El mercat lliure de l’amor

 

Marina Rodoreda

 

 

 

Els darrers dos segles, hem observat una transformació conceptual de l’amor i les relacions sentimentals paral·lela als canvis que ha experimentat la societat occidental en el seu conjunt. A l’Antic Règim, eren els absolutismes de la família patriarcal i l’Església Catòlica els que imposaven la política sexual. Des de dalt, a la dones ens era triat marit; a l’home li era escollida esposa. Per llei, la persona hauria de recloure l’expressió dels seus instints més bàsics dins els murs el vincle carcerari del matrimoni, amb què les institucions de control empresonaven la libido humana. Avui en dia, el feudalisme amorós encara cueja -igual que altres anacronismes notoris, com les sotanes o la corona- però l’evolució ideològica de la societat ens ha conduït a un altre (l’altre) model ròmanticosexual.

 

 

 

El Romanticisme del segle XIX serà el fonament moral de la visió moderna de les relacions. La llibertat d’elecció de parella ara recaurà sobre l’individu. El canvi de concepció, equiparable al que havia significat el protestantisme per la religió i el liberalisme per la política i l’economia, serà més lent en el nostre cas. La Revolució Francesa de l’amor haurà d’esperar fins a l’aparició del Moviment Feminista i es consolidarà a Europa i Nord-Amèrica durant la dècada dels 60; aquí haurem d’esperar fins la mort del dictador. No obstant això, les benintencionades teories liberals-individuocèntriques seguiran, en l’àmbit que ens ocupa, la mateixa progressió que en l’esfera econòmica, i apareixerà l’altra cara de la moneda: unes tremendes desigualtats socials.

 

 

 

S’obren les portes al mercat lliure de l’amor. A les seves paradetes, la persona esdevé producte; la relació, un intercanvi. La mistificació impulsada per la indústria cultural exaltarà un caràcter irracional, poètic de l’amor, poderosa allau que trenca barreres de classe i iguala els éssers humans en una noble i rebonica unió amb el seus congèneres. Tota aquesta propaganda, integrada ja com a dogma a les consciències, oculta una racionalitat subjacent. L’elecció de companyia sentimental està determinada per condicionants biològics, psicològics i socials. Pot ser i és per tant objecte d’estudi de les ciències naturals i humanes, que ja han posat sobre la taula els factors que influeixen en la tria de parella.

 

 

 

Quan escollim un producte, primer ens fixem en l’embolcall; després, en el contingut. L’embolcall humà correspon al cos i el vestit. És aquí on el capitalisme romàntic ha fet més mal. Molt més enllà de les expectatives biològiques d’aspecte fèrtil i saludable, s’imposen uns cànons de bellesa exagerats o simplement absurds, acompanyats dels borreguitzants dictats de la moda. Tenir mala sort a la loteria genètica ja és un primer element discriminador -la natura és nazi, per si no ho sabíeu-, però en bona part és la submissió als manaments publicitats de la indústria de la bellesa el que determina l’èxit sexual. La inabastable “normalitat” estètica, predicada pels anuncis, el cinema o la pornografia és un pal amb pastanaga que patrocina una cursa de rates en benefici de la indústria tèxtil, cosmètica, dietètica, els gimnassos i les clíniques de cirurgia plàstica. El gust hegemònic està tan integrat a les nostres mentalitats que arribem a sentir franca repulsió per qui se n’allunya.

 

 

 

Com a segon plat, tenim els requisits oficials pel que fa al contingut. L’individu té un marge estret de maniobra si vol ostentar una personalitat d’acord amb allò socialment establert. Les dones sovint ens fixem més que ells en aquest aspecte, sense deixar les exigències físiques de banda. Carisma, lideratge, loquacitat, habilitat comercial; en resum, una bona posició dins la dicotomia capitalista entre “guanyadors” i “perdedors” tenen més pes que uns abdominals de peça de xocolata.

 

 

 

La disconformitat biopolítica es paga cara. Igual que quan una no es sotmet a l’esclavitud del treball assalariat es queda sense sostre ni aliment, un aspecte divergent o una menor traça en l’execució dels rituals de seducció pot privar a la persona d’afecte i dels plaers de la carn. La comparació amb l’altre generarà, així mateix, una jerarquia social paral·lela. La burgesia, o encara millor, l’aristocràcia de l’amor podrà intercanviar sentiments i fluïds amb les parelles més ben considerades; la classe mitjana anirà tirant i el proletariat es fotrà de gana. Aquí no parlem però d’orgull de classe: el proletariat sexual, el que vol, és ser aristòcrata. La frustració, l’autoculpabilitat i el ressentiment d’una vida incompleta guiaran la seva existència, bé resignada o bé marcada per una eterna rebel·lió contra el propi jo, prou fructífera per les empreses que se n’alimenten.

 

 

Us deixo amb una cita de l’escriptor francès Michel Houellebecq, un amargat xenòfob i reaccionari, però que aquí no li falta raó:

 

 

Definitivamente, me decía, no hay duda de que en nuestra sociedad el sexo representa un segundo sistema de diferenciación, con completa independencia del dinero; y se comporta como un sistema de diferenciación tan implacable, al menos, como éste. Por otra parte, los efectos de ambos sistemas son estrictamente equivalentes. Igual que el liberalismo económico desenfrenado, y por motivos análogos, el liberalismo sexual produce fenómenos de empobrecimiento absoluto. Algunos hacen el amor todos los días; otros cinco o seis veces en su vida, o nunca. Algunos hacen el amor con docenas de mujeres; otros con ninguna. Es lo que se llama la “ley del mercado”. En un sistema económico que prohibe el despido libre, cada cual consigue, más o menos, encontrar su hueco. En un sistema sexual que prohibe el adulterio, cada cual se las arregla, más o menos, para encontrar su compañero de cama. En un sistema económico perfectamente liberal, algunos acumulan considerables fortunas; otros se hunden en el paro y la miseria. En un sistema sexual perfectamente liberal, algunos tienen una vida erótica variada y excitante; otros se ven reducidos a la masturbación y a la soledad. El liberalismo económico es la ampliación del campo de batalla, su extensión a todas las edades de la vida y a todas las clases de la sociedad. A nivel económico, Raphaël Tisserand está en el campo de los vencedores; a nivel sexual, en el de los vencidos. Algunos ganan en ambos tableros; otros pierden en los dos. Las empresas se pelean por algunos jóvenes diplomados; las mujeres se pelean por algunos jóvenes; los hombres se pelean por algunas jóvenes; hay mucha confusión, mucha agitación.”(a Ampliación del campo de batalla [Extension du domain de la lutte], 2001)

I també un documental del Discovery Channel, La ciencia del sex appeal, del qual el canal capitalista n’està reprimint la lliure difusió per internet, queda algun tros al youtube http://www.youtube.com/watch?v=UHhrfE1DcGI

 

 

 

 

Els germans Badia i l’incipient feixisme català de preguerra

Som a l’agitada dècada dels anys 30. Els fills de la classe mitjana, exaltats per un nacionalisme sanguini i excloent, es posen camises a joc i reparteixen garrotades contra la militància de les organitzacions obreres. No ens trobem a Múnic ni a Milà, sinó a Barcelona. Com que el negre, el blau i el marró ja estan agafats, serà el verd el color de l’uniforme dels “escamots” de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC), traducció literal dels squadristi italians i les seccions d’assalt (SA) nazis.

Miquel Badia i Josep Dencàs són les figures més destacades d’un incipient protofeixisme català, que fermenta dins la facció més dretana del partit de Francesc Macià, Estat Català (EC), formació ideològicament molt heterogènia, creada el 1922, que inicialment aposta per un nacionalisme insurreccional inspirat en la Revolució Irlandesa. El jove Miquel Badia i Capell (Torregrossa, Lleida, 1906) s’enquadra a la branca militar secreta del partit, Bandera Negra, i participa en l’atemptat frustrat contra Alfons XIII del 1925 -complot del Garraf-. Poc després, és empresonat. La fi de la dictadura de Primo de Rivera portarà a Macià a treballar per la llibertat del país a través de les urnes, i EC es fusionarà amb el Partit Republicà Català, neixent així Esquerra Republicana de Catalunya. El 1932, el veterà catalanista esdevé president de la reconstituïda Generalitat

Les aventures del Capità Collons

L’arribada de la República indulta Badia, que, amb el seu amic inseparable, el metge Josep Dencàs, organitza les milícies juvenils de les JEREC com una “força de xoc” a imatge dels camises negres italians. Dencàs i Badia utilitzen els escamots per intentar fer-se amb el control del partit, i rebenten alguns mítings dels seus opositors interns; tan el sector esquerranista de Companys com les corrents més centristes. El 22 de març de 1933, 8000 joves uniformats desfilen a Montjuïc en una cerimònia d’estètica nazifeixista que indigna el poble barceloní. El dia següent, al Parlament, els mateixos diputats d’ERC i la dreta de la Lliga denuncien “els nostres petits aprenents de nazi” i les JEREC són descrites com “una organització de tipus feixístic”. Badia i Dencàs neguen les acusacions. Mentrestant, aquella mateixa nit, els escamots destrueixen la redacció del setmanari satíric El Be Negre, que havia caricaturitzat la violència i abusos dels milicians.

El novembre del 33, Badia trenca una vaga del transport públic i en militaritza el servei amb 7000 homes de la JEREC. La seva fama d’implacable farà que el mateix Macià el bategi irònicament com el Capità Collons. Però serà després de la mort de l’Avi, el Nadal d’aquell any, quan començarà el breu auge dels nostres pioners del feixisme català. Dencàs és nomenat conseller de Governació -Interior- i Badia, des del març del 34, és el cap de serveis de la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat, càrrec que correspon al de l’actual director de la policia.

Servint-se dels escamots com a forces parapolicials, el Capità Collons comença una campanya de persecució, detencions, pallisses i tortures contra militants de la CNT-FAI, que es cobra algunes vídes. L’odi de Badia vers l’anarcosindicalisme, que vé de llarg, no es redueix a un conflicte ideològic i de classe, sinó que té, a la vegada, un contingut xenòfob. Menysprea els que ell anomena “murcianos” o “xarnegos”, obrers que, els darrers anys, han immigrat des del sud de l’Estat per treballar a les obres del metro i l’Exposició del 29, molts dels quals certament estan, com la majoria del proletariat català, afiliats a la CNT.

El seu és un nacionalisme sanguini, racial, d’arrel alemanya. Badia i Dencàs beuen de les teories de gent com Pere Màrtir Rosell (1882-1933) que relaciona directament immigració, anarcosindicalisme, degeneració i crim en la seva obra La Raça (1930), que pretén fixar “les bases biològiques de la reivindicació nacional catalana”. Les JEREC ofereixen al jovent català una organització jeràrquica i militaritzada, formació en la mística nacional, entrenaments de lluita, boxa i tir i la oportunitat de posar-los en pràctica al carrer.

Els fets del 6 octubre

En un dels conflictes lingüístics que la relació amb l’Estat Espanyol encara genera, l’advocat Josep Maria Xammar és processat per haver protestat en català davant el jutge en un cas que portava, i se’l condemna a pagar una multa de mil pessetes. El seu judici té una gran càrrega simbòlica, la sala és plena. Quan s’escolta la sentència, un “Visca Catalunya!” rebel evoluciona en aldarulls i llançament d’objectes als magistrats. Badia, a càrrec de la seguretat del tribunal, deixa fer, i apareix per involucrar-se personalment en una virulenta disputa amb el fiscal, a qui fa detenir. Els fets forcen la seva destitució com a cap de la policia.

Si bé aquest episodi hauria pogut causar certes simpaties, la caiguda en desgràcia de Dencàs i Badia esdevindrà, però, amb els fets del 6 d’octubre del 1934. Després de la victòria de la dreta a les eleccions espanyoles, Lluís Companys declara l’Estat Català. Badia i Dencàs, grans promotors de la iniciativa, s’havien d’encarregar de planejar la resistència armada davant el govern espanyol. No obstant, a l’hora de la veritat, no mobilitzen els escamots; mentre que els treballadors adscrits a l’Aliança Obrera -bloc format per PSOE-UGT, organitzacions comunistes heterogènies i grups anarcosindicalistes autònoms, del qual en van quedar al marge tan la CNT com els estalinistes– Els militars canonegen la Generalitat i fan presoner a tot el govern en bloc. Bé, no a tot, doncs Badia i Dencàs s’escapoleixen pel clavegueram i fugen cap a l’estranger, sota la burla i infàmia públiques. Els dos personatges s’exilien fins la victòria electoral del Front Popular, el febrer del 36.

Dencàs busca refugi a la Itàlia feixista, per la qual sent franca admiració. De fet, el règim de Benito Mussolini ja havia vist en el seu grup una oportunitat d’estendre la influència del fascio a la península Ibèrica. El vicecònsol italià a Barcelona, Alessandro Majeroni, s’havia entrevistat mesos abans amb el llavors conseller. Transmetria a la seva ambaixada els bons resultats de la trobada, en què Dencàs li havia fet “una declaració explícita de fe feixista”. Després dels fets d’octubre, no obstant, Mussolini decideix concentrar els seus esforços en alimentar el feixisme espanyol.

Amb l’aixecament franquista i el suport d’Alemanya i Itàlia als sublevats, s’acaba l’aventura de Badia i Dencàs. A la memòria dels catalans, el feixisme quedarà per sempre més associat al terror i les bombes dels nacionals. Cal recordar, tanmateix, que la corrent ultra va ser minoritària dins Estat Català; molts dels seus militants van combatre el feixisme internacional a les trinxeres republicanes i després des de l’exili; alguns d’ells, fins i tot, van morir als camps de concentració nazis.

Una mort anunciada

Miquel Badia i el seu germà Josep -també membre dels escamots- són morts a trets, el 28 d’abril del 1936, a la cantonada dels carrers Muntaner i Diputació. La majoria d’indicis apunten a que l’autoria dels fets va recaure sobre un grup d’entre dos i quatre homes liderat pel faïsta Justo Bueno, pistoler que compaginava l’acció directa amb la delinqüència comuna. Com hem vist, els anarquistes tenien motius per matar els germans Badia – es diu que, a més, un parent de Bueno havia estat un dels torturats pels agents de Miquel-, però la història mai no s’ha aclarit del tot i des de llavors corren diverses hipòtesis: hi podria haver algú darrere de Justo? S’ha parlat de revenges per afers de joc, drogues i prostitució, l’enemistat amb l’entorn de Companys, uns suposats documents contra personalitats destacades d’ERC en poder de Badia, la Falange o, fins i tot, infidelitats amoroses. El Capità Collons, en resum, s’havia guanyat molts enemics; n’era conscient. De fet, ell mateix ja havia pronosticat la seva fi.

Amb l’esclat de la guerra, el procés judicial que investigava les morts va quedar aturat. Els periodistes Josep Maria Planes i Avel·lí Artís-Gener “Tísner” van decidir continuar pel seu compte la recerca, que els va conduir a Bueno. Posteriorment, Planes va ser asssassinat i Tísner se’n va anar al front, on es va trobar per casualitat amb el pistoler. Justo Bueno va combatre a la columna Durruti, a la vegada que se l’acusava d’haver matat un aviador francès i alguns dels seus propis companys arran d’una disputa sobre un botí. Justo va tornar a l’Estat Espanyol un cop acabada la guerra, on va aconseguir el vist-i-plau de les autoritats franquistes al declarar que ell era “antiseparatista i anticomunista” -no deixava de ser veritat-. Però, el 1941, Pedro Polo, un dels ex-policies de Badia, ara a sou de la lúgubre Brigada Políticosocial, el va reconèixer per Barcelona i el va detenir. A comissaria, va confessar -o li van fer confessar- l’autoria de la mort dels Badia. Bueno va ser afusellat al camp de la Bóta, el 1944, al costat d’un militant d’Estat Català.

Pel que fa a Dencàs, un cop va esclatar la revolució social a Barcelona, perseguit per la FAI, tornà cap a la Itàlia feixista. Després de ser inicialment detingut, va tirar de contactes i l’acabà rebent el ministre d’Exteriors de Mussolini, el Comte Ciano, que li va oferir asil en honor als vells temps. Però, desencantat pel suport del feixisme italià a Franco, va buscar exili finalment a França i a Tànger, on va morir el 1966.

Distorsions historiogràfiques

L’interès partidista a l’hora de maquillar la història dels Badia i esborrar-ne els gèrmens d’un emergent feixisme català s’ha vist reflectit en moltes de les publicacions sobre el tema que han aparegut a Catalunya. També esbiaixades són les versions espanyoles: per tant, potser cal buscar una major objectivitat en l’acadèmia internacional. L’historiador del feixisme Stanley Payne observa l’excepcionalitat que suposen els paramilitars de les JEREC en un nacionalisme català tradicionalment demòcrata i legalista. Considera que les milícies de Badia i Dencàs estaven “clarament influïdes per certs aspectes de l’estil, l’organització i la pràctica feixistes” si bé destaca la manca d’un programa polític formal on el grup de Dencàs condensi les seves -autèntiques- idees . El també historiador Chris Ealham parla de “quasi-feixisme” i de “criptofeixisme” (feixisme amagat) en el cas de les dues figures principals.

Podrà ésser més o menys pur, minoritari, de breu durada o eclipsat pel seu homòleg espanyol, però, de feixisme català, en vam tenir. I encara n’hi ha. Les idees de l’ultranacionalisme místic, el militarisme, la xenofòbia i les pràctiques intimidatòries dels esbirros uniformats també van germinar per sí soles a casa nostra. I ho seguiran fent si gent com Junqueras, de professió historiador i, en conseqüència, plenament conscient del què fa, acudeix puntalment. cada any, a l’homenatge d’un feixista.

http://montserrrat.bandcamp.com/track/2036

Una nova convocatòria de protesta contra els CIE reitera l’existència i inhumanitat de la presó racista de la Zona Franca

Guantánamo is happening here, right now

Una Barcelona asolellada i primaveral oferia una bonica postal als milers de turistes que passejaven aquest matí pel centre de la ciutat. Mentrestant, a escassos quilòmetres de l’aparador urbà, persones tan humanes com ells viuen una Barcelona experience radicalment diferent. També han vingut de fora, però no per divertir-se, sinó per treballar. Però no dormen en hotels, sinó tancades a les cel·les del CIE de la Zona Franca, el lager postmodern on les persones migrants són empresonades, al marge de la llei i sense haver comès cap delicte.

Els Centres d’Internament d’Estrangers són espais de reclusió que ens porten a la memòria els episodis més cruels del segle XX. S’hi confina la gent, sovint capturada en redades policials amb criteris racistes, pel sol fet de no tenir la documentació en regla. Al veure tancar-se les reixes darrere seu, la persona que hi arriba és etiquetada amb un número. Durant els 60 dies que pot estar entre murs, la xifra serà el seu nom. No tindrà garantits els drets a l’assistència mèdica ni jurídica i malviurà en condicions infrahumanes, engabiada en cel·les on s’hi amunteguen fins a 7 presos, amb menjar escàs i sense poder comunicar-se amb la seva família, que, com a molt, podrà veure uns minuts a la setmana, sota presència policial i darrere d’una mampara. El CIE no és només una presó, és pitjor que una presó. Els diversos CIE que hi ha a l’Estat Espanyol han acabat amb la vida de diverses persones durant els darrers anys.

La campanya Tanquem els CIE ja porta anys demanant la clausura dels centres i la derogació de la Llei d’Estrangeria que els omple. El seu objectiu immediat, però, és fer conèixer a la ciutadania la mateixa existència d’un espai, proper però ocult, on els Drets Humans es vulneren de manera quotidiana. Aquest matí, el col·lectiu ha mobilitzat més d’un centenar de persones al centre de Barcelona, que han protagonitzat un seguit de flash-mobs per fer arribar el seu missatge. La primera performance s’ha dut a terme davant del mercat de Santa Caterina, vora les 11 del matí. Els activistes, vestits amb sacs de color taronja -recordant l’uniforme de Guantánamo- amb un número penjat, han format una llarga filera i han dedicat uns minuts de silenci per a les víctimes dels nous camps de concentració.

El grup ha començat, tot seguit, una ruta per les vies més transcorregudes del centre, i ha fet parada a la Via Laietana, la Plaça de Sant Jaume, la Rambla i la Rambla del Raval. S’han escoltat consignes com “cap persona és il·legal”, “de aquí o de afuera, la misma clase obrera” i l’exitosa “la Llei d’Estrangeria, per la reina Sofia”. El testimoni de dins s’ha escoltat a través de la lectura de cartes d’interns. L’escrit d’un jove senegalès que duia 32 dies pres al CIE denunciava: “no ens podem dutxar amb aigua calenta, el menjar és poc i dolentíssim, i a la nit no ens deixen sortir de la cel·la per anar al lavabo; hem de fer les necessitats en un cubell”. Pancho Barraza, activista de la campanya, ha explicat a LA DIRECTA les últimes novetats del sistema concentracionari. El govern del PP va anunciar l’any passat que prepara un nou Reglament per legalitzar formalment els CIE, que passarien a dir-se CECE, Centres d’Estada Controlada d’Estrangers. El canvis previstos, segons diu, més que res es redueixen a posar-li un nom encara més eufemístic a la insititució. L’objectiu, “un rentat de cara per eliminar tot l’historial de violència i violacions dels Drets Humans que la gent ja associa amb les sigles CIE”.

Les accions de protesta d’avui han compartit un atapeït espai urbà amb activitats i grups molt diversos. Alguns activistes que sabien un xic d’anglès intentaven trencar la barrera comunicacional amb una munió de guiris que, entonats i colrats pel sol, disfrutaven de la primavera barcelonina.“Guantánamo is happening here, right now!”. La comprensió del missatge, no obstant, sembla que no ha estat unànime.

La convocatòria s’ha dissolt un parell de carrers més amunt del gat de Botero, després d’un parlament final en què s’ha cridat també a la solidaritat amb Ester Quintana i les víctimes de les bales de goma, un altre exponent de la violència institucional. La organització convida a participar a la seva pròxima reunió, el 6 de maig a dos quarts de vuit del vespre a la Casa de la Solidaritat, al C/Vistalegre, 15 del barri del Raval.

Més info:

Web: tanquemelscies.blogspot.com.es

Twitter: @tanquemelsCIEs

Facebook: /ciesno

Un senglar mort i un mosso ferit en un tiroteig al centre de Barcelona

L’escena posa de nou en evidència el conflicte territorial entre humans i porcs senglars

Avui de matinada, un exemplar del popular mamífer s’ha endinsat massa a la ciutat en la seva recerca d’aliment. La desorientació l’ha portat fins a davant de l’Estació de Sants, uns tres quilòmetres més enllà dels límits del seu hàbitat natural a la serra de Collserola. A l’encreuament de l’avinguda Josep Tarradellas amb els carrers de Numància i Tarragona, s’ha vist rodejat per dos éssers humans. L’animal no sabia, però, que es tractava de dos agents dels Mossos d’Esquadra. Llavors, segons la versió que el cos ha transmès aquest matí a l’Agència Catalana de Notícies, el senglar “s’ha mostrat agressiu i ha intentat atacar un dels policies”. L’altre agent ha tret la pistola i ha disparat contra el porc. La bala, no obstant, ha anat a parar a la cama del seu company. L’aterrorida bèstia ha aprofitat l’avinentesa per fugir en direcció a la muntanya. Uns centenars de metres més amunt, una altra patrulla acabava amb la seva vida. Pel que fa al mosso ferit, l’han traslladat al Clínic i el seu pronòstic és lleu.

La matança ha dut al conseller d’Interior, Ramon Espadaler, a sortir a donar explicacions davant els mitjans. Espadaler afirma que els agents han actuat correctament i “d’entrada” no veu motius per sancionar l’agent que ha disparat al seu company. El director del Consorci del Parc Natural de Collserola, Marià Martí, calcula en un miler els exemplars de senglar que viuen al parc i aposta per continuar “eliminant-los” per reduir les molèsties al veïnat dels barris alts, on els animals solen anar a buscar menjar.

 El senglar, que habita bona part de les zones forestals del país, sol entrar en contacte amb l’ésser humà a les àrees límitrofes entre bosc i espai urbanitzat. Els contenidors d’escombraries suposen per a ell un bon festí. La pagesia, alhora, es queixa de que els animals malmeten els conreus. El Departament d’Agricultura aposta des de fa anys per una política d’execucions massives per reduir-ne la població, que en alguns punts del territori arriba a 10 exemplars per hectàrea. S’en promociona la caça, a la vegada que el cos d’Agents Rurals s’encarrega de l’extermini d’aquells grups que causin problemes a localitzacions concretes. L’any passat, a tot Catalunya 32.000 senglars van ser morts per mà humana.

Tan de bo fos només opi + Anacronisme

Habemus rata. Reflexions sobre el tema publicades a La Directa i La Burxa

 

Tan de bo fos només opi

 

En aquestes breus línies intentaré argumentar que la religió és falsa i sovint perjudicial; si vostè pensa que això pot desmuntar la seva fe en els contes de fades que li van fer creure a la infància i prefereix continuar-se autoenganyant, si us plau giri full. La religiositat és un fenòmen sociològic que ha aparegut, de manera gairebé automàtica, a les col·lectivitats humanes des de l’època de les cavernes. Algunes de les seves funcions, explicar els fenòmens naturals d’origen -inicialment- desconegut (-perquè plou? -són els angelets que fan pipí), alleujar la por de la mort i proporcionar seguretat davant els perills a través d’una suposada protecció sobrenatural. La fantasia de la nostra espècie ha quedat palesa amb la invenció de mites i llegendes riques i variades. La concepció divina i la resurrecció de Jesús de Natzaret, el poder del tòtem del Cocodril Sagrat, Zeus llançant llampecs des de l’Olimp, l’horòscop o els follets màgics del bosc. A vegades, trobem la necessitat de posar-nos unes ulleres psicodèliques per maquillar la dura i avorrida realitat de l’existència: és un insitint més vell que el cagar.

 

Però allò realment perillós de la religió és la seva tasca de control social. La creença compartida aporta cohesió i uniformitat grupal, que, com sabem, solen construír-se en oposició a l’altre, amenaça que potser caldrà eliminar: l’infidel (enemic exterior) i l’heretge (enemic intern). D’altra banda, l’organització del culte acostuma a instaurar castes sacerdotals privilegiades que acaben prenent com a objectiu la conservació i increment d’aquestes prebendes, de bracet amb la resta de classes dirigents. El seu estatus, no obstant, continua reposant sobre mites irracionals prou absurds que serien fàcilment qüestionables per qualsevol persona amb dos dits de front.

 

Els clergues imposen així la idea obligatòria, el dogma. En mantenen la vigència a través de l’adoctrinament des de la infància, el control quotidià dels adeptes -veiem la perversa institució del confessionari- i repressió de la dissidència, més o menys sanguinària. És una dictadura que s’extén a totes les facetes de la vida, igual que passa a qualsevol secta -recordem que la diferència entre secta i religió no és altre que el nombre de seguidors- o règim totalitari estil Corea del Nord. De fet, la mateixa idea de Déu és la màxima expressió del Gran Germà de George Orwell. Ésser omnipresent i omnipotent, vigila a tothora els teus actes i pensaments; té la facultat de castigar-te ja no amb el Gulag, sinó amb la tortura eterna a les marmites de l’Infern. Els sentiments de culpa que genera aquesta cruel forma de terrorisme psicològic poden ser atenuats, a la vegada, pel sacerdot: ell té el virus i té la vacuna. Però tranquil, ningú t’observa mentre et toques entre les cuixes -si ho fés, l’haurien de tancar entre reixes, marrano!- Que sí, comprenc que hi ha mossens de barri que són bona gent i el missatge d’altruïsme de Jesús de Natzaret té aspectes positius, però si parlem d’un sever patriarca barbut de veu atronadora que reposa en un núvol, no podré fer més que riure pel surrealisme dela broma i plorar pel mal que va fer el sistema “educatiu” franquista.

 

Anacronisme

 

Del grec ανά, contrari i χρόνος, temps, un anacronisme és una inconsistència temporal; especialment la juxtaposició de persones, esdeveniments, objectes i costums pertanyents a diferents períodes cronològics. Sí, visionar amb un ordinador portàtil la cimera ritual dels druides d’una secta tardorromana és un exemple destacat d’aquest concepte. Pensem que, quan ens morim, anirem a una calorosa cambra subterrània on dimoniets eixelabrats ens pessigaran els mugrons amb unes tenalles si ens neguem a adoptar les prohibicions sexuals de les tribus ramaderes de l’antiga Judea. Discutir sobre quin dels candidats a gran xaman serà més o menys progre o fatxa és com plantejar-nos quin faraó egipci ens sortiria més bolivarià, anarcosindicalista o neoliberal. No és necessari repassar la llista de crims contra la humanitat que ha protagonitzat la Santa Mare Església -perquè, per fer-ne un mínim resum, faria falta omplir totes les pàgines d’aquest setmanari durant les properes dècades- ni entrar en debat sobre la veracitat científica de les multiplicacions alimentàries o les inseminacions-per-colom. El vostre lloc no és als telenotícies, sinó als museus i els llibres d’història. Deixeu en pau a la canalla, a les dones i fins i tot als mateixos simpatitzants del missatge social de Jesús de Natzaret. Entregueu els rosaris, dissoleu-vos.

Sense feina, sense casa, sense vida

>Víctimes mortals de la crisi financera: Augmenten els casos de suïcidi arreu d’Europa

>Els problemes econòmics ja són el principal motiu desencadenant de les morts autoinflingides a l’Estat Espanyol

 

(versió extesa)

La crisi ha dut a una major incidènica de les malalties mentals. Els darrers estudis demostren una correlació directa entre la conjuntura financera i un increment dels casos de suïcidi arreu d’Europa. A l’Estat Espanyol, els problemes econòmics s’han convertit en el principal element desencadenant de les morts autoinflingides. Els efectes psicològicament devastadors de l’atur i els desnonaments empenyen milers de persones a un estat de desesperació, del qual no veuen sortida possible. El psiquiatre Josep Moya, la portaveu de la PAH, Ada Colau, i el psicòleg Enrolando Parra treballen cada dia amb gent que ha perdut la il·lusió de viure. La recepta, restabliment de vincles i programes comunitaris de prevenció i intervenció. Sobretot, retornar la dignitat al ciutadà i desculpabilitzar-lo d’una situació de la que no és responsable, sinó que pateix a mans dels poders financers i els seus còmplices.

Una correlació comprovada

Deixant de banda el fet que, aproximadament, un 30% de les morts per suïcidi no es comptabilitzen com a tals, el significatiu retard amb què es publiquen les estadístiques oficials dificulta el càlcul de la incidència real del fenòmen. A l’Estat Espanyol, les últimes xifres daten del 2010, quan, segons l’INE van suïcidar-se 3415 persones. Una taxa de 6,7 casos per cada 100.00 habitants, superior a la que llavors mostrava Catalunya -5,9-. Tot i constituir la primera causa de mort violenta, el percentatge de suïcidis es trobava, llavors, entre els més baixos de la UE i havia mostrat una tendència decreixent durant les darreres dècades. Però, coincidint amb l’agreujament de la crisi, l’Institut de Medicina Legal de Catalunya constatava, en un recompte propi, que al 2011 el nombre de morts autoinflingides va créixer un 11% al nostre país. La mateixa institució calculava que, els tres primers mesos del 2012, a Barcelona van matar-se un 58% de persones més que al mateix període de l’any anterior. El Congrés Estatal de Psiquiatria celebrat el setembre de l’any passat a Bilbao quantificava que un 32,5% dels casos de suïcidi estudiats tenien els problemes econòmics com a detonant principal, motivació que superava per primer cop els problemes de parella, els antecedents de malalties mentals o l’alcoholisme.

“Els casos de suïcidi a Barcelona van duplicar-se l’any passat ”

Sense feina, sense casa, sense vida

La decisió fatal del suïcidi sol arribar induïda per diversos factors, i s’hi combinen elements neurobiològics amb d’altres de caràcter social. “Quan la persona sofreix una pèrdua, que pot ser tan la mort d’un ésser estimat com el fet de quedar-se sense feina o sense casa, apareix d’una banda una simptomatologia depressiva, que produeix tristesa, i de l’altra un estat d’ansietat, que provoca por” ens explica la psicòloga Laia Oliva. En els casos més greus, l’individu es veu superat per l’entorn i no arriba a veure més sortida que la mort. “És la desesperació la que porta el suïcidi”, enfatitza Oliva. El també psicòleg Enrolando Parra coordina a Madrid el programa de voluntariat Psicología en tiempos de crisis i afirma: “les persones que ho estan passant pitjor han perdut completament l’esperança, és gent molt trista que ja no té la capacitat de veure una mica de llum al final del túnel; tampoc troba suport a la comunitat, es sent molt sola i no comparteix els processos pels quals passa”

Els danys psicològics de l’atur de llarga duració ja van ser descrits als anys 30 pel sociòleg austríac Paul Hartzfeld: despreci cap a un mateix, pèrdua de confiança, devaluació de l’status social, despertar diari sense res a fer… La relació estadística entre l’atur i la incidència del suïcidi s’ha demostrat a diversos països europeus com França i Gran Bretanya. El sociòleg Javier Rivera ha corroborat que, els darrers deu anys, les variacions de les taxes d’atur i de morts per suïcidi coincideixen també a l’Estat Espanyol. El psiquiatre Josep Moya, responsable de l’Observatori de Salut Mental Comunitària de Catalunya (OSAMCAT), evidencia a la vegada, la por que genera la inseguretat de si es conservarà o no la feina: “Tenim una població que és conscient que, independentment dels esforços que faci, el seu futur professional serà decidit en un altre lloc. Vé gent que em diu «tant és que jo la feina la faci molt bé, si aquesta persona decideix que sóc prescindible, m’acomiadaran»”.

“La pèrdua de la casa suposa la cancel·lació del projecte de vida”

En el cas de la pèrdua de l’habitatge, les conseqüències per a la salut mental són encara més dramàtiques. Ada Colau, portaveu de la PAH, descriu: “La majoria de persones ens arriben a les assemblees totalment desfetes: no poden ni parlar, o només començar trenquen a plorar”. Quan es perd la casa, el projecte de vida queda cancel·lat. “Milers de persones que mai s’haurien imaginat que estarien en una situació així, doncs vivien en la més absoluta normalitat, veuen que, en poc temps, els falla completament tot: els falla la feina, no poden pagar la hipoteca i per tant poden perdre la casa… A més, sovint descobreixen que es quedaran amb un deute per vida, proscrites, i sense la possibilitat de ser un subjecte econòmic mai més”. Quan l’horitzó de futur es tanca, l’efecte és devastador”.

Les conseqüències del model neoliberal

 

A finals del segle XIX, el sociòleg francès Émile Durkheim tipificava el suïcidi anòmic com a element característic de les societats modernes “en què l’ésser humà no coneix els límits dels seus desitjos i és en un estat de decepció permanent”. La frustració davant la impossibilitat de complir uns objectius massa elevats genera que l’individu vegi la seva vida buida de sentit. Laia Oliva ho té clar “l’arrel és a les exigències que ens imposa el sistema, per exemple, a través de la publicitat. La persona s’arriba a sentir fracassada pel sol fet de no poder adquirir un producte determinat. A part, per a poder mantenir el nivell de compra, és obligada a produir sense descans, cosa que resta llibertat i també pot desenvolupar en un transtorn”. El Dr. Moya coincideix: “el discurs dels poders financers que bombardejava la ciutadania amb el missatge de que «has de ser propietari, sinó ets un no res» ha tingut efectes gravíssims”. Ada Colau destaca que “la instauració del model capitalista salvatge ha vingut acompanyada de la promoció d’uns valors de convivència basats en l’individualisme, la competitivitat i la mesura de la gent pels seus ingressos. Això fa que aquesta es senti culpable, s’avergonyeixi de perdre-ho tot i visqui el sotrac tota sola”.

La pobresa, factor de risc per la salut mental

“D’entrada, les persones amb menys recursos tenen més cartes a l’hora de patir malalties mentals; hi ha factors de risc exclusius de les classes treballadores com la privació de béns materials, l’atur o la inseguretat respecte el futur”, explica Enrolando Parra. El psiquiatre canari Félix González, coordinador del Servei de Psiquiatria de l’hospital de La Palma, veu clar que “empresaris i individus amb alt poder adquisitiu emmalalteixen menys que mestresses de casa i persones jubilades, aturades o migrants sense papers”. A més, una cobertura pública de la salut mental deficient i retallada, combinada amb l’alt cost de les teràpies privades, fa que gairebé la meitat de la gent que ho necessita no visiti l’especialista.

Vivien en un món estable

Les persones afectades “són predominantment homes de mitjana edat,entre 45 i 60 anys, gent que pensava que tenien la vida encarrilada i vivia en un món estable, amb amb una feina que li permetia tirar endavant i tenir recursos per a la família”, comenta Parra. En aquests sectors d’edat, on persisteix el model del male breadwinner, fa que per a ells l’atur tingui conseqüències psicològiques més greus. El Dr. Moya parla de que “el treball entès com a valor social sovint és pels homes la gran aposta de la vida, mentre que per les dones també és una aposta, però no sempre la única ni la més important, i ella té més recursos emocionals per enfrontar-se a la pèrdua de la feina”. A nivell mundial, els nombre de suïcidis masculins triplica els femenins.

Víctimes i victimaris

Genocidi financer, crims d’Estat o de lesa humanitat. Són alguns dels càrrecs de què la ciutadania acusa institucions i entitats bancàries, a qui considera culpables de la mort d’aquestes persones. “Hi ha responsabilitats dels qui ordenen, executen i protegeixen als interessos financers: classe política, cossos de seguretat, judicatura…”, conclou Parra. “Fa temps que estem veient els efectes col·laterals d’una llei hipotecària criminal: augment de les tensions familiars, ansietat, depressió, intents de suïcidi, alcoholisme i altres dependències, violència de gènere… algun dia els responsables hauran de pagar”, denuncia Ada Colau.

Veure la sortida

A diversos països hem vist casos de gent que ha volgut fer servir la seva mort com a arma de denúncia contra aquells qui l’han portat a perdre l’esperança. És el cas del jubilat grec Dimitris Christoulas, que l’abril de l’any passat es matava d’un tret davant el Parlament hel·lè i deixava una nota que incitava el jovent a agafar les armes contra la troika i els artífexs dels plans d’austeritat. També hem vist persones que, a diversos països, s’han cremat vives a l’estil dels monjos tibetans, dues d’elles al País Valencià. El “martiri”, però, no és la resposta. Sortir del pou és possible, i és necessari continuar viu per seguir lluitant contra la causa del propi mal. La manera, compartir la vivència i participar activament a la seva superació. Moya subratlla la importància de potenciar els programes comunitaris. Segons l’experiència d’Ada Colau, l’assessorament col·lectiu ha resultat la millor de les teràpies “Només trobar un espai on a la gent se li diu «no estàs sol, tu no et quedaràs al carrer perquè nosaltres estem aquí per a impedir-ho i t’ajudarem»” ja serveix perquè a la persona li baixi l’ansietat. D’altra banda, la resposta de l’administració es redueix a patologitzar el problema i receptar drogues antidepressives sense considerar el seu origen, que és una qüestió econòmica i de drets fonamentals com el dret al treball i el dret a l’habitatge”.

Invisibilització social 

“Els suïcidis causen més morts anuals al món que les guerres, els conflictes i els homicidis junts” constatava l’any passat un estudi de l’OMS. Es calcula que, a tot al món, un milió de persones es lleven la vida cada any -una cada quaranta segons- i vint milions més ho intenten sense èxit. Des del 2008, el suïcidi és també la primera causa de mort entre el jovent tan a Catalunya com a l’Estat Espanyol, per sobre dels accidents de trànsit. El catedràtic de psiquiatria de la Complutense Juan José López Ibor recorda que “en la major part de cultures és considerat una aberració, i la majoria de religions veuen els suïcides com a persones que han decidit excloure’s del món dels creients, i per tant han de ser privades dels seus drets, com ara rebre una sepultura digna”. La moral catòlica de culpa encara influeix en la percepció social del suïcidi, ens explica el psicòleg Enrolando Parra: “és un tema del que no es parla, i si es fa s’atribueix tota la responsabilitat a la persona, obviant elements externs que poden influir sobre la seva decisió”. La invisibilització social es presenta acompanyada d’una nul·la intervenció de les autoritats sanitàries: no existeix cap programa de prevenció a nivell estatal ni autonòmic. Fins fa uns mesos, el problema també destacava per la seva absència als mitjans. La OMS dicta una sèrie de recomanacions sobre la cobertura mediàtica del suïcidi com ara fugir de les explicacions simplistes, evitar la descripció dels mètodes, no presentar la mort com a solució per als problemes i no enaltir els suïcides com a herois o màrtirs. L’objectiu, prevenir l’efecte imitació o efecte Werther, anomenat així per una novel·la de Goethe publicada al segle XVIII on el protagonista es suïcidava, llur influència va provocar que joves d’arreu d’Europa imitéssin al personatge. Aquest efecte crida està demostrat, però no és excusa, segons la opinió dels professionals de la salut mental, per a no denunciar la dura realitat. Més enllà del sensacionalisme, posar el problema sobre la taula és prioritari, com passa, per exemple de la violència masclista.

Milers de casos més a la UE 

La comissària europea de salut Androulla Vassiliou advertia de que una de les conseqüències de la relació directa entre la crisi econòmica i la salut mental ha estat un increment del 25% en el nombre de suïcidis i un 15% més de nous casos psiquiàtrics arreu de la UE. Dels 10 països amb la taxa de mort per suïcidi més elevada, 6 són membres de la Unió: les societats on el problema és més sever són les dels estats bàltics i centreeuropeus. Les taxes més baixes del continent, fins ara, apareixien als països mediterranis. Però Grècia, el cas més paradigmàtic, amb la crisi i les mesures de la troika, en pocs anys ha passat de ser el país on menys persones es treien la vida a ser l’Estat amb més casos de suïcidi proporció a la població de la UE. El ministre de salut hel·lè confirmava que entre 2008 i 2011 les morts intencionades havien crescut un 40%. L’increment també ha estat molt significatiu a Itàlia, amb desenes de casos els darrers mesos. Així mateix, França i el Regne Unit, estudis de prestigioses universitats han detectat un creixement important dels suïcidis des del 2008.

“Cal invertir en programes comunitaris: els professionals hem de sortir dels despatxos”

Dr. Josep Moya, psiquiatre i psicoanalista, responsable de l’Observatori de Salut Mental Comunitària de Catalunya

Estic atenent a força persones que han intentat suïcidar-se, la majoria induïdes per la recessió econòmica. Observem vides que s’orienten en la direcció de morir, de desaparèixer, de no tornar a despertar. Hi ha pacients que em diuen “m’agradaria que m’agafés un infart, que em diagnostiquéssin un tumor irreversible”. La tendència assenyala que molta gent està perdent la il·lusió i el desig de viure. La recepta que fem és recuperar vincles, procurar que la persona no quedi aïllada a casa. És fonamentral ajudar-la recuperar la dignitat i no es senti culpable d’una situació que no ha provocat: la major part de ciutadans no són culpables de la crisi, en són culpables uns altres, que generalment no pateixen atur ni desnonaments. Els professionals hem de canviar el model actual de quedar-nos tancats al despatx i esperar que el pacient ens vingui a explicar el seu “drama”, cal sortir de la consulta i desplaçar-nos a les cases, als ambulatoris, a les escoles, a les associacions veïnals, fet que genera vincles i sinèrgies que permeten una atenció més eficaç. Ens falta aquesta cultura comunitària, i les retallades afecten precisament els programes que apunten cap aquí; es torna a un model encara més hospitalo-centrista. A banda de la tasca de denúncia, la prevenció és aquesta: programes comunitaris. A través d’ells, hem vist com en molta gent la ideació suïcida ha minvat o ha desaparegut.

“Es desatén tant a les persones que arribem a situacions properes al genocidi”

Enrolando Parra, psicòleg, coordinador del programa Psicología en tiempos de crisis de Psicólogos sin Fronteras

La sanitat pública presenta un dèficit molt greu pel que fa a l’atenció de la salut mental, que s’ha agreujat per la falta de recursos. Hi ha persones amb problemes seriosos, com per exemple pensaments de suïcidi, que té dificultats per accedir a teràpia. És una actitud que va contra la pròpia lògica del sistema neoliberal, perquè una població amb bona salut mental és més productiva. Però el que s’aconseguirà serà una societat on un petit grup tindrà accés a tots els serveis i un altre gran grup no hi accedirà, fet que tindrà un impacte tan al benestar psíquic com a l’esperança de vida. Amb “la política al servei del banquer” crec que s’està desatenent tant a les persones que s’arriba a situacions properes al genocidi. Nosaltres estem intentant suplir aquest buit que deixa l’administració amb voluntariat, i fem activitats d’acompanyament amb persones que ho puguin necessitar. Quan hi parlem, facilitem un espai de gestió de les emocions i treballem per tal de generar un nou projecte de vida, diferenciar allò imprescindible del que no ho és i retrobar aquells aspectes positius de la vida que ens puguin donar un sentit i animar a seguir endavant. En el cas de persones afectades per la hipoteca, les animem a que es posin en contacte amb les assemblees de la PAH i participin activament a la resolució dels seus problemes. A més de les polítiques concretes de suport a casos aguts, per aconseguir una societat mentalment sana cal garantitzar els recursos suficients per a la supervivència a qualsevol ciutadà, i per això és necessària una redistribució de la riquesa acompanyada d’una inversió social en tasques de prevenció i ajuda a la gent que passa per situacions difícils.

“Hi ha responsables directes d’aquestes morts”

Ada Colau, portaveu de la PAH

Aquí estem parlant, com a mínim, d’inducció al suïcidi. Són morts anunciades, que es podien haver evitat fa molt de temps. Fa quatre anys que les PAH denunciem les conseqüències de la llei hipotecària i diem que cal canviar-la; fa temps també que ho diu el poder judicial i molts altres sectors. En la mesura que el govern no ha fet res per pal·liar la situació, sabent quina n’és la solució, i segueix cedint a la pressió dels bancs, és responsable d’aquestes morts. A part, trobem la responsabilitat directa de les entitats financeres, que sense cap mena d’escrúpol i amb la lògica del màxim benefici abusen d’una llei que les sobreprotegeix, i no tenen pietat ni en situacions límits d’extrema necessitat. Hi ha gent que ens arriba amb pensaments suïcides o depressions molt greus directament relacionades amb maltractes, amenaces i tractes vexatoris per part de caixes i bancs. Per això diem que són criminals i són responsables del dany social que causen. Més allà d’algunes morts, provoquen un patiment que està traumatitzant una generació sencera. Algun dia els responsables hauran de pagar, perquè, sinó, en aquest país no hi haurà democràcia.

 Casos de suïcidi relacionats amb desnonaments a l’Estat Espanyol els darrers sis mesos:

23/10/12- Home, Jove. Las Palmas, Canàries

25/10/12- José Manuel Domingo. 54 anys. Granada

9/11/12 Amaia Egaña. 53 anys. Barakaldo, Bizkaia

14/11/12 Victoria Mesa. 52 anys. Màlaga

16/11/12- Ricardo G. M. 50 anys. Còrdova

28/11/12- Home. 59 anys. Santesteban, Navarra

9/12/12 Dona. 62 anys, Peñafiel, Valladolid

14/12/12 Dona. 56 anys. Màlaga

17/12/12 Home. 47 anys. Ardales, Màlaga

2/1/13 Home, 57 anys. Màlaga

13/1/13 Home, 38 anys. Sevilla

8/2/13 Francisco José Lamas. 36 anys. Còrdova

12/2/13 Parella de Jubilats, 67 i 68 anys Cas Català, Calvià, Mallorca.

13/2/13 Home. 55 anys, Alacant

16/2/13 Home. 68 anys, Calvià, Mallorca

18/2/13. Dona 47 anys. Almassora, Castelló

Un home de missa per controlar els Mossos

>Relleu continuïsta a Interior: El democristià Ramon Espadaler, successor de Felip Puig

Els mètodes de la Brigada Mòbil han acabat per costar-li el càrrec a Felip Puig, que passa a ocupar la cartera d’Empresa i Ocupació en substitució de Francesc Xavier Mena. Interior queda ara en mans d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC); l’executiu de Mas manté així la quota de tres conselleries democristianes després de la sortida de Pilar Fernández Bozal (Justícia). L’home escollit per Duran i Lleida per assumir el comandament dels cossos de seguretat de la Generalitat és Ramon Espadaler, polític de llarga trajectòria que s’havia destacat com a conseller de Medi Ambient de la darrera legislatura Pujol i posterior opositor de les polítiques ambientals del Tripartit. Espadaler és un catòlic devot, que s’oposa a l’avortament i a la laïcitat institucional. El nou conseller d’Interior afirma que el seu serà un mandat de “continuïtat” en el que es seguirà “un mateix model”.

Ascens polític

Ramon Espadaler i Parecisas (Vic, 1963) és llicenciat en Geografia i Història per la UB i va estudiar Ciències Polítiques i Sociologia a la UAB; ha escrit també diversos llibres sobre història medieval catalana. Militant d’Unió des de 1989, Espadaler té un extens currículum institucional. Diputat per CiU des de 1992 -amb un parèntesi entre 2000 i 2003-, va ser tinent d’alcalde de Vic (1999-2001) i Sant Quirze de Besora (1991-1999). Va consolidar-se dins l’aparell de govern a l’últim mandat de Pujol, essent nomenat director general d’Administració Local (1999-2001) i tot seguit conseller de Medi Ambient (2001-2003). Durant els governs de Maragall i Montilla fou el portaveu de l’oposició sobre temes ecològics; va formar part també de la comissió que va negociar l’Estatut a Madrid. A més de conseller, actualment és portaveu adjunt del grup parlamentari de CiU.

Enemic de l’ecologisme

Com a titular de Medi Ambient, Espadaler va negociar amb el govern Aznar l’execució del Pla Hidrològic Nacional espanyol. En principi partidari del transvasament de l’Ebre que volia l’Estat, finalment es va fer enrere i va proposar una alternativa encara més costosa i faraònica: dur l’aigua des del Roine francès. En una visita institucional a Deltebre, el 2002, va haver de ser protegit per 30 policies i Guàrdies Civils de la mateixa xifra de manifestants que l’acusaven de “traïdor” i “botifler”. Els grups ecologistes van ser els grans detractors del seu mandat. Espadaler va tirar endavant una ampliació de l’estació d’esquí de Baqueira que va rebre 437 al·legacions d’associacions conservacionistes, col·lectius que també van denunciar opacitat i una mala gestió de dos casos de vessaments tòxics a l’Ebre i el Llobregat per part d’Ercros i Endesa.

Amb l’arribada al poder del Tripartit, el nostre home va esdevenir especialment crític amb l’actuació d’Iniciativa-Verds; grup definit, segons ell, per les seves polítiques “happy flowers”. La gestió de la sequera del 2008 li va suposar un context favorable per exercir oposició contra els paradigma ambiental dels ecosocialistes, amb el conseller Francesc Baltasar al capdavant. Tampoc li agradava gens el “bio-pijo” Joan Saura, que llavors ocupava la cartera d’Interior. Discrepava de les mesures restrictives cap al vehicle privat, i denunciava falta de “mà dura” amb el moviment okupa i una política massa laxa contra les “mal anomenades drogues toves”. El 2010, d’altra banda, Espadaler va votar en contra de la prohibició de les curses de braus a Catalunya, posicionament que va defensar per raons de “llibertat personal”.

Home de missa

De manera coherent amb la seva adscripció política, Ramon Espadaler és home de profundes conviccions religioses. Fidel pietós de l’Esgésia Catòlica, defensa els dictats morals de la institució vaticana. No a l’avortament, no a l’eutanàsia i no a l’adopció per part de parelles homosexuals. Antagonista de les postures poc catòliques de les dues edicions del Tripartit, és adversari declarat del laïcisme institucional, que considera una “acció bel·ligerant i proactiva de l’Estat contra el fet religiós”. Reivindica la presència de la religió a la vida i l’escola públiques, i lluita per aconseguir un seguit de “drets”, com ara el “dret a la vida”, el “dret dels pares a escollir l’educació per als seus fills” i el “dret de les criatures a tenir pare i mare”. El nou conseller va ser un dels pocs diputats catalans que van acudir a la vista de Joseph Ratzigner a Barcelona, el 2010, quan va entusiasmar-se amb “l’ús del català per part del Sant Pare”. Es desconeix l’influx que la fe d’Espadaler pugui exercir sobre la conselleria, ja que la missa del Dia de les Esquadres ja va ser reinstaurada pel seu antecessor, Felip Puig, després del parèntesi aclerical del 2003-2010. A diferència de la vicepresidenta Joana Ortega, però, no espera “l’ajut de Déu” a l’hora d’exercir el seu càrrec, doncs al ser investit conseller va acollir-se a la fórmula de promesa habitual.

Delfí d’en Duran

Ramon Espadaler és considerat com un dels homes més fidels a Duran i Lleida al sí d’UDC. És aquest “padrí” polític qui va aconseguir-li la conselleria d’Interior, de la mateixa manera que el va nombrar director general d’Administració Local de la Generalitat, el 1999, i dos anys després secretari general del comitè de govern d’Unió Democràtica. Al 2003 arribaria a la presidència del consell nacional del partit, que encara avui manté. Recentment va rebutjar la creació d’una comissió d’investigació parlamentària sobre el Cas Pallerols, una trama de desviació de diner públic procedent de subvencions per formar persones aturades cap a la caixa d’UDC. Per altre cantó, a diferència de Duran, Espadaler sí que s’ha convertit a l’independentisme, opinió que va expressar per primera vegada el juliol passat a Catalunya Ràdio.

Canvia la persona, no les polítiques

A nivell mediàtic, des de la seva designació Espadaler ha hagut de prometre solucions a les polèmiques generades arran de l’onada d’atracaments a habitatges a la Costa Brava i l’explosió d’una bomba al macroprostíbul empordanès Paradise. No obstant, no podrà esquivar la seva responsabilitat davant la violència de la Brigada Mòbil, que comença a generar indignació dins el propi cos dels Mossos. El greu episodi de brutalitat perpetrat durant el desallotjament d’una nau ocupada per persones migrants al Poblenou, fa dues setmanes preveu una continuïtat de les tàctiques dels antidisturbis de la policia catalana.

El “soroll de sabres” torna a l’escena política

>Sectors de l’exèrcit espanyol, decidits a impedir amb les armes la independència de Catalunya

> L’esperit del 23-F continua viu

Els Borbons presideixen la Pasqua Militar, el 6 de gener

MARC RUDE | 13/1/13

 

La reivindicació catalana del dret a decidir ha fet revifar, els darrers mesos, les tendències colpistes dels sectors més intransigents de l’Exèrcit Espanyol. El “soroll de sabres” torna a l’escena política amb un degoteig de declaracions d’alts comandaments militars disposats a utilitzar la força en pro de la unitat territorial de l’Estat. El ministre de Defensa, Pedro Morenés, assegurava fa dues setmanes que “els militars mantenen l’ànim ferm i serè, sense fer cas a absurdes provocacions”, paraules que contrasten amb les del tinent general Pedro Pitarch, qui alerta de que “el pervers esperit que va animar el cop del 23-F sembla seguir bategant i aflora a la menor ocasió”, a la vegada que “alguns militars estan tractant d’instar públicament a trencar la disciplina i l’ordenament legal”, sobretot a través d’Internet.

El 2006, el general José Mena Aguado ja afirmava que l’exèrcit actuaria sense esperar ordres del govern si l’Estatut d’Autonomia “sobrepassava certs límits”, en una interpretació sui generis de l’article 8 de la Constitució Espanyola -que atorga a les Forces Armades la missió de “defensar la integritat territorial i l’ordenament constitucional de l’Estat”-. D’ençà de la manifestació de l’11 de setembre, les seves idees guanyen cada cop més adeptes a les casernes.

A finals del mes d’agost, el coronel Francisco Alamán reobria la caixa dels trons al comentar, en una entrevista a la web neofranquista Alerta Digital, que la independència de Catalunya hauria de “passar per sobre del meu cadàver”, i recomanava que “no provoquin massa al lleó, perquè ja ha donat proves sobrades de la seva ferotgia al llarg dels segles”. Efectivament, això testimonien els gairebé 50 anys de dictadures militars que va viure l’Estat Espanyol durant el segle XX, en què l’exèrcit va donar quatre cops d’Estat; al XIX, les forces armades van protagonitzar una vintena de rebel·lions de diferent signe polític. Excepcionalitat a l’Europa Occidental, la longeva tradició hispànica del pronunciamiento té encara partidaris.

Alamán va inspirar de seguida a d’altres companys d’armes. El coronel de la Legión Mariano Cañas afegia el seu cadàver com a obstacle per la independència, el també coronel García-Conde Gómez invocava la memòria del seu pare, un dels oficials que van liderar la sublevació franquista, a l’hora d’expressar “allò que tot militar espanyol ha de sentir en aquests moments”. A finals de setembre, l’ Asociación de Militares Españoles (AME), la més conservadora de les agrupacions corporatives de l’exèrcit, amenaçava a Artur Mas amb un consell de guerra si es duia a la pràctica el referèndum. Exigia així, en una nota, que el govern central actués per “suprimir qualsevol espurna de secessió” abans que les forces armades actuessin de manera unilateral. El president del col·lectiu, el coronel d’intendència retirat Leopoldo Muñoz, s’esplaiava al matí següent a la COPE, i posava com a exemple l’empresonament de Lluís Companys i el seu govern, l’octubre del 34, després de que la Generalitat declarés l’Estat Català. Leopoldo va parlar també per la cadena de televisió holandesa Holandes Nieuwsuur, el 6 d’octubre, on va opinar que “en cas de ruptura o separació, s’hauria de declarar l’estat de guerra, excepció o setge”. El 28 de desembre, l’AME intimidava amb un “conflicte civil” en què intervindria l’exèrcit, i advertia que “les ofenses a les forces armades són una frontera que no es pot traspassar”, en referència a la xiulada que va rebre José Manuel Muñoz, màxima autoritat militar de l’Estat a Catalunya, el dia de la presa de possessió d’Artur Mas.

El coronel Alamán, fervent admirador de Franco

L’ambigüitat del PP

El govern de Rajoy intenta desmarcar-se de les postures més exaltades i minimitza la importància de comentaris que, a d’altres països europeus, de ben segur rebrien més atenció. El ministre Morenés, tot i que creu que “l’Exèrcit és conscient de la gravetat i transcendència del desafiament independentista a Catalunya”, afirmava el mes passat que “no hi ha soroll de sabres”. El govern central està decidit a evitar que es faci el referèndum, tot i que promet prioritzar els instruments jurídics alhora d’impedir-ne la celebració. El ministre d’exteriors, José Manuel García-Margallo deia a la COPE que el Tribunal Constitucional suspendria la convocatòria; el titular de justícia, Alberto Ruíz Gallardón, no descarta en un futur la suspensió de l’autonomia de Catalunya, i declarava que els grups polítics que demanen la consulta podrien ser inculpats d’un delicte de prevaricació, i si hi insistissin, els seus dirigents serien acusats de desobediència i inhabilitats per la funció pública.

La diputada del Partit Popular al Parlament català Maria José Cuevas no podia ocultar certes simpaties per Alamán, però va ser l’ex-president de la filial popular a Catalunya i actual vicepresident del Parlament Europeu, Alejo Vidal-Quadras, el primer alt càrrec del partit que va afegir-se a la idea de sufocar amb les armes les aspiracions sobiranistes catalanes, El 28 de setembre, al programa de tertúlies El gato al agua de la televisió “ultra” Intereconomía, Vidal-Quadras recomanava a la vicepresidenta espanyola Soraya Sánchez de Santamaría que “anés preparant un general de brigada” per ocupar la seu del Parlament i el complex central dels Mossos. L’afer va arribar a les institucions europees, on els eurodiputats catalans Maria Badia (PSC), Raül Romeva (ICV) i Ramon Tremosa (CiU) i la gallega Ana Miranda (del BNG, que comparteix escó amb ERC) van enviar una carta de protesta a la llavors comissària de Justícia de la UE, Viviane Reding. Exigien una reacció de la Unió en defensa dels seus principis fundacionals davant “declaracions públiques que insten l’ús de la violència militar contra ciutadania europea” , així com sol·licitava que “s’avaluéssin els riscos reals d’una possible intervenció de l’exèrcit”. Reding va fer la vista grossa, afirmant que “la Comissió Europea no realitza comentaris sobre afers interns”. Maria Badia, d’altra banda, va haver de dimitir per pressions de la cúpula del PSOE. Al seu torn, Vidal-Quadras, va enviar també una missiva en què moderava el seu punt de vista, tant que un company seu de l’eurogrup popular, el flamenc Derk Eppink, va expressar que, al llegir la carta, va tenir la impressió que “l’havia escrita el general Franco en persona”.

Vidal-Quadras acaricia la seva bandera

Sancions benèvoles

El ministeri de Defensa no va sancionar a Alamán. El coronel considerava que el ministre Morenés “no té collons per fer-me callar”; el govern responia que, a l’haver passat ja a la reserva, no li era d’aplicació l’article 7.31 del Règim Disciplinari de l’Exèrcit, aprovat amb la Llei Orgànica 8/1998, que prohibeix, dins les forces armades, “l’expressió pública d’opinions que suposin la infracció del deure de neutralitat en relació a les diferents opcions polítiques”. El codi castiga la infracció com a falta lleu, amb sancions que passen de la simple reprensió verbal a l’arrest domiciliari d’1 a 30 dies. Mena, que al 2006 comandava tot de l’Exèrcit de Terra, va ser castigat pel llavors ministre Bono a passar 8 dies tancat a casa, per jubilar-se tot seguit. Morenés també es va veure obligat a destituir, al novembre, el general de brigada Ángel Pontija Deus, per una editorial crítica amb el procés català publicada a la Revista Ejército, òrgan oficial de la força terrestre.

Difusió mediàtica

L’odi anticatalà és un dels temes de capçalera dels mitjans de la ultradreta espanyolista que conformen la popularment anomenada caverna mediàtica. La web Alerta Digital és l’altaveu més destacat de les soflames d’Alamán i els seus afins. El propi coronel hi confessava la seva admiració per “la gegantina obra de Franco”, opinava que “Zapatero no feia més que complir les ordres que li donava ETA” i feia broma amb la polèmica que havia generat. Tot i que no esperava “tant anormal a la meva Pàtria”, reconeixia que el seu caràcter castrense a vegades el portava a excedir-se: “a la millor puta se li escapa un pet, a vegades som una mica matussers”. El projecte d’ofensiva bèl·lica contra Catalunya també suma adeptes dins els fòrums i pàgines de l’entorn militar a Internet, autèntic brou de cultiu del conspiracionisme colpista.

Eventual intervenció

L’ocupació militar de Catalunya, si bé compta amb suports dins l’exèrcit i la ultradreta, no deixa de ser improbable al preveure les greus conseqüències que comportaria per a l’Estat, a nivell intern i internacional . Des de les FAES, el think-tank del PP, se n’ha estudiat a fons el procediment. En un article a Libertad Digital, l’economista conservador Mikel Buesa arribava a la conclusió de que per una “ocupació efectiva” del territori català caldria un exèrcit de 270.000 efectius, dels que no es disposa, a part de que el govern es trobaria “sol, sense suports externs fora del seu propi partit i sotmès a una potent campanya de deslegitimació”. El professor de Dret Constitucional de la UPF Héctor López Bofill explica, tanmateix, que “una intervenció de l’exèrcit és contrària al dret de la UE; a l’Estat Espanyol se li suspendria el dret a vot a les institucions comunitàries” Un altre enigma serien les hipotètiques lleialtats dels 21.000 mossos i 11.000 policies locals a les ordres de la Generalitat i els Ajuntaments catalans. Al setembre, el llavors conseller d’Interior Felip Puig assegurava que estaran “al servei d’allò que determini el país -Catalunya.-”, declaracions que contrasten amb comentaris que han sorgit al sí d’aquests cossos. Cal recordar que, al 1998, es va arribar a un acord per la incorporació de 300 policies espanyols i guàrdies civils als Mossos, així com s’ha detectat la relació de comandaments de la Guàrdia Urbana de Barcelona amb la Falange i Plataforma x Catalunya.

Els Mossos podrien oferir resistència, però les seves lleieltats desperten dubtes

L’ombra del 23-F 

El 23 de febrer de 1981, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero tirotejava el sostre del Congrés al crit de “¡al suelo todo el mundo!” -per després corregir-se amb “¡se sienten, coño!”-. Mentrestant, el general Milans del Bosch treia els tancs a passejar per València. La histografia oficial veu el fracàs del cop com un punt d’inflexió, que va portar a la consolidació de la democràcia parlamentària i la modernització de les forces armades. No obstant, es va fer córrer un vel sobre certs detalls de la trama, sobre els que encara s’especula. Un dels punts discutits és el paper del rei Joan Carles I. El passat febrer, el setmanari alemany Der Spiegel treia a la llum un cable diplomàtic desclassificat pel ministeri d’Exteriors d’aquest país. L’ambaixador de la llavors Alemanya Occidental a Madrid, Lothar Kahn, va entrevistar-se amb el monarca el 26 de febrer de 1981, i relatava com Joan Carles va mostrar “comprensió i simpatia” pels colpistes, que “només pretenien el que tots volíem”. A la vegada, el rei va comentar-li que intercediria perquè el poder judicial no els castigués gaire severament. IU, ICV i ERC van demanar al Congrés que s’expliqués la veritat i es desclassifiquéssin documents, però el Congrés va vetar la iniciativa amb els vots de CiU i PP. Tampoc s’ha aclarit mai una suposada complaença dels Estats Unitsi el Vaticà.

Milans i Tejero sortien de la presó als anys 90. Alfonso Armada, ex-secretari de la Casa del Rei i amic íntim de sa Majestat que va convèncer els altres integrants de la conxorxaque comptaven amb la complicitat de la Zarzuela, va ser indultat el 1988. No van sentir remordiments. Trenta anys després, l’ancià Tejero va voler posar el seu gra de sorra a l’actual ofensiva anticatalanista, i va presentar-se els tribunals per posar una denúncia contra “Arturo Mas” i el seu “contuberni de pecadors” per “provocació, conspiració i proposició per la sedició”, com explicava en una carta al diari Melilla Hoy.

El cop, d’altra banda, va tenir dues potencials seqüeles, desmantellades per l’Estat, que no van arribar a la opinió pública. El 1982, el coronel Luis Muñoz Gutiérrez liderava el pla “MN” (en referència al Movimiento Nacional). L’operació, prevista per la vigília de les eleccions del 27 d’octubre -en les que va arribar al poder Felipe González-, consistia en l’assassinat de personalitats d’esquerres i la voladura d’un bloc d’habitatges militars, fet del qual es culparia a ETA. Una nova conspiració, el juny de 1985, pretenia acabar físicament amb González, els seus ministres, la cúpula de l’exèrcit i la família reial al fer explotar la tribuna d’autoritats durant una desfilada militar; atribuint-ne també la culpa a l’organització armada basca. L’Estat va ocultar aquesta informació fins el 1997.

A nivell polític, se sap que el 23F va influir en la desfeta de la UCD i la victòria electoral del PSOE, partit que, amb el ministre de Defensa Narcís Serra, va emprendre una reforma de l’exèrcit que es cristal·litzaria en l’entrada a l’OTAN. Del que no es parla tant és de les concessions que es van fer als militars a canvi d’apartar-se definitivament de l’escenari polític. La Llei Orgànica d’Armonització del Procés Autonòmic (LOAPA), aprovada el 1982, pretenia refrenar les aspiracions autonomistes de la perifèria estatal, però finalment va ser impugnada pel Tribunal Constitucional i va desembocar en l’anomenat model de café para todos. El sociòleg de la UCM Ignacio Sánchez Cuenca explicava a Público que una altra “contrapartida” cap als militars va ser permetrer-los participar a la “guerra bruta” dels GAL. L’activista per la pau Arcadi Oliveres assenyala que a l’hora el paper de l’increment dels pressupostos de Defensa, i a afirma que Suárez va recompensar els militars amb l’adquisició del portaavions Almirante Carrero Blanco -posteriorment Príncipe de Asturias-, a canvi de tolerar la legalització del PCE. Convé destacar que els comandaments de l’exèrcit franquista van continuar al seu lloc fins l’edat de retirar-se.

Qui s’amagava darrere de Tejero?

El “comandant suprem”

Joan Carles I, a qui l’article 62 de la Constitució Espanyola atorga el “comandament suprem de les Forces Armades”, guanyaria protagonisme en cas d’un eventual aixecament militar contra Catalunya. Més enllà de la seva neutralitat oficial, poc després de la Diada de l’11-S el rei es dirigia als súbdits per carta, dissuadint-los de “dividir forces, encoratajar dissensions, perseguir quimeres i aprofundir ferides”. A l’entrevista que va concedir a Televisió Espanyola en motiu del seu 75è aniversari, el 4 de gener, criticava les “polítiques rupturistes”. La monarquia, per altre cantó, travessa la pitjor crisi de legitimitat des de la seva restauració. Les corruptel·les d’Urdangarin i l’escàndol de la cacera d’elefants a Botswana pesen sobre Joan Carles. La seva avançada edat i problemes de salut posen sobre la taula una incerta successió, quan, segons una enquesta recent, la majoria de joves de l’Estat Espanyol rebutgen la monarquia, i la seva aprovació entre totes les edats es situa al 50,1%, percentatge amb una marcada tendència a la baixa.

Retirada progressiva 

 

La presència de l’Exèrcit Espanyol a Catalunya és menor que a d’altres zones de l’Estat. Els dos enclavaments principals són la caserna del Bruc, situada al barri barceloní de Pedralbes, i la base de Sant Climent Sescebes (Alt Empordà), on s’aquartera el Regiment de Caçadors de Muntanya “Arapiles”. També trobem l’Acadèmia General Bàsica de Suboficials a Talarn (Pallars Jussà), instal·lacions de radar a Roses i un centre de control aeri al Prat. Els exèrcits de terra, mar i aire tenen oficines a les capitanies militars del Passeig de Colom, a Barcelona; a Tarragona hi ha una altra comandància naval. La Guàrdia Civil encara té 83 cuartelillos en territori català, amb 3500 efectius. Durant les darreres dècades, però, l’exèrcit s’ha retirat de la majoria de casernes que tenia a la que fou la IV Regió Militar, sovint per pressió de la ciutadania i les autoritats municipals. Repartides pel país, trobem un bon nombre d’instal·lacions abandonades. A Barcelona ja es van enderrocar la gran caserna de Lepant i les de Sant Andreu, i ara l’Ajuntament reclama el desmantellament d’El Bruc. El 2006, després d’un llarg litigi amb Defensa, el consistori barceloní va aconseguir recuperar el castell de Montjuïc. A la fortalesa, símbol de l’opressió militar sobre la ciutat, van ser-hi afusellats, entre d’altres, el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia i el president Lluís Companys; Espartero també va bombardejar la ciutat des d’allà, el 1842.

Militars a la caserna barcelonina del Bruc

Maniobres polèmiques

Si bé la societat catalana i l’Exèrcit Espanyol no han tingut històricament gaire sintonia, les declaracions colpistes dels últims mesos han empitjorat més la perspectiva que la ciutadania té sobre les forces armades. A principis d’octubre, en plena ressonància de les paraules de Vidal Quadras i la AME, el veïnat de les comarques del Pirineu va tenir un bon ensurt quan dos caça-bombarders F-18 van sobrevolar la zona a 300 metres de terra, amb gran estrèpit; segons els testimonis, fins i tot, es podien apreciar els pilots. El ministeri de Defensa va demanar disculpes per les molèsties, desvinculant els vols l’actualitat política. No obstant, la memòria històrica genera més d’un flash back. Dies després dels fets, una ciutadana relatava la impressió que li va causar veure una filera de cinc-cents soldats, fusell en mà i a pas lleuger, que circulava prop de l’hospital infantil Sant Joan de Déu. El Consorci del Parc de Collserola fa anys que demana que la tropa d’El Bruc no utilitzi l’espai natural per les seves activitats.

Exèrcit Català?

La política de Defensa d’una futura Catalunya independent també ha estat objecte d’especulacions. El propi president Artur Mas aposta per un Estat sense forces armades, així com Oriol Junqueras va declarar que preferia “uns Mossos reforçats amb uns quants bazookes” que un exèrcit, seguint el model d’altres països desmilitaritzats com Costa Rica o Islàndia. S’ha parlat també d’una suposada integració a institucions com l’OTAN, o de la via de pagar per la protecció armada a d’altres països. El Centre d’Estudis per la Pau J.M. Delàs va organitzar al desembre unes jornades per debatre aquestes temàtiques, de les que parlarem a la propera edició de la DIRECTA. El consens dels grups parlamentaris que defensen el dret a decidir (CiU, ERC, ICV i CUP) és notori a un país de gran tradició antimilitarista. Catalunya, que durant segles s’havia rebel·lat davant la incorporació a files del seu jovent, va ser pionera del Moviment d’Objecció de Consciència, insubmissió popular que va aconseguir l’abolició del servei militar a l’Estat Espanyol, als anys 90. Recordem les últimes ocasions històriques en què la Generalitat va defensar-se amb les armes, la Guerra de Successió de 1714 i la Guerra Civil del 1936. Les lluites de la Coronela barcelonina i les Milícies Antifeixistes, si bé que voluntarioses i amb un fort suport de la població, no van poder evitar dures derrotes davant l’Espanya més reaccionària i els seus aliats, que van erradicar a sang i foc les institucions i llibertats del país.

Pressupostos ocults

“El govern espanyol presenta informacions confuses i amaga la meitat de la despesa armamentística”; és la conclusió a la que arriba l’informe que cada any elabora el Centre Delàs sobre les partides públiques assignades a Defensa. El projecte de pressupostos pel 2013 preveu destinar-hi 5.937 milions, un 6% menys que el 2012, retallada menor que les que s’enduen els ministeris com Educació i Cultura (17%). Segons el Centre Delàs, però, la despesa militar real per l’any que comença serà de 16.492 milions -359 euros per càpita-, ja que gran part s’amaga al pressupost d’altres ministeris. Després del franquisme, la necessitat d’”homologar” armaments amb la resta de països de l’OTAN va portar a un gran augment de les partides de Defensa, que durant les darreres dècades s’ha consolidat amb projectes d’utilitat dubtosa com l’avió de combat Eurofighter -17.118 milions per un caça-bombarder dissenyat per atacar la URSS- o els blindats Leopardo i Pizarro. Arcadi Oliveres explica que les causes del manteniment d’uns pressupostos més elevats es deuen tan a la inèrcia com a la influència de l’anomenat Complex Militar-Industrial. A la indústria bèl·lica espanyola, amb firmes com Navantia, Abengoa, Santa Barbara o Indra Systems, també s’hi dona el mecanisme de les “portes giratòries” empresa-institucions: el ministre de Defensa, Pedro Morenés, fou president d’Instalaza, companyia que fabricava les ja prohibides bombes de dispersió o cluster. L’Estat és, a la vegada, el 6è. exportador d’armes del món. De vegades, el mateix rei Joan Carles ha acompanyat empresaris de la guerra en expedicions comercials a països com l’Aràbia Saudita. Oliveres també comenta que si bé la participació en missions humanitàries i de peacekeeeping ocupen el 95% de la publicitat de les forces armades, en els 10 anys que fa que l’Exèrcit Espanyol hi pren part només hi ha enviat 20.000 soldats. Perquè és necessari, llavors, un personal de 179.000 efectius? Doncs perquè per cada oficial hi ha d’haver, com a mínim, dos soldats, i a l’Estat hi ha 47.500 oficials de carrera. Finalment, una altra despesa que no sol explicitar-se és la R+D armamentística. “La despesa militar entorpeix l’economia productiva” conclou Pere Ortega, autor de l’informe Delàs. El gran creixement econòmic d’Alemanya i el Japó després de la II Guerra Mundial, quan van ser obligats a desmilitaritzar-se per les potències aliades, reforça les seves tesis.

Efectes d’una bomba cluster. El ministre Morenés dirigia l’empresa que les fabricava

L’esquerra ploranera

“La majoria no busca la llibertat, només vol bons amos”. És la premisa que es pot deduir de la longeva tradició socialdemòcrata, que enarbora la bandera de la llastimeta per tal d’aconseguir el que ella anomena “conquestes socials”, res més que concessions caritatives d’un estat omnipotent. Ingenus, els esquerranosos descafeïnats fan pujar al poder a campions de les llàgrimes de cocodril com Barack Obama o José Luis Rodríguez Zapatero; sens dubte, és la misericòrdia cínica la qualitat més important d’un príncep dels figaflors.

El govern natural de la societat ploranera és l’Estat del Benestar. Aquest model polític és (era) una elevació de la figura del pare a la màxima potència. De petits, Papà Estat ens fotia un clatellot si contestàvem malament, però ens ajudava a fer els deures i ens curava quan teníem pupa; de més grans ens deia que no fuméssim, però ens pagava la uni i ens mantenia quan ens quedàvem a l’atur.

En canvi, amb els sàtrapes de nova fornada, anomenats neoliberals -tot i que no són ni nous, ni liberals-, l’estat pren una forma nova: el pare és substituït pel patró. Les prerrogatives de l’estat-patró es poden reduir a tres. En primer lloc, l’expoli d’un suculent percentatge de les miserables engrunes que aconseguim esgarrapar del sistema productiu, les quals són destinades a sufragar els costums versallescos de les oligarquies política, econòmica, militar, clerical, feudal i burocràtica. Després trobem el manteniment de l’administració d’Injustícia, que s’encarrega de donar cobertura legal als abusos dels rics i d’empresonar els pobres. I finalment, no podia faltar el clàssic garrot, extraccions oculars gratuïtes incloses.

Pagar als que ens peguen és un dels pilars de l’estat des de temps ancestrals; paradoxalment, aquest no és ara posseïdor sinó esclau del Monopoly de la violència legitimada. Cras error, el seu, de no tenir present que per ensinistrar una bestiola -així ens veu Ell- calen dos elements: el càstig i la recompensa. Si les bufetades no es compensen amb llaminadures, el tinglado sencer fa aigües per tot arreu.

Us parlo a vosaltres, la oposició al règim imperant. No cometem l’error de conformar-nos amb tèbies consignes que semblen proclamar “que torni en Montilla!”, atrapades sota les dinàmiques del curt-terminisme i el qui no plora, no mama. Lamentar-se no és lluitar: menys Plató i més Kropotkin, més Nietzsche i menys Cristo reciclat. Per començar, espolsem-nos aquest complex de derrota que arrosseguem des de la Guerra Civil. L’obediència és un residu que hem d’incinerar. Estem amb els que alcen el bastó contra el poder i les que defensen casa seva contra l’assalt dels bandits de vestit i corbata. Cal canviar el vocabulari del prou, de l’aturem, pel llenguatge del podem, ocuparem, decidirem. La criatura ploranera arriba a l’adolescència i aviat serà adulta. Llavors, li arribarà l’hora d’emancipar-se.

12-O: Qui ens defensarà dels bàrbars?

 

Octubre sempre ens depara aquell dia gris, més que gris en blanc i negre… Ressaca de genocidi i flaire de ranci, exabruptes de closca-buits amb banderes del pollastre i la pallassada del passeig de la militarada. Ballen els sabres, los hombres de Paco desempolseguen la camisa blava i els seus fills fan mítings a la plaça del poble. Els neardentals de la caverna mediàtica brandeixen el garrot i bramulen grunys, rugits i renecs diversos contra la tribu del costat, la nostra. Catalunya. Qui la defensarà dels bàrbars?

Qui sinó el Presidentíssim, la puta, la Ramoneta, el Comte de Godó i la faraona de la patronal. Artur Mas puja al carro de la independència amb una astuta maniobra electoralista. És que resulta que, d’un dia per l’altre, CiU s’ha tornat indepe. Per què? És una cortina de fum per distreure de les retallades, una operació de màrqueting electoral per rascar la panxa als dos milions de manifestants de l’11-S? Mas desitja la clau de la caixa, o el que vol és lluir els honors de cap d’estat? Cap sorpresa: més vots, més diners, més poder. De Gran Retallador a Pare de la Pàtria: Quina jugada, tu!

És aquesta independència d’estelada blava, que només aspira a canviar la Guàrdia Civil pels Mossos d’Esquadra i l’Emilio Botín per l’Isidre Fainé. I els calés, sempre els calés. Una, gran, i neoliberal, rojigualda o quatribarrada, un canvi de drap al màstil del balcó dels edificis oficials. Un nou estat de la UE? És fàcil rebel·lar-se contra l’opressoret, una decadent primatocràcia en putrefacta descomposició. Però, Artur, tindries el que cal per enfrontar-te a qui talla el bacallà de veritat, l’emperatriu Angela Merkel? M’hi jugo el que vulguis que no. L’únic que vols és canviar d’amo. Sortir del foc per caure a les brases.

D’altra banda, si en alguna cosa hi ha consens és en que Espanya és molesta, Espanya sobra. No volem un país capitalista, però encara pitjor és viure en un Estat feudal, sobretot en aquest de tan cutre-salsitxero, retrògrad i horteres a més no poder. Quin descans suposaria enviar a prendre per ja se sap on a la monarquia, la Conferència Episcopal, el Sálvame i el Ejército i les duquesses… Malgrat tot, potser en un país més petit seria més fàcil fer la revolució. I jugaríem els mundials de futbol! Així doncs, està decidit: volem com a ministre de l’Interior a Felip Puig.