El mercat lliure de l’amor

Imagen

 

Marina Rodoreda

 

 

 

Els darrers dos segles, hem observat una transformació conceptual de l’amor i les relacions sentimentals paral·lela als canvis que ha experimentat la societat occidental en el seu conjunt. A l’Antic Règim, eren els absolutismes de la família patriarcal i l’Església Catòlica els que imposaven la política sexual. Des de dalt, a la dones ens era triat marit; a l’home li era escollida esposa. Per llei, la persona hauria de recloure l’expressió dels seus instints més bàsics dins els murs el vincle carcerari del matrimoni, amb què les institucions de control empresonaven la libido humana. Avui en dia, el feudalisme amorós encara cueja -igual que altres anacronismes notoris, com les sotanes o la corona- però l’evolució ideològica de la societat ens ha conduït a un altre (l’altre) model ròmanticosexual.

 

 

 

El Romanticisme del segle XIX serà el fonament moral de la visió moderna de les relacions. La llibertat d’elecció de parella ara recaurà sobre l’individu. El canvi de concepció, equiparable al que havia significat el protestantisme per la religió i el liberalisme per la política i l’economia, serà més lent en el nostre cas. La Revolució Francesa de l’amor haurà d’esperar fins a l’aparició del Moviment Feminista i es consolidarà a Europa i Nord-Amèrica durant la dècada dels 60; aquí haurem d’esperar fins la mort del dictador. No obstant això, les benintencionades teories liberals-individuocèntriques seguiran, en l’àmbit que ens ocupa, la mateixa progressió que en l’esfera econòmica, i apareixerà l’altra cara de la moneda: unes tremendes desigualtats socials.

 

 

 

S’obren les portes al mercat lliure de l’amor. A les seves paradetes, la persona esdevé producte; la relació, un intercanvi. La mistificació impulsada per la indústria cultural exaltarà un caràcter irracional, poètic de l’amor, poderosa allau que trenca barreres de classe i iguala els éssers humans en una noble i rebonica unió amb el seus congèneres. Tota aquesta propaganda, integrada ja com a dogma a les consciències, oculta una racionalitat subjacent. L’elecció de companyia sentimental està determinada per condicionants biològics, psicològics i socials. Pot ser i és per tant objecte d’estudi de les ciències naturals i humanes, que ja han posat sobre la taula els factors que influeixen en la tria de parella.

 

 

 

Quan escollim un producte, primer ens fixem en l’embolcall; després, en el contingut. L’embolcall humà correspon al cos i el vestit. És aquí on el capitalisme romàntic ha fet més mal. Molt més enllà de les expectatives biològiques d’aspecte fèrtil i saludable, s’imposen uns cànons de bellesa exagerats o simplement absurds, acompanyats dels borreguitzants dictats de la moda. Tenir mala sort a la loteria genètica ja és un primer element discriminador -la natura és nazi, per si no ho sabíeu-, però en bona part és la submissió als manaments publicitats de la indústria de la bellesa el que determina l’èxit sexual. La inabastable “normalitat” estètica, predicada pels anuncis, el cinema o la pornografia és un pal amb pastanaga que patrocina una cursa de rates en benefici de la indústria tèxtil, cosmètica, dietètica, els gimnassos i les clíniques de cirurgia plàstica. El gust hegemònic està tan integrat a les nostres mentalitats que arribem a sentir franca repulsió per qui se n’allunya.

 

 

 

Com a segon plat, tenim els requisits oficials pel que fa al contingut. L’individu té un marge estret de maniobra si vol ostentar una personalitat d’acord amb allò socialment establert. Les dones sovint ens fixem més que ells en aquest aspecte, sense deixar les exigències físiques de banda. Carisma, lideratge, loquacitat, habilitat comercial; en resum, una bona posició dins la dicotomia capitalista entre “guanyadors” i “perdedors” tenen més pes que uns abdominals de peça de xocolata.

 

 

 

La disconformitat biopolítica es paga cara. Igual que quan una no es sotmet a l’esclavitud del treball assalariat es queda sense sostre ni aliment, un aspecte divergent o una menor traça en l’execució dels rituals de seducció pot privar a la persona d’afecte i dels plaers de la carn. La comparació amb l’altre generarà, així mateix, una jerarquia social paral·lela. La burgesia, o encara millor, l’aristocràcia de l’amor podrà intercanviar sentiments i fluïds amb les parelles més ben considerades; la classe mitjana anirà tirant i el proletariat es fotrà de gana. Aquí no parlem però d’orgull de classe: el proletariat sexual, el que vol, és ser aristòcrata. La frustració, l’autoculpabilitat i el ressentiment d’una vida incompleta guiaran la seva existència, bé resignada o bé marcada per una eterna rebel·lió contra el propi jo, prou fructífera per les empreses que se n’alimenten.

 

 

Us deixo amb una cita de l’escriptor francès Michel Houellebecq, un amargat xenòfob i reaccionari, però que aquí no li falta raó:

 

 

Definitivamente, me decía, no hay duda de que en nuestra sociedad el sexo representa un segundo sistema de diferenciación, con completa independencia del dinero; y se comporta como un sistema de diferenciación tan implacable, al menos, como éste. Por otra parte, los efectos de ambos sistemas son estrictamente equivalentes. Igual que el liberalismo económico desenfrenado, y por motivos análogos, el liberalismo sexual produce fenómenos de empobrecimiento absoluto. Algunos hacen el amor todos los días; otros cinco o seis veces en su vida, o nunca. Algunos hacen el amor con docenas de mujeres; otros con ninguna. Es lo que se llama la “ley del mercado”. En un sistema económico que prohibe el despido libre, cada cual consigue, más o menos, encontrar su hueco. En un sistema sexual que prohibe el adulterio, cada cual se las arregla, más o menos, para encontrar su compañero de cama. En un sistema económico perfectamente liberal, algunos acumulan considerables fortunas; otros se hunden en el paro y la miseria. En un sistema sexual perfectamente liberal, algunos tienen una vida erótica variada y excitante; otros se ven reducidos a la masturbación y a la soledad. El liberalismo económico es la ampliación del campo de batalla, su extensión a todas las edades de la vida y a todas las clases de la sociedad. A nivel económico, Raphaël Tisserand está en el campo de los vencedores; a nivel sexual, en el de los vencidos. Algunos ganan en ambos tableros; otros pierden en los dos. Las empresas se pelean por algunos jóvenes diplomados; las mujeres se pelean por algunos jóvenes; los hombres se pelean por algunas jóvenes; hay mucha confusión, mucha agitación.”(a Ampliación del campo de batalla [Extension du domain de la lutte], 2001)

I també un documental del Discovery Channel, La ciencia del sex appeal, del qual el canal capitalista n’està reprimint la lliure difusió per internet, queda algun tros al youtube http://www.youtube.com/watch?v=UHhrfE1DcGI

 

 

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s