ordre judicial. A la caixa forta del seu despatx hi guardava 40.000 euros en aquesta moneda i altres divises, que necessitava “per les despeses corrents de la casa”; al garatge hi aparcava 8 cotxes, entre ells un Porsche i un Rolls Royce valorat en mig milió d’euros. Client preferent de la Joieria Rabat, vinculada a la xarxa de corrupció policial del Cas Macedònia, va adquirir-hi una vintena de telèfons mòbils de la marca Vertu, la més cara del món, amb models que s’enfilen fins als 12.000 euros la unitat. A ell, però, li cobraven la meitat. Malgrat la seva posició, Mestre no freqüentava gaire els principals cercles de la gran burgesia barcelonina, no obstant, presumia sovint de les seves relacions amb el PP.

Fortuna sospitosa

José Mestre va heredar l’imperi empresarial del seu pare, Juan Mestre “el Panocha”, un emprenedor del barri de Can Tunis que, als anys 50, va començar a fer negocis adquirint un bar i una furgoneta de repartiment. Des que un dia es va oferir a descarregar un vaixell del moll, la seva fortuna va créixer exponencialment. La periodista Ariadna Trillas de El País el descriu com “un home capaç de passejar-se pel port amb un feix de bitllets en una butxaca i una pistola a l’altra”. En dues dècades, la gestió de les importacions procedents de la URSS i un negoci de càrrega i descàrrega de productes metal·lúrgics el van fer ric. Al 1981, va ser detingut acusat de robar 130 tones de llautó d’una partida destinada a l’Iran. El fill José, però, va assumir la culpabilitat, per després fugir a França, on s’hi va estar fins que el delicte va prescriure. Amb la creació de l’operadora logística de contenidors TERCAT, el 1991, es va enfrontar a la fins llavors monopolística Terminal de Contenidors de Barcelona (TCB). Això va donar lloc a una guerra bruta entre les dues firmes, en què els Mestre van utilitzar els estibadors del moll com a “braç armat”. El 2002, va  invertir 7 milions en construir una nova seu corporativa, que va ser inaugurada pel llavors conseller de Política Territorial, Felip Puig. El seu cop més notori va arribar el 2006, quan TERCAT va cedir el 70% de les accions a la multinacional xinesa Hutchinson Fort Holdings, la primera empresa del ram a nivell internacional, per aconseguir l’adjudicació de la gestió de la nova terminal del port. Actualment, el Grupo Mestre aglutina un conglomerat d’empreses dedicades principalment a la gestió portuària, amb interessos també al sector immobiliari i al de la fabricació de dispositius d’il·luminació, entre d’altres.

El “Don” de la màfia del port

José Mestre controlava des de l’ombra una complexa infraestructura transnacional per fer arribar la cocaïna des d’Amèrica Llatina. A l’operació que el va delatar, la droga s’ocultava en contenidors de ferralla, que es feien arribar des de Panamà, tot i que també s’han detectat  importacions des de Colòmbia i l’Argentina. El metall que servia de tapadora l’adquiria Chatarrerías Cano, empresa fantasma a nom de Higinio Alonso, que disposava d’un magatzem prop de Madrid per emmagatzemar les partides. L’ex-torero colombià Olmer Valencia coordinava la preparació, transport i recepció dels contenidors. El nexe entre productors i compradors corria a càrrec del  mexicà Héctor Murillo. Mestre exercia el control a través de la seva mà dreta, Daniel Martín “Travis”, qui tenia un mòbil que feia servir només per comunicar-se amb el seu cap. Per reconèixer l’aparell, li havia enganxat un adhesiu amb el nom de “Don”. La caiguda de Mestre suposa un cop important contra les màfies que operen al port de Barcelona, que sovint han sigut notícia durant els darrers anys. La policia espanyola i la Guàrdia Civil hi mantenenen des de sempre una estreta relació, succeint-se els els escàndols de forma habitual. El mes passat, el fiscal anticorrupció José Grinda va recordar que al port -i a Catalunya en general- hi ha un “seriós problema de corrupció policial”.

L’ús de l’acció directa guanya adeptes en un clima de ràbia col·lectiva

Gas lacrimògen per defensar El Corte Inglés

 

RAÜL GIRONA, MARC RUDE i JORDI SUSAK | 3-4-2012

Poca estona després de ser escenari d’aldarulls, prop de les quatre del migdia els Jardinets de Gràcia oferien una imatge primaveral. Centenars d’activistes dinaven i reposaven al sol sobre les zones verdes, recuperant forces per a una tarda que seria portada a diaris de tot el món. Milers de persones s’hi van anar apropant per participar a la manifestació anarcosindicalista que hi havien convocat CGT i CNT a dos quarts de cinc. Eren però les cinc de la tarda quan es va posar en marxa la concentració, on s’hi aplegaven ja desenes de milers de manifestants. La columna roja i negra va baixar per Pau Claris deixant constància del seu pas sobre els aparadors de multinacionals i sucursals bancàries. Paral·lelament, de forma més plàcida i festiva pujava per passeig de Gràcia la desfilada d’UGT i CCOO.

La columna va penetrar a Plaça Catalunya pel carrer Fontanella i la Ronda de Sant Pere, on ja s’hi concentraven grups independentistes, partits comunistes i assemblees del 15-M. La unió de totes les marxes convergia així sobre la simbòlica plaça, plena de gom a gom, una aglomeració de centenars de milers de persones que s’extenia pels carrers i avingudes del voltant. Eren aproximadament les 6 de la tarda quan, des de la banda de muntanya, es van sentir els primers trets de fusell piloter. Els Mossos van colpejar a la gent al xamfrà del carrer Fontanella amb portal de l’Àngel, provocant corredisses que la por va reproduir per tota la plaça. Però la serenitat va tornar a lloc als manifestants, a la vegada que els antiavalots formaven un cordó perpendicular al costat nord de la plaça, entre la façana del Corte Inglés i la calçada on hi ha parades de metro i autobusos.

Llavors van entrar en acció els grups d’acció directa, on persones encaputxades van encendre un contenidor a la cantonada de la ronda de Sant Pere, on s’hi aplegaven furgonetes dels antiavalots per protegir el conegut centre comercial. Les seves activitats no van ser però gens criticades per la resta de manifestants, ans al contrari, ja que milers de persones encoratjaven la iniciativa i cobrien els seus atacs. Tot seguit van realitzar una càrrega humana que va fer retrocedir la policia -que responia amb foc de bales de goma- fins més enllà de Pau Claris, on es va crear una nova barrera de foc. Els incendis van impedir per uns minuts l’accés dels antiavalots al segment de la ronda Sant Pere situat entre passeig de Gràcia i Pau Claris, fet que va permetre que els activistes calessin foc a la cafeteria multinacional Starbucks i comencés el setge del Corte Inglés. A la vegada que una o dues dotzenes de persones n’atacaven els aparadors, centenars més les animaven cridant “Foc! Foc! Foc!”. A les 7 de la tarda l’assalt al centre comercial era imminent, doncs s’havia obert un forat a la persiana després d’utilitzar com a ariet un senyal de trànsit. En aquest moment, les furgonetes policials van aconseguir travessar la barrera incendiària i els antiavalots van prendre el carrer descarregant una cortina de projectils de goma contra la multitud.

Els mossos van fer-se forts a la cantonada de Sant Pere. Llavors, es van col·locar màscares antigàs i van disparar per primera vegada a la història gas lacrimògen contra la població. Les primeres llaunes van caure a la banda de muntanya de la plaça, empenyent a la gent cap a passeig de Gràcia. Al passeig hi confluïa gent de tot signe, edat i condició, aterrorida per la boira química que ja es distingia a la plaça. Va ser llavors quan va produir-se un gest molt noble. Una vintena de bombers, que participaven a la manifestació dels sindicats majoritaris, van descendir per l’avinguda equipats amb el seu equip de treball i carretejant una sirena. Van formar un cordó de protecció a la primera línia per provar de dissuadir els mossos de gasejar de nou els manifestants, entre els quals s’hi trobava molta gent gran.

No va servir de res. Tot i que la situació ja estava controlada i els bombers havien demanat amb èxit que s’aturés el llençament d’objectes contra la policia, els antiavalots van disparar desenes de llaunes de gas lacrimògen al llarg del passeig de Gràcia provocant una estampida que va precipitar-se carrer amunt. Pràcticament a cegues i amb dificultats per a respirar, la gent va començar a córrer entre la fumarada de gas irritant i els espetecs de les pilotes de goma. Molts van arribar panteixant a la Gran Via, on van tombar a l’esquerra estossegant i rentant-se els ulls a una font propera. A la Rambla de Catalunya, però, esperaven uns quants furgons, des d’on els mossos realitzaven breus incursions en les que atacaven a gent de totes les edats que es retirava sense oferir resistència. Des d’allà van disparar amb bales de goma els manifestants que hi quedaven, que es van refugiar al darrere d’una terrassa protegida per pantalles de vidre. La potència dels projectils era tal que va rebentar les vidrieres.

Les hostilitats van cessar al passeig de Gràcia vora les 8 del vespre. Desenes de milers de persones van intentar arribar de nou fins a plaça Catalunya, per dur a terme una última mostra de rebuig abans de tornar cap a casa després d’un dia molt intens. Al casc antic, els avalots van continuar de forma intermitent fins ben entrada la nit.

 

El piquet de Gràcia recorre els carrers per tal de garantir el compliment de la vaga general

Dos centenars de persones col·lapsen les principals vies comercials del barri

 

RAÜL GIRONA, MARC RUDE i JORDI SUSAK | 3-4-2012

Els barris van adquirir un paper protagonista a la jornada de vaga del passat 29 de març. Des de primera hora del matí, a Barcelona van posar-se en marxa nombrosos piquets itinerants que van aturar l’activitat econòmica a tots els districtes de la ciutat. Al barri de Gràcia, on durant la matinada ja s’havien produït accions de sabotatge, a les 8 del matí es va convocar una primera concentració a la plaça de la Vila, que va començar a recórrer els carrers vora dos quarts de nou. Més d’un centenar de persones conformaven el piquet que, durant quatre hores, va col·lapsar les principals vies comercials, exigint el tancament dels pocs comerços que van obrir les portes contra la consigna del dia.

Els primers moments de tensió es van produir davant una botiga de queviures de la Travessera de Gràcia, així com a l’enfilar el carrer Verdi el piquet també va trobar obert el forn de pa a la cantonada del carrer Astúries. Els activistes van pressionar als propietaris dels establiments que no feien vaga, aturant-se davant els comerços per exigir, amb tarannà més o menys negociador, que abaixessin les persianes. Els que s’hi resistien, sovint a través de l’intercanvi de grolleries amb els elements més exaltats del piquet, van ser escridassats amb veus d’”esquirol, esquirol”, paraula que alguns també van pintar a les portes de les botigues que no feien vaga. La marxa va continuar clausurant persianes que s’havien abaixat fins a la meitat o bé obrint les que els botiguers tancaven a la vista del grup, simulant així que secundaven l’aturada quan continuaven treballant a dins.

El següent enfrontament es va produir a l’arribar al carrer Sant Salvador, on el centre de formació professional Villar havia obert les portes, tot i que llavors s’hi concentraven només tres o quatre persones a dins. El piquet va entrar-hi a negociar, i davant la negativa va decidir tancar les persianes i fer-hi pintades. Baixant per Torrent de l’Olla, les caixeres del supermercat Dia van seguir les indicacions dels activistes i van plegar de treballar, mentre s’instal·laven les primeres barricades en forma de contenidors atravessats a la calçada amb l’objectiu d’obstaculitzar el trànsit.

A continuació, un home va sortir al balcó de la seu gracienca de Convergència i Unió per insultar els vaguistes, i tot seguit la persiana del local va ser objecte de cops i pintades mentre es produïa un enfrontament a crits. Tombat el carrer Gran, que també es va tallar amb elements de mobiliari urbà, es va apreciar per primer i únic cop la presència policial en tot el matí, reduïda però a dos cotxes patrulla que van ser rebuts amb consignes i petards; un d’ells va perdre el retrovisor.

El piquet va rodejar el mercat de la Llibertat per tornar a enfilar la Travessera de Gràcia, que va quedar bloquejada per contenidors volcats en diversos trams del carrer. Les taules i cadires d’una cafeteria que es negava a tancar van ser col·locades sobre la calçada. A l’alçada del carrer Gran, el pas d’una ambulància per la Travessera va fer que els activistes s’afanyessin a retirar els obstacles per facilitar-li l’accés, però el seu conductor es va adonar, a l’arribar a la confluència entre els dos carrers, que on hi hauria d’haver un suposat accidentat tothom estava perfectament de salut. El fals avís va indignar els tripulants del vehicle, de tal manera que el van aparcar de través a la cruïlla tallant-hi el pas durant una bona estona mentre les barricades tornaven a la seva posició.

A tocar del mercat de l’Abaceria es va produïr un segon conflicte amb el propietari de la botiga de queviures que ja havia oposat resistència a primera hora. Palplantat davant l’entrada del local, l’actitud hostil de l’home va encendre els ànims del piquet, que hi va intercanviar improperis durant uns minuts. El volum de l’aldarull va cridar l’atenció de tot el veïnat. Des de primera hora, el posicionament dels veïns davant les accions va ser heterogeni. D’una banda, alguns sortien als balcons per donar suport al grup picant cassoles, mentre que per l’altre cantó, d’altres es mostraven contrariats per l’actitud dels activistes més agressius, i fins i tot en un parell d’ocasions van tirar aigua dels seus habitatges. Els vianants s’ho miraven també amb una o altra actitud, entaulant discussions entre ells i amb els membres del piquet. “estic d’acord amb la vaga però no amb els aldarulls; acabo de veure un tio tirant fruita a un BBVA”, comentava un veí. Un altre afirmava: “tindrà èxit perquè la costa està molt fotuda, pels joves i per tothom: d’alguna manera serveix”. Un tercer testimoni, més escèptic, explicava: “la vaga no servirà; tot això és una comèdia organitzada pel govern i pel gran capital per distreure (…) si s’ha de fer una vaga, que sigui indefinida: però no un dia, sinó un mes!”.

El piquet va girar amunt per Escorial, produïnt-se una prolongada negociació davant el Caprabo de la cantonada del carrer Legalitat, que va concloure amb el seu tancament. A l’arribar a la Travessera de Dalt, el grup, ja conformat per unes 250 persones, va tallar l’avinguda en els dos sentits de la marxa. A les voreres s’hi va detectar policia secreta, que es va retirar al veure’s descoberta.

A l’arribar a la plaça Lesseps, vora dos quarts de dotze, el piquet gracienc es va unir amb la columna que venia de Vallcarca i grups d’estudiants dels instituts propers. Més de 500 persones van baixar pel carrer Gran sense trobar resistències, per dirigir-se finalment a la plaça de la Vila on es va posar punt i final als actes del matí. Després de la concentració, una part dels activistes van anar-se’n a casa a dinar, mentre d’altres continuaven la marxa fins a la coneguda com a plaça del Llapis, a la confluència entre el Passeig de Gràcia i la Diagonal, on durant les hores del migdia es van succeir diverses càrregues policials.