Col·lapse

L’anomenada “Llei Mordassa” és alguna cosa més que el clàssic producte de la mentalitat franquista del Partit Popular. No es tracta d’un petit retoc a la maquinària de l’opressió, ni del silenciament puntual d’algunes veus que molesten perquè el corró ens amassi encara millor. El diagnòstic és molt més interessant. L’Estat espanyol, almenys sota la forma en el qual el coneixem, s’enfonsa a marxes forçades. La crisi i el subsegüent abandó de la socialdemocràcia l’han col·lapsat definitivament: en perdre la seva sectorial proveïdora, ha quedat despullat davant de tothom.

Qualsevol ha pogut veure l’Estat retratat com el que realment és, una estructura corrupta i malintencionada, destinada a perpetuar el domini dels rics i poderosos sobre el poble, defensar l’explotació i el privilegi a cops de pal i governar, sense cap mena de permís, les nostres vides, basant-se en papers empolsegats i recordatoris de conquestes pretèrites. Com deia el sociòleg Loïc Wacquant, quan el poder estatal deixa de subjectar-nos la mà esquerra, la dels serveis públics i la garantia de drets, ens haurà d’escanyar amb la mà dreta, la de la repressió.

El Règim ja no enganya ningú i la gent n’espera la caiguda, amb una actitud més o menys activa. Els jerarques veuen tremolar els seus escriptoris. Acorralats, entre l’espasa i la paret, els mandataris del búnquer es defensen desesperadament, des de la seva posició cada cop més precària. Es defensen, evidentment, amb la violència, doncs, sense la bossa de diners per repartir, el monopoli de la força és l’única eina que els queda per intentar salvar-se la còlera popular, que passa del mer descontent a una voluntat clara d’acabar d’una vegada per totes amb els seus responsables.

En resum, el recurs d’última hora a l’estratègia de les bufetades i les presons plenes és propi d’un sistema que es precipita a la fallida. La repressió arriba a cotes tan exagerades que el poder acaba de perdre, així, qualsevol mena de legitimitat interna i mundial: és una violència pública grotesca, tan matussera que en lloc de refrenar-la, encara accelera més la caiguda dels qui l’empren, doncs, en comptes d’acabar amb la protesta, sol multiplicar-la més i més fins a la saturació del sistema repressiu.

Trobem un antecedent clar amb el col·lapse del franquisme. La història es repeteix amb una exactitud increïble. Crisi econòmica, el cabdill gallec agonitza, una generació jove que té clar que el règim pot ser i tard o d’hora serà enderrocat. En aquest context, La Llei Mordassa seria una espècie de Procés de Burgos 2.0. Encara no se sap qui serà el nou Carrero, però el nou Borbó és igual de babau que l’anterior. Felipe González ara s’ha deixat cua.

Els últims espetecs del segon franquisme, materialitzats en aquesta llei d’excepció al més pur estil Fraga Iribarne, tornaran a causar víctimes i dolor. Amb l’Operación Pandora n’hem vist un exemple paradigmàtic. Però hem de pensar més enllà de les últimes revifalles d’una espelma -o més ben dit, una estaca- que ja s’apaga. El problema que hem de posar sobre la taula, abans que torni a ser massa tard, és el fet que, contra “Francoy”, hi està tothom, però les propostes que es barallen a l’hora de substituïr-lo són radicalment diferents i, en molts casos, comportaran una nova operació de maquillatge, que podria deixar-ho tot lligat i ben lligat per quaranta anys més.

En la meva opinió, els dos principals perills són els mateixos de sempre, un socialisme autoritari populista madrileny sense socialisme i amb doble ració d’autoritarisme i un domini liberal-burgès barceloní basat en la manipulació de masses a través d’una reconstrucció artificiosa i interessada de la cultura catalana que, al segle XXI, té com a objectiu instaurar un govern de coalició entre La Caixa, TV3, el Barça i la Brimo.

La previsió és que plouran pals i que ens els tornarem a endur nosaltres, rupturistes; posteriorment, els diversos corrents reformistes pactaran amb la vella guàrdia un nou repartiment del pastís, llançaran quatre monedes i uns quants discursos per despistar i tot seguirà igual. Podem decidir no permetre-ho. Recordem: Felipe González, senyor X, terrorista d’Estat; Jordi Pujol, molt honorable lladregot. I també rememorem aquella època de les universitats subversives, l’organització autònoma obrera i l’acció directa desacomplexada. La recepta és la mateixa que llavors: no deixar que ens governi la por, evitar els càntics de sirena i prendre consciència que la ruptura està al tombar la cantonada si ens organitzem per trobar-nos-la allà.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s