Demano per avançat clemència pels meus crims, però és un instint tenebrós i incontrolable el que m’impulsa a reincidir en les meves males arts; em força a profanar rituals, afusellar déus i violar institucions amb un pal d’escombra. Avui arrossegaré pel fang la tirania dels aniversaris, aquestes reiteratives cerimònies indigestes i naïf que en catanyol de Barcelona reben el nom de “cumples”.
Maleïts aniversaris! Els odio tots en general, però especialment el meu. Durant la infantesa, ens agraden per pura ingenuïtat: ja em falta menys per ser major d’edat i que ningú em pugui obligar a res.. A l’arribar a l’edat adulta, la cosa perd la gràcia. Un ja no es fa gran, sinó vell. A mi no m’agrada fer-me vell. Crec que a ningú. Aquí sospito que opera el mateix mecanisme d’autoengany col·lectiu que alimenta les religions: anem a transformar la mort i la por que ens provoca en algo que moli. En aquest sentit, tampoc pinta malament la cosa; també podriem convertir els funerals en raves. És això o bé la gent celebra haver resistit un any més la temptació de saltar pel balcó. Tota una curiositat antropològica, en fi.
No vull pecar de sexista, però crec que el gènere femení és especialment vulnerable al ritu anual, possiblement perquè la indústria cosmètica i els mandats que se’n deriven empenyen a la dona a una cursa antinatural contra l’envelliment. La necessitat d’autoengany és, doncs, més forta. Entre les persones que tenim tita -i l’hem considerada a l’hora de construir la nostra identitat- , les dates de naixement dels col·legues no solen comportar més que una breu felicitació i l’alcohol habitual, i això si el dia cau en festiu. Per elles, el cumple d’una amiga acostuma a ser un esdeveniment de primer ordre. Apuntat a l’agenda mesos abans, el seu oblit pot causar greus conflictes i rencors imperdonables. La solidaritat d’afrontar juntes la decadència física i mental és tota una obligació moral. Sovint són també les companyes les qui s’encarregen d’elaborar un dels productes culturals més rellevants del nostre temps -que s’estudiarà, d’aquí uns segles, a les escoles de Belles Arts de tota la galàxia-, parlo d’aquest monument al bon gust que són els collages fotogràfics d’aniversari.
La bafarada kitsch t’impregna de manera irremeiable. De Nadal només n’hi ha un cada any, fet que ens permet, a la dissidència, de preparar-nos anticipadament l’amagatall, l’exili o una falsa malaltia. Però de cumples n’hi ha molts, tants com gent coneixes. Abans era més fàcil evadir-los, però amb l’extensió de l’ús de Facebook, la punyetera icona del pastisset t’informa per obligació de les efemèrides del dia. El pastisset dels collons et posa en un compromís: en primer lloc, jutjar si tal o qual individu mereixen un minut de la teva atenció -què dir-li a aquella persona que vaig conèixer de festa fa cinc anys i no he vist mai més?. Si és escollida, toca repetir les homogènies fórmules preestablertes que ja han estat publicades als vint comentaris anteriors, acompanyades de la igualment repetida i fal·laç promesa de quedar aviat.
Quan la condemna recau als cercles d’afinitat més propers, podem ser víctimes d’una de les tipologies de reunió social més feixugues que existeixen a la nostra cultura. La gran festa d’aniversari és convocada. Atemorits, els convidats comencen a al·legar excuses; molts d’ells ho aconseguiran. Les víctimes que -ja perquè estan disposades al martiri per la persona estimada o bé per simple falta d’imaginació- no han pogut el·ludir la cita, s’hi dirigeixen amb resignació. Les delegacions de les diverses colles convidades -els del col·le, la feina, la uni, el col·lectiu-, mútuament estranyes, entaularan diàleg per separat; el·laboren plans per fugir. Les desaparicions o “boles de fum” es multiplicaran després del pastís, mentre que l’aniversariós, ebri com una esponja, continuarà el seu periple nocturn amb els tres o quatre trompes que han begut com a russos per ofegar la vergonya social.
Per acabar, no ens oblidem de la cançó. És el que més odio. En català, castellà o anglès. No puc. La melodia terrorista, horrible xiscle desafinat a la vegada que impune, afecta els meus timpans d’igual manera que van fer-ho cent quilos d’explosius sota el vehicle de Carrero Blanco. Quan la tranquil·litat reposada de la barra, la contemplació de l’etiqueta del quinto, es veuen interrompudes pels gemecs infernals del càntic, jo mateix m’espanto de la fúria homicidia que veig néixer dins meu.
Per això proposo substituïr l’hegemonia del “felicitats” per una fórmula més realista com ara “em sap greu”.