Els germans Badia i l’incipient feixisme català de preguerra

Som a l’agitada dècada dels anys 30. Els fills de la classe mitjana, exaltats per un nacionalisme sanguini i excloent, es posen camises a joc i reparteixen garrotades contra la militància de les organitzacions obreres. No ens trobem a Múnic ni a Milà, sinó a Barcelona. Com que el negre, el blau i el marró ja estan agafats, serà el verd el color de l’uniforme dels “escamots” de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC), traducció literal dels squadristi italians i les seccions d’assalt (SA) nazis.

Miquel Badia i Josep Dencàs són les figures més destacades d’un incipient protofeixisme català, que fermenta dins la facció més dretana del partit de Francesc Macià, Estat Català (EC), formació ideològicament molt heterogènia, creada el 1922, que inicialment aposta per un nacionalisme insurreccional inspirat en la Revolució Irlandesa. El jove Miquel Badia i Capell (Torregrossa, Lleida, 1906) s’enquadra a la branca militar secreta del partit, Bandera Negra, i participa en l’atemptat frustrat contra Alfons XIII del 1925 -complot del Garraf-. Poc després, és empresonat. La fi de la dictadura de Primo de Rivera portarà a Macià a treballar per la llibertat del país a través de les urnes, i EC es fusionarà amb el Partit Republicà Català, neixent així Esquerra Republicana de Catalunya. El 1932, el veterà catalanista esdevé president de la reconstituïda Generalitat

Les aventures del Capità Collons

L’arribada de la República indulta Badia, que, amb el seu amic inseparable, el metge Josep Dencàs, organitza les milícies juvenils de les JEREC com una “força de xoc” a imatge dels camises negres italians. Dencàs i Badia utilitzen els escamots per intentar fer-se amb el control del partit, i rebenten alguns mítings dels seus opositors interns; tan el sector esquerranista de Companys com les corrents més centristes. El 22 de març de 1933, 8000 joves uniformats desfilen a Montjuïc en una cerimònia d’estètica nazifeixista que indigna el poble barceloní. El dia següent, al Parlament, els mateixos diputats d’ERC i la dreta de la Lliga denuncien “els nostres petits aprenents de nazi” i les JEREC són descrites com “una organització de tipus feixístic”. Badia i Dencàs neguen les acusacions. Mentrestant, aquella mateixa nit, els escamots destrueixen la redacció del setmanari satíric El Be Negre, que havia caricaturitzat la violència i abusos dels milicians.

El novembre del 33, Badia trenca una vaga del transport públic i en militaritza el servei amb 7000 homes de la JEREC. La seva fama d’implacable farà que el mateix Macià el bategi irònicament com el Capità Collons. Però serà després de la mort de l’Avi, el Nadal d’aquell any, quan començarà el breu auge dels nostres pioners del feixisme català. Dencàs és nomenat conseller de Governació -Interior- i Badia, des del març del 34, és el cap de serveis de la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat, càrrec que correspon al de l’actual director de la policia.

Servint-se dels escamots com a forces parapolicials, el Capità Collons comença una campanya de persecució, detencions, pallisses i tortures contra militants de la CNT-FAI, que es cobra algunes vídes. L’odi de Badia vers l’anarcosindicalisme, que vé de llarg, no es redueix a un conflicte ideològic i de classe, sinó que té, a la vegada, un contingut xenòfob. Menysprea els que ell anomena “murcianos” o “xarnegos”, obrers que, els darrers anys, han immigrat des del sud de l’Estat per treballar a les obres del metro i l’Exposició del 29, molts dels quals certament estan, com la majoria del proletariat català, afiliats a la CNT.

El seu és un nacionalisme sanguini, racial, d’arrel alemanya. Badia i Dencàs beuen de les teories de gent com Pere Màrtir Rosell (1882-1933) que relaciona directament immigració, anarcosindicalisme, degeneració i crim en la seva obra La Raça (1930), que pretén fixar “les bases biològiques de la reivindicació nacional catalana”. Les JEREC ofereixen al jovent català una organització jeràrquica i militaritzada, formació en la mística nacional, entrenaments de lluita, boxa i tir i la oportunitat de posar-los en pràctica al carrer.

Els fets del 6 octubre

En un dels conflictes lingüístics que la relació amb l’Estat Espanyol encara genera, l’advocat Josep Maria Xammar és processat per haver protestat en català davant el jutge en un cas que portava, i se’l condemna a pagar una multa de mil pessetes. El seu judici té una gran càrrega simbòlica, la sala és plena. Quan s’escolta la sentència, un “Visca Catalunya!” rebel evoluciona en aldarulls i llançament d’objectes als magistrats. Badia, a càrrec de la seguretat del tribunal, deixa fer, i apareix per involucrar-se personalment en una virulenta disputa amb el fiscal, a qui fa detenir. Els fets forcen la seva destitució com a cap de la policia.

Si bé aquest episodi hauria pogut causar certes simpaties, la caiguda en desgràcia de Dencàs i Badia esdevindrà, però, amb els fets del 6 d’octubre del 1934. Després de la victòria de la dreta a les eleccions espanyoles, Lluís Companys declara l’Estat Català. Badia i Dencàs, grans promotors de la iniciativa, s’havien d’encarregar de planejar la resistència armada davant el govern espanyol. No obstant, a l’hora de la veritat, no mobilitzen els escamots; mentre que els treballadors adscrits a l’Aliança Obrera -bloc format per PSOE-UGT, organitzacions comunistes heterogènies i grups anarcosindicalistes autònoms, del qual en van quedar al marge tan la CNT com els estalinistes– Els militars canonegen la Generalitat i fan presoner a tot el govern en bloc. Bé, no a tot, doncs Badia i Dencàs s’escapoleixen pel clavegueram i fugen cap a l’estranger, sota la burla i infàmia públiques. Els dos personatges s’exilien fins la victòria electoral del Front Popular, el febrer del 36.

Dencàs busca refugi a la Itàlia feixista, per la qual sent franca admiració. De fet, el règim de Benito Mussolini ja havia vist en el seu grup una oportunitat d’estendre la influència del fascio a la península Ibèrica. El vicecònsol italià a Barcelona, Alessandro Majeroni, s’havia entrevistat mesos abans amb el llavors conseller. Transmetria a la seva ambaixada els bons resultats de la trobada, en què Dencàs li havia fet “una declaració explícita de fe feixista”. Després dels fets d’octubre, no obstant, Mussolini decideix concentrar els seus esforços en alimentar el feixisme espanyol.

Amb l’aixecament franquista i el suport d’Alemanya i Itàlia als sublevats, s’acaba l’aventura de Badia i Dencàs. A la memòria dels catalans, el feixisme quedarà per sempre més associat al terror i les bombes dels nacionals. Cal recordar, tanmateix, que la corrent ultra va ser minoritària dins Estat Català; molts dels seus militants van combatre el feixisme internacional a les trinxeres republicanes i després des de l’exili; alguns d’ells, fins i tot, van morir als camps de concentració nazis.

Una mort anunciada

Miquel Badia i el seu germà Josep -també membre dels escamots- són morts a trets, el 28 d’abril del 1936, a la cantonada dels carrers Muntaner i Diputació. La majoria d’indicis apunten a que l’autoria dels fets va recaure sobre un grup d’entre dos i quatre homes liderat pel faïsta Justo Bueno, pistoler que compaginava l’acció directa amb la delinqüència comuna. Com hem vist, els anarquistes tenien motius per matar els germans Badia – es diu que, a més, un parent de Bueno havia estat un dels torturats pels agents de Miquel-, però la història mai no s’ha aclarit del tot i des de llavors corren diverses hipòtesis: hi podria haver algú darrere de Justo? S’ha parlat de revenges per afers de joc, drogues i prostitució, l’enemistat amb l’entorn de Companys, uns suposats documents contra personalitats destacades d’ERC en poder de Badia, la Falange o, fins i tot, infidelitats amoroses. El Capità Collons, en resum, s’havia guanyat molts enemics; n’era conscient. De fet, ell mateix ja havia pronosticat la seva fi.

Amb l’esclat de la guerra, el procés judicial que investigava les morts va quedar aturat. Els periodistes Josep Maria Planes i Avel·lí Artís-Gener “Tísner” van decidir continuar pel seu compte la recerca, que els va conduir a Bueno. Posteriorment, Planes va ser asssassinat i Tísner se’n va anar al front, on es va trobar per casualitat amb el pistoler. Justo Bueno va combatre a la columna Durruti, a la vegada que se l’acusava d’haver matat un aviador francès i alguns dels seus propis companys arran d’una disputa sobre un botí. Justo va tornar a l’Estat Espanyol un cop acabada la guerra, on va aconseguir el vist-i-plau de les autoritats franquistes al declarar que ell era “antiseparatista i anticomunista” -no deixava de ser veritat-. Però, el 1941, Pedro Polo, un dels ex-policies de Badia, ara a sou de la lúgubre Brigada Políticosocial, el va reconèixer per Barcelona i el va detenir. A comissaria, va confessar -o li van fer confessar- l’autoria de la mort dels Badia. Bueno va ser afusellat al camp de la Bóta, el 1944, al costat d’un militant d’Estat Català.

Pel que fa a Dencàs, un cop va esclatar la revolució social a Barcelona, perseguit per la FAI, tornà cap a la Itàlia feixista. Després de ser inicialment detingut, va tirar de contactes i l’acabà rebent el ministre d’Exteriors de Mussolini, el Comte Ciano, que li va oferir asil en honor als vells temps. Però, desencantat pel suport del feixisme italià a Franco, va buscar exili finalment a França i a Tànger, on va morir el 1966.

Distorsions historiogràfiques

L’interès partidista a l’hora de maquillar la història dels Badia i esborrar-ne els gèrmens d’un emergent feixisme català s’ha vist reflectit en moltes de les publicacions sobre el tema que han aparegut a Catalunya. També esbiaixades són les versions espanyoles: per tant, potser cal buscar una major objectivitat en l’acadèmia internacional. L’historiador del feixisme Stanley Payne observa l’excepcionalitat que suposen els paramilitars de les JEREC en un nacionalisme català tradicionalment demòcrata i legalista. Considera que les milícies de Badia i Dencàs estaven “clarament influïdes per certs aspectes de l’estil, l’organització i la pràctica feixistes” si bé destaca la manca d’un programa polític formal on el grup de Dencàs condensi les seves -autèntiques- idees . El també historiador Chris Ealham parla de “quasi-feixisme” i de “criptofeixisme” (feixisme amagat) en el cas de les dues figures principals.

Podrà ésser més o menys pur, minoritari, de breu durada o eclipsat pel seu homòleg espanyol, però, de feixisme català, en vam tenir. I encara n’hi ha. Les idees de l’ultranacionalisme místic, el militarisme, la xenofòbia i les pràctiques intimidatòries dels esbirros uniformats també van germinar per sí soles a casa nostra. I ho seguiran fent si gent com Junqueras, de professió historiador i, en conseqüència, plenament conscient del què fa, acudeix puntalment. cada any, a l’homenatge d’un feixista.

http://montserrrat.bandcamp.com/track/2036

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s