Fer tard. Suspendre. Fracassar. No entregar a temps. Perdre la feina. Perdre la casa. Perdre la reputació. Perdre’s a un mateix. La por governa el món. Por a l’altre, a la diferència, al canvi. No és cap novetat. La menys secreta de les armes secretes, l’arma definitiva, l’arma que permet al sistema controlar el nostre pensament i obligar-nos a fer coses que no volem fer, que no ens agraden, que no tenen cap mena de sentit.
Però l’ombra del suplici ja no se’ns reserva per al pecat i la traïció, sinó que s’estén imparable, obscura i llefiscosa, i descarrega la seva pluja àcida fins al més remot post d’avançada del nostre ser. Més normes, més exigències, més imitació, lleialtats obligades que es mantenen amb la venopunció de la dosi quotidiana de terror.
La soga que ens oprimeix l’esòfag no és altra cosa que el reflex corpori de les irradiacions malignes del sistema-por. La manipulació de l’electroquímica de l’angoixa és la conquesta total del ser. Les velles mesures de contenció com les porres, les presons i el treball assalariat s’han tornat insuficients. El capitalisme moral acampa el setge entorn les consciències, les bombardeja, les pulveritza i pretén construir-hi apartaments a sobre. L’atac és sagnant i perpetu, sense treva.
Les bótes de la societat-estat, el territori on regna el sistema-por, marxen sobre el nucli del jo. Animal agredit, el jo reacciona a l’amenaça i rugeix profunda la tríada de la resistència: lluitar, amagar-se o fugir. Pare, fill i esperit sant, la tríada ha marcat la vida des de la seva aparició i continua fent-ho avui. La traducció del llegat ancestral a la parla contemporània pendul·la entre els circuits de raves berlineses, les coves cibernètiques de formigó i els contenidors de reciclatge a la brasa.
El depredador suprem no oblidarà, però, la temptació de degustar la teva carn. No el distreurà l’aroma d’una altra presa. Salivós de mort, no descansarà fins a clavar-te les dents a la gola, mastegar-te, digerir-te i excretar-te. A tu, a mi i a totes nosaltres. L’evasió i l’amagatall no serveixen, doncs, més que per postergar el tràgic final. Així doncs, només queda el camí de la lluita.
No és un adversari fàcil. El vell monstre Leviatan, ara equipat amb bateries nuclears i un redisseny metal·litzat i futurista, espanta igual o més que abans, quan apareix escortat per les arpies de la vanitat i l’estol d’urpes rapinyaires dels corbs publicitaris. Des de les alçades del seu ull únic, la bèstia veu com les pedres carreguen les fones. Encara no estem mortes.
A les aules, les cel·les, els call centers, els hospitals, les fàbriques, els manicomis: el rumor s’estén com la pólvora: “Encara no estem mortes”. La contraofensiva és possible. Pot ser. Des del front arriben bones notícies:
Primera bona notícia: Totes som víctimes del mateix botxí
El sistema-por pretén individualitzar el malestar. Així li és més fàcil generar el terror, mantenir-lo i manipular-lo en funció dels seus objectius. La por que tens tu és en essència la mateixa que té la persona del costat. Aquesta és la primera bona notícia. Si obrim les portes de les cel·les que ens separen, el motí a la galeria és possible. Si t’hi enfrontes sola el sistema-por et trepitjarà com una formiga. Si som moltes el confrontarem com a piranyes.
Segona bona notícia: El botxí és allà fora
La impressió que la bèstia ens ataca des de dins és falsa. És una qüestió de perspectiva. Només es tracta de la franquícia d’un negoci global. Per derrotar l’enemic intern, és necessari trobar el punt de telecontrol extern i neutralitzar-lo. El sistema-por és viscós i eteri, però es manifesta de manera tan ideològica com física. Combatre ideològicament i física aquestes manifestacions és, doncs, la via per poder desterrar el dispositiu antipersona del nostre interior. I, recordem-ho, l’alliberament de l’individu només pot arribar mitjançant l’alliberament col·lectiu.
Tercera bona notícia: El botxí és una il·lusió
El guàrdia és de cartró. Només existeix en la mesura que l’obeïm. No hi ha prou policies, jutges ni carcellers per dominar-nos a totes. El recurs a la por emmascara la seva debilitat. El sistema-por és un decorat, és teatre. No és res sòlid, impenetrable ni invencible. Només és un guió i uns actors que l’interpreten. Des del moment en què és reconegut com a ficció, el públic veu la cremallera del monstre, l’estructura perd tota la credibilitat i es desfà. L’única frontera que ens separa de la rebel·lió és la por. Quan ja no espanta ningú, el sistema-por mor i la comunitat arriba a l’edat adulta.
Marc Rude 