Burrocràcia

paris18images2

Ahir em van donar una notícia horrible. He de fer 2 zones cap a la UAB per recollir un paper referit a un títol metafísic i inexistent. Val 200 euros. No puc anar-hi qualsevol dia. No puc demanar-ho per telèfon. He d’inscriure-m’hi de forma virtual en hores i dates assenyalades sabent que, quan arribi a la cita, els funcionaris potser no hi son. O em falta algun paper, i he de repetir-ho tot. Ningú m’ha avisat, tot i que tenen el meu correu. S’esperaven que ho endivinés, com un mag. Però es veu que si no ho compro aviat, hi haurà recàrrec, és a dir, serà més car. Tot i que les notes ja surten a l’expedient, que es pot imprimir i segellar perfectament, el paper firmat pel rei és imprescindible per demanar beques. Si Weber va definir la burocràcia, les actituds d’aquesta gentola acaben de definir la BURROCRÀCIA

(Hi ha haurà crònica de l’aventura. Kafka meets Tarantino)

Per saber-ne més:

Franz Kafka- “El Procés” (novel·la)

Max Weber- Teoria de la burocràcia (buscador, no m’enrecordo en quin llibre està)

Ofensiva contra el sistema-por

Fer tard. Suspendre. Fracassar. No entregar a temps. Perdre la feina. Perdre la casa. Perdre la reputació. Perdre’s a un mateix. La por governa el món. Por a l’altre, a la diferència, al canvi. No és cap novetat. La menys secreta de les armes secretes, l’arma definitiva, l’arma que permet al sistema controlar el nostre pensament i obligar-nos a fer coses que no volem fer, que no ens agraden, que no tenen cap mena de sentit.

Però l’ombra del suplici ja no se’ns reserva per al pecat i la traïció, sinó que s’estén imparable, obscura i llefiscosa, i descarrega la seva pluja àcida fins al més remot post d’avançada del nostre ser. Més normes, més exigències, més imitació, lleialtats obligades que es mantenen amb la venopunció de la dosi quotidiana de terror.

La soga que ens oprimeix l’esòfag no és altra cosa que el reflex corpori de les irradiacions malignes del sistema-por. La manipulació de l’electroquímica de l’angoixa és la conquesta total del ser. Les velles mesures de contenció com les porres, les presons i el treball assalariat s’han tornat insuficients. El capitalisme moral acampa el setge entorn les consciències, les bombardeja, les pulveritza i pretén construir-hi apartaments a sobre. L’atac és sagnant i perpetu, sense treva.

Les bótes de la societat-estat, el territori on regna el sistema-por, marxen sobre el nucli del jo. Animal agredit, el jo reacciona a l’amenaça i rugeix profunda la tríada de la resistència: lluitar, amagar-se o fugir. Pare, fill i esperit sant, la tríada ha marcat la vida des de la seva aparició i continua fent-ho avui. La traducció del llegat ancestral a la parla contemporània pendul·la entre els circuits de raves berlineses, les coves cibernètiques de formigó i els contenidors de reciclatge a la brasa.

El depredador suprem no oblidarà, però, la temptació de degustar la teva carn. No el distreurà l’aroma d’una altra presa. Salivós de mort, no descansarà fins a clavar-te les dents a la gola, mastegar-te, digerir-te i excretar-te. A tu, a mi i a totes nosaltres. L’evasió i l’amagatall no serveixen, doncs, més que per postergar el tràgic final. Així doncs, només queda el camí de la lluita.

No és un adversari fàcil. El vell monstre Leviatan, ara equipat amb bateries nuclears i un redisseny metal·litzat i futurista, espanta igual o més que abans, quan apareix escortat per les arpies de la vanitat i l’estol d’urpes rapinyaires dels corbs publicitaris. Des de les alçades del seu ull únic, la bèstia veu com les pedres carreguen les fones. Encara no estem mortes.

A les aules, les cel·les, els call centers, els hospitals, les fàbriques, els manicomis: el rumor s’estén com la pólvora: “Encara no estem mortes”. La contraofensiva és possible. Pot ser. Des del front arriben bones notícies:

Primera bona notícia: Totes som víctimes del mateix botxí

El sistema-por pretén individualitzar el malestar. Així li és més fàcil generar el terror, mantenir-lo i manipular-lo en funció dels seus objectius. La por que tens tu és en essència la mateixa que té la persona del costat. Aquesta és la primera bona notícia. Si obrim les portes de les cel·les que ens separen, el motí a la galeria és possible. Si t’hi enfrontes sola el sistema-por et trepitjarà com una formiga. Si som moltes el confrontarem com a piranyes.

Segona bona notícia: El botxí és allà fora

La impressió que la bèstia ens ataca des de dins és falsa. És una qüestió de perspectiva. Només es tracta de la franquícia d’un negoci global. Per derrotar l’enemic intern, és necessari trobar el punt de telecontrol extern i neutralitzar-lo. El sistema-por és viscós i eteri, però es manifesta de manera tan ideològica com física. Combatre ideològicament i física aquestes manifestacions és, doncs, la via per poder desterrar el dispositiu antipersona del nostre interior. I, recordem-ho, l’alliberament de l’individu només pot arribar mitjançant l’alliberament col·lectiu.

Tercera bona notícia: El botxí és una il·lusió

El guàrdia és de cartró. Només existeix en la mesura que l’obeïm. No hi ha prou policies, jutges ni carcellers per dominar-nos a totes. El recurs a la por emmascara la seva debilitat. El sistema-por és un decorat, és teatre. No és res sòlid, impenetrable ni invencible. Només és un guió i uns actors que l’interpreten. Des del moment en què és reconegut com a ficció, el públic veu la cremallera del monstre, l’estructura perd tota la credibilitat i es desfà. L’única frontera que ens separa de la rebel·lió és la por. Quan ja no espanta ningú, el sistema-por mor i la comunitat arriba a l’edat adulta.

Felicitats

Demano per avançat clemència pels meus crims, però és un instint tenebrós i incontrolable el que m’impulsa a reincidir en les meves males arts; em força a profanar rituals, afusellar déus i violar institucions amb un pal d’escombra. Avui arrossegaré pel fang la tirania dels aniversaris, aquestes reiteratives cerimònies indigestes i naïf que en catanyol de Barcelona reben el nom de “cumples”.

Maleïts aniversaris! Els odio tots en general, però especialment el meu. Durant la infantesa, ens agraden per pura ingenuïtat: ja em falta menys per ser major d’edat i que ningú em pugui obligar a res.. A l’arribar a l’edat adulta, la cosa perd la gràcia. Un ja no es fa gran, sinó vell. A mi no m’agrada fer-me vell. Crec que a ningú. Aquí sospito que opera el mateix mecanisme d’autoengany col·lectiu que alimenta les religions: anem a transformar la mort i la por que ens provoca en algo que moli. En aquest sentit, tampoc pinta malament la cosa; també podriem convertir els funerals en raves. És això o bé la gent celebra haver resistit un any més la temptació de saltar pel balcó. Tota una curiositat antropològica, en fi.

No vull pecar de sexista, però crec que el gènere femení és especialment vulnerable al ritu anual, possiblement perquè la indústria cosmètica i els mandats que se’n deriven empenyen a la dona a una cursa antinatural contra l’envelliment. La necessitat d’autoengany és, doncs, més forta. Entre les persones que tenim tita -i l’hem considerada a l’hora de construir la nostra identitat- , les dates de naixement dels col·legues no solen comportar més que una breu felicitació i l’alcohol habitual, i això si el dia cau en festiu. Per elles, el cumple d’una amiga acostuma a ser un esdeveniment de primer ordre. Apuntat a l’agenda mesos abans, el seu oblit pot causar greus conflictes i rencors imperdonables. La solidaritat d’afrontar juntes la decadència física i mental és tota una obligació moral. Sovint són també les companyes les qui s’encarregen d’elaborar un dels productes culturals més rellevants del nostre temps -que s’estudiarà, d’aquí uns segles, a les escoles de Belles Arts de tota la galàxia-, parlo d’aquest monument al bon gust que són els collages fotogràfics d’aniversari.

La bafarada kitsch t’impregna de manera irremeiable. De Nadal només n’hi ha un cada any, fet que ens permet, a la dissidència, de preparar-nos anticipadament l’amagatall, l’exili o una falsa malaltia. Però de cumples n’hi ha molts, tants com gent coneixes. Abans era més fàcil evadir-los, però amb l’extensió de l’ús de Facebook, la punyetera icona del pastisset t’informa per obligació de les efemèrides del dia. El pastisset dels collons et posa en un compromís: en primer lloc, jutjar si tal o qual individu mereixen un minut de la teva atenció -què dir-li a aquella persona que vaig conèixer de festa fa cinc anys i no he vist mai més?. Si és escollida, toca repetir les homogènies fórmules preestablertes que ja han estat publicades als vint comentaris anteriors, acompanyades de la igualment repetida i fal·laç promesa de quedar aviat.

Quan la condemna recau als cercles d’afinitat més propers, podem ser víctimes d’una de les tipologies de reunió social més feixugues que existeixen a la nostra cultura. La gran festa d’aniversari és convocada. Atemorits, els convidats comencen a al·legar excuses; molts d’ells ho aconseguiran. Les víctimes que -ja perquè estan disposades al martiri per la persona estimada o bé per simple falta d’imaginació- no han pogut el·ludir la cita, s’hi dirigeixen amb resignació. Les delegacions de les diverses colles convidades -els del col·le, la feina, la uni, el col·lectiu-, mútuament estranyes, entaularan diàleg per separat; el·laboren plans per fugir. Les desaparicions o “boles de fum” es multiplicaran després del pastís, mentre que l’aniversariós, ebri com una esponja, continuarà el seu periple nocturn amb els tres o quatre trompes que han begut com a russos per ofegar la vergonya social.

Per acabar, no ens oblidem de la cançó. És el que més odio. En català, castellà o anglès. No puc. La melodia terrorista, horrible xiscle desafinat a la vegada que impune, afecta els meus timpans d’igual manera que van fer-ho cent quilos d’explosius sota el vehicle de Carrero Blanco. Quan la tranquil·litat reposada de la barra, la contemplació de l’etiqueta del quinto, es veuen interrompudes pels gemecs infernals del càntic, jo mateix m’espanto de la fúria homicidia que veig néixer dins meu.

Per això proposo substituïr l’hegemonia del “felicitats” per una fórmula més realista com ara “em sap greu”.

El mercat lliure de l’amor

Imagen

 

Marina Rodoreda

 

 

 

Els darrers dos segles, hem observat una transformació conceptual de l’amor i les relacions sentimentals paral·lela als canvis que ha experimentat la societat occidental en el seu conjunt. A l’Antic Règim, eren els absolutismes de la família patriarcal i l’Església Catòlica els que imposaven la política sexual. Des de dalt, a la dones ens era triat marit; a l’home li era escollida esposa. Per llei, la persona hauria de recloure l’expressió dels seus instints més bàsics dins els murs el vincle carcerari del matrimoni, amb què les institucions de control empresonaven la libido humana. Avui en dia, el feudalisme amorós encara cueja -igual que altres anacronismes notoris, com les sotanes o la corona- però l’evolució ideològica de la societat ens ha conduït a un altre (l’altre) model ròmanticosexual.

 

 

 

El Romanticisme del segle XIX serà el fonament moral de la visió moderna de les relacions. La llibertat d’elecció de parella ara recaurà sobre l’individu. El canvi de concepció, equiparable al que havia significat el protestantisme per la religió i el liberalisme per la política i l’economia, serà més lent en el nostre cas. La Revolució Francesa de l’amor haurà d’esperar fins a l’aparició del Moviment Feminista i es consolidarà a Europa i Nord-Amèrica durant la dècada dels 60; aquí haurem d’esperar fins la mort del dictador. No obstant això, les benintencionades teories liberals-individuocèntriques seguiran, en l’àmbit que ens ocupa, la mateixa progressió que en l’esfera econòmica, i apareixerà l’altra cara de la moneda: unes tremendes desigualtats socials.

 

 

 

S’obren les portes al mercat lliure de l’amor. A les seves paradetes, la persona esdevé producte; la relació, un intercanvi. La mistificació impulsada per la indústria cultural exaltarà un caràcter irracional, poètic de l’amor, poderosa allau que trenca barreres de classe i iguala els éssers humans en una noble i rebonica unió amb el seus congèneres. Tota aquesta propaganda, integrada ja com a dogma a les consciències, oculta una racionalitat subjacent. L’elecció de companyia sentimental està determinada per condicionants biològics, psicològics i socials. Pot ser i és per tant objecte d’estudi de les ciències naturals i humanes, que ja han posat sobre la taula els factors que influeixen en la tria de parella.

 

 

 

Quan escollim un producte, primer ens fixem en l’embolcall; després, en el contingut. L’embolcall humà correspon al cos i el vestit. És aquí on el capitalisme romàntic ha fet més mal. Molt més enllà de les expectatives biològiques d’aspecte fèrtil i saludable, s’imposen uns cànons de bellesa exagerats o simplement absurds, acompanyats dels borreguitzants dictats de la moda. Tenir mala sort a la loteria genètica ja és un primer element discriminador -la natura és nazi, per si no ho sabíeu-, però en bona part és la submissió als manaments publicitats de la indústria de la bellesa el que determina l’èxit sexual. La inabastable “normalitat” estètica, predicada pels anuncis, el cinema o la pornografia és un pal amb pastanaga que patrocina una cursa de rates en benefici de la indústria tèxtil, cosmètica, dietètica, els gimnassos i les clíniques de cirurgia plàstica. El gust hegemònic està tan integrat a les nostres mentalitats que arribem a sentir franca repulsió per qui se n’allunya.

 

 

 

Com a segon plat, tenim els requisits oficials pel que fa al contingut. L’individu té un marge estret de maniobra si vol ostentar una personalitat d’acord amb allò socialment establert. Les dones sovint ens fixem més que ells en aquest aspecte, sense deixar les exigències físiques de banda. Carisma, lideratge, loquacitat, habilitat comercial; en resum, una bona posició dins la dicotomia capitalista entre “guanyadors” i “perdedors” tenen més pes que uns abdominals de peça de xocolata.

 

 

 

La disconformitat biopolítica es paga cara. Igual que quan una no es sotmet a l’esclavitud del treball assalariat es queda sense sostre ni aliment, un aspecte divergent o una menor traça en l’execució dels rituals de seducció pot privar a la persona d’afecte i dels plaers de la carn. La comparació amb l’altre generarà, així mateix, una jerarquia social paral·lela. La burgesia, o encara millor, l’aristocràcia de l’amor podrà intercanviar sentiments i fluïds amb les parelles més ben considerades; la classe mitjana anirà tirant i el proletariat es fotrà de gana. Aquí no parlem però d’orgull de classe: el proletariat sexual, el que vol, és ser aristòcrata. La frustració, l’autoculpabilitat i el ressentiment d’una vida incompleta guiaran la seva existència, bé resignada o bé marcada per una eterna rebel·lió contra el propi jo, prou fructífera per les empreses que se n’alimenten.

 

 

Us deixo amb una cita de l’escriptor francès Michel Houellebecq, un amargat xenòfob i reaccionari, però que aquí no li falta raó:

 

 

Definitivamente, me decía, no hay duda de que en nuestra sociedad el sexo representa un segundo sistema de diferenciación, con completa independencia del dinero; y se comporta como un sistema de diferenciación tan implacable, al menos, como éste. Por otra parte, los efectos de ambos sistemas son estrictamente equivalentes. Igual que el liberalismo económico desenfrenado, y por motivos análogos, el liberalismo sexual produce fenómenos de empobrecimiento absoluto. Algunos hacen el amor todos los días; otros cinco o seis veces en su vida, o nunca. Algunos hacen el amor con docenas de mujeres; otros con ninguna. Es lo que se llama la “ley del mercado”. En un sistema económico que prohibe el despido libre, cada cual consigue, más o menos, encontrar su hueco. En un sistema sexual que prohibe el adulterio, cada cual se las arregla, más o menos, para encontrar su compañero de cama. En un sistema económico perfectamente liberal, algunos acumulan considerables fortunas; otros se hunden en el paro y la miseria. En un sistema sexual perfectamente liberal, algunos tienen una vida erótica variada y excitante; otros se ven reducidos a la masturbación y a la soledad. El liberalismo económico es la ampliación del campo de batalla, su extensión a todas las edades de la vida y a todas las clases de la sociedad. A nivel económico, Raphaël Tisserand está en el campo de los vencedores; a nivel sexual, en el de los vencidos. Algunos ganan en ambos tableros; otros pierden en los dos. Las empresas se pelean por algunos jóvenes diplomados; las mujeres se pelean por algunos jóvenes; los hombres se pelean por algunas jóvenes; hay mucha confusión, mucha agitación.”(a Ampliación del campo de batalla [Extension du domain de la lutte], 2001)

I també un documental del Discovery Channel, La ciencia del sex appeal, del qual el canal capitalista n’està reprimint la lliure difusió per internet, queda algun tros al youtube http://www.youtube.com/watch?v=UHhrfE1DcGI

 

 

 

 

Els germans Badia i l’incipient feixisme català de preguerra

Som a l’agitada dècada dels anys 30. Els fills de la classe mitjana, exaltats per un nacionalisme sanguini i excloent, es posen camises a joc i reparteixen garrotades contra la militància de les organitzacions obreres. No ens trobem a Múnic ni a Milà, sinó a Barcelona. Com que el negre, el blau i el marró ja estan agafats, serà el verd el color de l’uniforme dels “escamots” de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC), traducció literal dels squadristi italians i les seccions d’assalt (SA) nazis.

Miquel Badia i Josep Dencàs són les figures més destacades d’un incipient protofeixisme català, que fermenta dins la facció més dretana del partit de Francesc Macià, Estat Català (EC), formació ideològicament molt heterogènia, creada el 1922, que inicialment aposta per un nacionalisme insurreccional inspirat en la Revolució Irlandesa. El jove Miquel Badia i Capell (Torregrossa, Lleida, 1906) s’enquadra a la branca militar secreta del partit, Bandera Negra, i participa en l’atemptat frustrat contra Alfons XIII del 1925 -complot del Garraf-. Poc després, és empresonat. La fi de la dictadura de Primo de Rivera portarà a Macià a treballar per la llibertat del país a través de les urnes, i EC es fusionarà amb el Partit Republicà Català, neixent així Esquerra Republicana de Catalunya. El 1932, el veterà catalanista esdevé president de la reconstituïda Generalitat

Les aventures del Capità Collons

L’arribada de la República indulta Badia, que, amb el seu amic inseparable, el metge Josep Dencàs, organitza les milícies juvenils de les JEREC com una “força de xoc” a imatge dels camises negres italians. Dencàs i Badia utilitzen els escamots per intentar fer-se amb el control del partit, i rebenten alguns mítings dels seus opositors interns; tan el sector esquerranista de Companys com les corrents més centristes. El 22 de març de 1933, 8000 joves uniformats desfilen a Montjuïc en una cerimònia d’estètica nazifeixista que indigna el poble barceloní. El dia següent, al Parlament, els mateixos diputats d’ERC i la dreta de la Lliga denuncien “els nostres petits aprenents de nazi” i les JEREC són descrites com “una organització de tipus feixístic”. Badia i Dencàs neguen les acusacions. Mentrestant, aquella mateixa nit, els escamots destrueixen la redacció del setmanari satíric El Be Negre, que havia caricaturitzat la violència i abusos dels milicians.

El novembre del 33, Badia trenca una vaga del transport públic i en militaritza el servei amb 7000 homes de la JEREC. La seva fama d’implacable farà que el mateix Macià el bategi irònicament com el Capità Collons. Però serà després de la mort de l’Avi, el Nadal d’aquell any, quan començarà el breu auge dels nostres pioners del feixisme català. Dencàs és nomenat conseller de Governació -Interior- i Badia, des del març del 34, és el cap de serveis de la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat, càrrec que correspon al de l’actual director de la policia.

Servint-se dels escamots com a forces parapolicials, el Capità Collons comença una campanya de persecució, detencions, pallisses i tortures contra militants de la CNT-FAI, que es cobra algunes vídes. L’odi de Badia vers l’anarcosindicalisme, que vé de llarg, no es redueix a un conflicte ideològic i de classe, sinó que té, a la vegada, un contingut xenòfob. Menysprea els que ell anomena “murcianos” o “xarnegos”, obrers que, els darrers anys, han immigrat des del sud de l’Estat per treballar a les obres del metro i l’Exposició del 29, molts dels quals certament estan, com la majoria del proletariat català, afiliats a la CNT.

El seu és un nacionalisme sanguini, racial, d’arrel alemanya. Badia i Dencàs beuen de les teories de gent com Pere Màrtir Rosell (1882-1933) que relaciona directament immigració, anarcosindicalisme, degeneració i crim en la seva obra La Raça (1930), que pretén fixar “les bases biològiques de la reivindicació nacional catalana”. Les JEREC ofereixen al jovent català una organització jeràrquica i militaritzada, formació en la mística nacional, entrenaments de lluita, boxa i tir i la oportunitat de posar-los en pràctica al carrer.

Els fets del 6 octubre

En un dels conflictes lingüístics que la relació amb l’Estat Espanyol encara genera, l’advocat Josep Maria Xammar és processat per haver protestat en català davant el jutge en un cas que portava, i se’l condemna a pagar una multa de mil pessetes. El seu judici té una gran càrrega simbòlica, la sala és plena. Quan s’escolta la sentència, un “Visca Catalunya!” rebel evoluciona en aldarulls i llançament d’objectes als magistrats. Badia, a càrrec de la seguretat del tribunal, deixa fer, i apareix per involucrar-se personalment en una virulenta disputa amb el fiscal, a qui fa detenir. Els fets forcen la seva destitució com a cap de la policia.

Si bé aquest episodi hauria pogut causar certes simpaties, la caiguda en desgràcia de Dencàs i Badia esdevindrà, però, amb els fets del 6 d’octubre del 1934. Després de la victòria de la dreta a les eleccions espanyoles, Lluís Companys declara l’Estat Català. Badia i Dencàs, grans promotors de la iniciativa, s’havien d’encarregar de planejar la resistència armada davant el govern espanyol. No obstant, a l’hora de la veritat, no mobilitzen els escamots; mentre que els treballadors adscrits a l’Aliança Obrera -bloc format per PSOE-UGT, organitzacions comunistes heterogènies i grups anarcosindicalistes autònoms, del qual en van quedar al marge tan la CNT com els estalinistes– Els militars canonegen la Generalitat i fan presoner a tot el govern en bloc. Bé, no a tot, doncs Badia i Dencàs s’escapoleixen pel clavegueram i fugen cap a l’estranger, sota la burla i infàmia públiques. Els dos personatges s’exilien fins la victòria electoral del Front Popular, el febrer del 36.

Dencàs busca refugi a la Itàlia feixista, per la qual sent franca admiració. De fet, el règim de Benito Mussolini ja havia vist en el seu grup una oportunitat d’estendre la influència del fascio a la península Ibèrica. El vicecònsol italià a Barcelona, Alessandro Majeroni, s’havia entrevistat mesos abans amb el llavors conseller. Transmetria a la seva ambaixada els bons resultats de la trobada, en què Dencàs li havia fet “una declaració explícita de fe feixista”. Després dels fets d’octubre, no obstant, Mussolini decideix concentrar els seus esforços en alimentar el feixisme espanyol.

Amb l’aixecament franquista i el suport d’Alemanya i Itàlia als sublevats, s’acaba l’aventura de Badia i Dencàs. A la memòria dels catalans, el feixisme quedarà per sempre més associat al terror i les bombes dels nacionals. Cal recordar, tanmateix, que la corrent ultra va ser minoritària dins Estat Català; molts dels seus militants van combatre el feixisme internacional a les trinxeres republicanes i després des de l’exili; alguns d’ells, fins i tot, van morir als camps de concentració nazis.

Una mort anunciada

Miquel Badia i el seu germà Josep -també membre dels escamots- són morts a trets, el 28 d’abril del 1936, a la cantonada dels carrers Muntaner i Diputació. La majoria d’indicis apunten a que l’autoria dels fets va recaure sobre un grup d’entre dos i quatre homes liderat pel faïsta Justo Bueno, pistoler que compaginava l’acció directa amb la delinqüència comuna. Com hem vist, els anarquistes tenien motius per matar els germans Badia – es diu que, a més, un parent de Bueno havia estat un dels torturats pels agents de Miquel-, però la història mai no s’ha aclarit del tot i des de llavors corren diverses hipòtesis: hi podria haver algú darrere de Justo? S’ha parlat de revenges per afers de joc, drogues i prostitució, l’enemistat amb l’entorn de Companys, uns suposats documents contra personalitats destacades d’ERC en poder de Badia, la Falange o, fins i tot, infidelitats amoroses. El Capità Collons, en resum, s’havia guanyat molts enemics; n’era conscient. De fet, ell mateix ja havia pronosticat la seva fi.

Amb l’esclat de la guerra, el procés judicial que investigava les morts va quedar aturat. Els periodistes Josep Maria Planes i Avel·lí Artís-Gener “Tísner” van decidir continuar pel seu compte la recerca, que els va conduir a Bueno. Posteriorment, Planes va ser asssassinat i Tísner se’n va anar al front, on es va trobar per casualitat amb el pistoler. Justo Bueno va combatre a la columna Durruti, a la vegada que se l’acusava d’haver matat un aviador francès i alguns dels seus propis companys arran d’una disputa sobre un botí. Justo va tornar a l’Estat Espanyol un cop acabada la guerra, on va aconseguir el vist-i-plau de les autoritats franquistes al declarar que ell era “antiseparatista i anticomunista” -no deixava de ser veritat-. Però, el 1941, Pedro Polo, un dels ex-policies de Badia, ara a sou de la lúgubre Brigada Políticosocial, el va reconèixer per Barcelona i el va detenir. A comissaria, va confessar -o li van fer confessar- l’autoria de la mort dels Badia. Bueno va ser afusellat al camp de la Bóta, el 1944, al costat d’un militant d’Estat Català.

Pel que fa a Dencàs, un cop va esclatar la revolució social a Barcelona, perseguit per la FAI, tornà cap a la Itàlia feixista. Després de ser inicialment detingut, va tirar de contactes i l’acabà rebent el ministre d’Exteriors de Mussolini, el Comte Ciano, que li va oferir asil en honor als vells temps. Però, desencantat pel suport del feixisme italià a Franco, va buscar exili finalment a França i a Tànger, on va morir el 1966.

Distorsions historiogràfiques

L’interès partidista a l’hora de maquillar la història dels Badia i esborrar-ne els gèrmens d’un emergent feixisme català s’ha vist reflectit en moltes de les publicacions sobre el tema que han aparegut a Catalunya. També esbiaixades són les versions espanyoles: per tant, potser cal buscar una major objectivitat en l’acadèmia internacional. L’historiador del feixisme Stanley Payne observa l’excepcionalitat que suposen els paramilitars de les JEREC en un nacionalisme català tradicionalment demòcrata i legalista. Considera que les milícies de Badia i Dencàs estaven “clarament influïdes per certs aspectes de l’estil, l’organització i la pràctica feixistes” si bé destaca la manca d’un programa polític formal on el grup de Dencàs condensi les seves -autèntiques- idees . El també historiador Chris Ealham parla de “quasi-feixisme” i de “criptofeixisme” (feixisme amagat) en el cas de les dues figures principals.

Podrà ésser més o menys pur, minoritari, de breu durada o eclipsat pel seu homòleg espanyol, però, de feixisme català, en vam tenir. I encara n’hi ha. Les idees de l’ultranacionalisme místic, el militarisme, la xenofòbia i les pràctiques intimidatòries dels esbirros uniformats també van germinar per sí soles a casa nostra. I ho seguiran fent si gent com Junqueras, de professió historiador i, en conseqüència, plenament conscient del què fa, acudeix puntalment. cada any, a l’homenatge d’un feixista.

http://montserrrat.bandcamp.com/track/2036

Una nova convocatòria de protesta contra els CIE reitera l’existència i inhumanitat de la presó racista de la Zona Franca

Guantánamo is happening here, right now

DSC_1176

Una Barcelona asolellada i primaveral oferia una bonica postal als milers de turistes que passejaven aquest matí pel centre de la ciutat. Mentrestant, a escassos quilòmetres de l’aparador urbà, persones tan humanes com ells viuen una Barcelona experience radicalment diferent. També han vingut de fora, però no per divertir-se, sinó per treballar. Però no dormen en hotels, sinó tancades a les cel·les del CIE de la Zona Franca, el lager postmodern on les persones migrants són empresonades, al marge de la llei i sense haver comès cap delicte.

Els Centres d’Internament d’Estrangers són espais de reclusió que ens porten a la memòria els episodis més cruels del segle XX. S’hi confina la gent, sovint capturada en redades policials amb criteris racistes, pel sol fet de no tenir la documentació en regla. Al veure tancar-se les reixes darrere seu, la persona que hi arriba és etiquetada amb un número. Durant els 60 dies que pot estar entre murs, la xifra serà el seu nom. No tindrà garantits els drets a l’assistència mèdica ni jurídica i malviurà en condicions infrahumanes, engabiada en cel·les on s’hi amunteguen fins a 7 presos, amb menjar escàs i sense poder comunicar-se amb la seva família, que, com a molt, podrà veure uns minuts a la setmana, sota presència policial i darrere d’una mampara. El CIE no és només una presó, és pitjor que una presó. Els diversos CIE que hi ha a l’Estat Espanyol han acabat amb la vida de diverses persones durant els darrers anys.

La campanya Tanquem els CIE ja porta anys demanant la clausura dels centres i la derogació de la Llei d’Estrangeria que els omple. El seu objectiu immediat, però, és fer conèixer a la ciutadania la mateixa existència d’un espai, proper però ocult, on els Drets Humans es vulneren de manera quotidiana. Aquest matí, el col·lectiu ha mobilitzat més d’un centenar de persones al centre de Barcelona, que han protagonitzat un seguit de flash-mobs per fer arribar el seu missatge. La primera performance s’ha dut a terme davant del mercat de Santa Caterina, vora les 11 del matí. Els activistes, vestits amb sacs de color taronja -recordant l’uniforme de Guantánamo- amb un número penjat, han format una llarga filera i han dedicat uns minuts de silenci per a les víctimes dels nous camps de concentració.

El grup ha començat, tot seguit, una ruta per les vies més transcorregudes del centre, i ha fet parada a la Via Laietana, la Plaça de Sant Jaume, la Rambla i la Rambla del Raval. S’han escoltat consignes com “cap persona és il·legal”, “de aquí o de afuera, la misma clase obrera” i l’exitosa “la Llei d’Estrangeria, per la reina Sofia”. El testimoni de dins s’ha escoltat a través de la lectura de cartes d’interns. L’escrit d’un jove senegalès que duia 32 dies pres al CIE denunciava: “no ens podem dutxar amb aigua calenta, el menjar és poc i dolentíssim, i a la nit no ens deixen sortir de la cel·la per anar al lavabo; hem de fer les necessitats en un cubell”. Pancho Barraza, activista de la campanya, ha explicat a LA DIRECTA les últimes novetats del sistema concentracionari. El govern del PP va anunciar l’any passat que prepara un nou Reglament per legalitzar formalment els CIE, que passarien a dir-se CECE, Centres d’Estada Controlada d’Estrangers. El canvis previstos, segons diu, més que res es redueixen a posar-li un nom encara més eufemístic a la insititució. L’objectiu, “un rentat de cara per eliminar tot l’historial de violència i violacions dels Drets Humans que la gent ja associa amb les sigles CIE”.

Les accions de protesta d’avui han compartit un atapeït espai urbà amb activitats i grups molt diversos. Alguns activistes que sabien un xic d’anglès intentaven trencar la barrera comunicacional amb una munió de guiris que, entonats i colrats pel sol, disfrutaven de la primavera barcelonina.“Guantánamo is happening here, right now!”. La comprensió del missatge, no obstant, sembla que no ha estat unànime.

La convocatòria s’ha dissolt un parell de carrers més amunt del gat de Botero, després d’un parlament final en què s’ha cridat també a la solidaritat amb Ester Quintana i les víctimes de les bales de goma, un altre exponent de la violència institucional. La organització convida a participar a la seva pròxima reunió, el 6 de maig a dos quarts de vuit del vespre a la Casa de la Solidaritat, al C/Vistalegre, 15 del barri del Raval.

Més info:

Web: tanquemelscies.blogspot.com.es

Twitter: @tanquemelsCIEs

Facebook: /ciesno

Un senglar mort i un mosso ferit en un tiroteig al centre de Barcelona

L’escena posa de nou en evidència el conflicte territorial entre humans i porcs senglars

Avui de matinada, un exemplar del popular mamífer s’ha endinsat massa a la ciutat en la seva recerca d’aliment. La desorientació l’ha portat fins a davant de l’Estació de Sants, uns tres quilòmetres més enllà dels límits del seu hàbitat natural a la serra de Collserola. A l’encreuament de l’avinguda Josep Tarradellas amb els carrers de Numància i Tarragona, s’ha vist rodejat per dos éssers humans. L’animal no sabia, però, que es tractava de dos agents dels Mossos d’Esquadra. Llavors, segons la versió que el cos ha transmès aquest matí a l’Agència Catalana de Notícies, el senglar “s’ha mostrat agressiu i ha intentat atacar un dels policies”. L’altre agent ha tret la pistola i ha disparat contra el porc. La bala, no obstant, ha anat a parar a la cama del seu company. L’aterrorida bèstia ha aprofitat l’avinentesa per fugir en direcció a la muntanya. Uns centenars de metres més amunt, una altra patrulla acabava amb la seva vida. Pel que fa al mosso ferit, l’han traslladat al Clínic i el seu pronòstic és lleu.

La matança ha dut al conseller d’Interior, Ramon Espadaler, a sortir a donar explicacions davant els mitjans. Espadaler afirma que els agents han actuat correctament i “d’entrada” no veu motius per sancionar l’agent que ha disparat al seu company. El director del Consorci del Parc Natural de Collserola, Marià Martí, calcula en un miler els exemplars de senglar que viuen al parc i aposta per continuar “eliminant-los” per reduir les molèsties al veïnat dels barris alts, on els animals solen anar a buscar menjar.

 El senglar, que habita bona part de les zones forestals del país, sol entrar en contacte amb l’ésser humà a les àrees límitrofes entre bosc i espai urbanitzat. Els contenidors d’escombraries suposen per a ell un bon festí. La pagesia, alhora, es queixa de que els animals malmeten els conreus. El Departament d’Agricultura aposta des de fa anys per una política d’execucions massives per reduir-ne la població, que en alguns punts del territori arriba a 10 exemplars per hectàrea. S’en promociona la caça, a la vegada que el cos d’Agents Rurals s’encarrega de l’extermini d’aquells grups que causin problemes a localitzacions concretes. L’any passat, a tot Catalunya 32.000 senglars van ser morts per mà humana.