El “soroll de sabres” torna a l’escena política

>Sectors de l’exèrcit espanyol, decidits a impedir amb les armes la independència de Catalunya

> L’esperit del 23-F continua viu

Els Borbons presideixen la Pasqua Militar, el 6 de gener

Els Borbons presideixen la Pasqua Militar, el 6 de gener

MARC RUDE | 13/1/13

 

La reivindicació catalana del dret a decidir ha fet revifar, els darrers mesos, les tendències colpistes dels sectors més intransigents de l’Exèrcit Espanyol. El “soroll de sabres” torna a l’escena política amb un degoteig de declaracions d’alts comandaments militars disposats a utilitzar la força en pro de la unitat territorial de l’Estat. El ministre de Defensa, Pedro Morenés, assegurava fa dues setmanes que “els militars mantenen l’ànim ferm i serè, sense fer cas a absurdes provocacions”, paraules que contrasten amb les del tinent general Pedro Pitarch, qui alerta de que “el pervers esperit que va animar el cop del 23-F sembla seguir bategant i aflora a la menor ocasió”, a la vegada que “alguns militars estan tractant d’instar públicament a trencar la disciplina i l’ordenament legal”, sobretot a través d’Internet.

El 2006, el general José Mena Aguado ja afirmava que l’exèrcit actuaria sense esperar ordres del govern si l’Estatut d’Autonomia “sobrepassava certs límits”, en una interpretació sui generis de l’article 8 de la Constitució Espanyola -que atorga a les Forces Armades la missió de “defensar la integritat territorial i l’ordenament constitucional de l’Estat”-. D’ençà de la manifestació de l’11 de setembre, les seves idees guanyen cada cop més adeptes a les casernes.

A finals del mes d’agost, el coronel Francisco Alamán reobria la caixa dels trons al comentar, en una entrevista a la web neofranquista Alerta Digital, que la independència de Catalunya hauria de “passar per sobre del meu cadàver”, i recomanava que “no provoquin massa al lleó, perquè ja ha donat proves sobrades de la seva ferotgia al llarg dels segles”. Efectivament, això testimonien els gairebé 50 anys de dictadures militars que va viure l’Estat Espanyol durant el segle XX, en què l’exèrcit va donar quatre cops d’Estat; al XIX, les forces armades van protagonitzar una vintena de rebel·lions de diferent signe polític. Excepcionalitat a l’Europa Occidental, la longeva tradició hispànica del pronunciamiento té encara partidaris.

Alamán va inspirar de seguida a d’altres companys d’armes. El coronel de la Legión Mariano Cañas afegia el seu cadàver com a obstacle per la independència, el també coronel García-Conde Gómez invocava la memòria del seu pare, un dels oficials que van liderar la sublevació franquista, a l’hora d’expressar “allò que tot militar espanyol ha de sentir en aquests moments”. A finals de setembre, l’ Asociación de Militares Españoles (AME), la més conservadora de les agrupacions corporatives de l’exèrcit, amenaçava a Artur Mas amb un consell de guerra si es duia a la pràctica el referèndum. Exigia així, en una nota, que el govern central actués per “suprimir qualsevol espurna de secessió” abans que les forces armades actuessin de manera unilateral. El president del col·lectiu, el coronel d’intendència retirat Leopoldo Muñoz, s’esplaiava al matí següent a la COPE, i posava com a exemple l’empresonament de Lluís Companys i el seu govern, l’octubre del 34, després de que la Generalitat declarés l’Estat Català. Leopoldo va parlar també per la cadena de televisió holandesa Holandes Nieuwsuur, el 6 d’octubre, on va opinar que “en cas de ruptura o separació, s’hauria de declarar l’estat de guerra, excepció o setge”. El 28 de desembre, l’AME intimidava amb un “conflicte civil” en què intervindria l’exèrcit, i advertia que “les ofenses a les forces armades són una frontera que no es pot traspassar”, en referència a la xiulada que va rebre José Manuel Muñoz, màxima autoritat militar de l’Estat a Catalunya, el dia de la presa de possessió d’Artur Mas.

El coronel Alamán, fervent admirador de Franco
El coronel Alamán, fervent admirador de Franco

L’ambigüitat del PP

El govern de Rajoy intenta desmarcar-se de les postures més exaltades i minimitza la importància de comentaris que, a d’altres països europeus, de ben segur rebrien més atenció. El ministre Morenés, tot i que creu que “l’Exèrcit és conscient de la gravetat i transcendència del desafiament independentista a Catalunya”, afirmava el mes passat que “no hi ha soroll de sabres”. El govern central està decidit a evitar que es faci el referèndum, tot i que promet prioritzar els instruments jurídics alhora d’impedir-ne la celebració. El ministre d’exteriors, José Manuel García-Margallo deia a la COPE que el Tribunal Constitucional suspendria la convocatòria; el titular de justícia, Alberto Ruíz Gallardón, no descarta en un futur la suspensió de l’autonomia de Catalunya, i declarava que els grups polítics que demanen la consulta podrien ser inculpats d’un delicte de prevaricació, i si hi insistissin, els seus dirigents serien acusats de desobediència i inhabilitats per la funció pública.

La diputada del Partit Popular al Parlament català Maria José Cuevas no podia ocultar certes simpaties per Alamán, però va ser l’ex-president de la filial popular a Catalunya i actual vicepresident del Parlament Europeu, Alejo Vidal-Quadras, el primer alt càrrec del partit que va afegir-se a la idea de sufocar amb les armes les aspiracions sobiranistes catalanes, El 28 de setembre, al programa de tertúlies El gato al agua de la televisió “ultra” Intereconomía, Vidal-Quadras recomanava a la vicepresidenta espanyola Soraya Sánchez de Santamaría que “anés preparant un general de brigada” per ocupar la seu del Parlament i el complex central dels Mossos. L’afer va arribar a les institucions europees, on els eurodiputats catalans Maria Badia (PSC), Raül Romeva (ICV) i Ramon Tremosa (CiU) i la gallega Ana Miranda (del BNG, que comparteix escó amb ERC) van enviar una carta de protesta a la llavors comissària de Justícia de la UE, Viviane Reding. Exigien una reacció de la Unió en defensa dels seus principis fundacionals davant “declaracions públiques que insten l’ús de la violència militar contra ciutadania europea” , així com sol·licitava que “s’avaluéssin els riscos reals d’una possible intervenció de l’exèrcit”. Reding va fer la vista grossa, afirmant que “la Comissió Europea no realitza comentaris sobre afers interns”. Maria Badia, d’altra banda, va haver de dimitir per pressions de la cúpula del PSOE. Al seu torn, Vidal-Quadras, va enviar també una missiva en què moderava el seu punt de vista, tant que un company seu de l’eurogrup popular, el flamenc Derk Eppink, va expressar que, al llegir la carta, va tenir la impressió que “l’havia escrita el general Franco en persona”.

Vidal-Quadras acaricia la seva bandera

Vidal-Quadras acaricia la seva bandera

Sancions benèvoles

El ministeri de Defensa no va sancionar a Alamán. El coronel considerava que el ministre Morenés “no té collons per fer-me callar”; el govern responia que, a l’haver passat ja a la reserva, no li era d’aplicació l’article 7.31 del Règim Disciplinari de l’Exèrcit, aprovat amb la Llei Orgànica 8/1998, que prohibeix, dins les forces armades, “l’expressió pública d’opinions que suposin la infracció del deure de neutralitat en relació a les diferents opcions polítiques”. El codi castiga la infracció com a falta lleu, amb sancions que passen de la simple reprensió verbal a l’arrest domiciliari d’1 a 30 dies. Mena, que al 2006 comandava tot de l’Exèrcit de Terra, va ser castigat pel llavors ministre Bono a passar 8 dies tancat a casa, per jubilar-se tot seguit. Morenés també es va veure obligat a destituir, al novembre, el general de brigada Ángel Pontija Deus, per una editorial crítica amb el procés català publicada a la Revista Ejército, òrgan oficial de la força terrestre.

Difusió mediàtica

L’odi anticatalà és un dels temes de capçalera dels mitjans de la ultradreta espanyolista que conformen la popularment anomenada caverna mediàtica. La web Alerta Digital és l’altaveu més destacat de les soflames d’Alamán i els seus afins. El propi coronel hi confessava la seva admiració per “la gegantina obra de Franco”, opinava que “Zapatero no feia més que complir les ordres que li donava ETA” i feia broma amb la polèmica que havia generat. Tot i que no esperava “tant anormal a la meva Pàtria”, reconeixia que el seu caràcter castrense a vegades el portava a excedir-se: “a la millor puta se li escapa un pet, a vegades som una mica matussers”. El projecte d’ofensiva bèl·lica contra Catalunya també suma adeptes dins els fòrums i pàgines de l’entorn militar a Internet, autèntic brou de cultiu del conspiracionisme colpista.

Eventual intervenció

L’ocupació militar de Catalunya, si bé compta amb suports dins l’exèrcit i la ultradreta, no deixa de ser improbable al preveure les greus conseqüències que comportaria per a l’Estat, a nivell intern i internacional . Des de les FAES, el think-tank del PP, se n’ha estudiat a fons el procediment. En un article a Libertad Digital, l’economista conservador Mikel Buesa arribava a la conclusió de que per una “ocupació efectiva” del territori català caldria un exèrcit de 270.000 efectius, dels que no es disposa, a part de que el govern es trobaria “sol, sense suports externs fora del seu propi partit i sotmès a una potent campanya de deslegitimació”. El professor de Dret Constitucional de la UPF Héctor López Bofill explica, tanmateix, que “una intervenció de l’exèrcit és contrària al dret de la UE; a l’Estat Espanyol se li suspendria el dret a vot a les institucions comunitàries” Un altre enigma serien les hipotètiques lleialtats dels 21.000 mossos i 11.000 policies locals a les ordres de la Generalitat i els Ajuntaments catalans. Al setembre, el llavors conseller d’Interior Felip Puig assegurava que estaran “al servei d’allò que determini el país -Catalunya.-”, declaracions que contrasten amb comentaris que han sorgit al sí d’aquests cossos. Cal recordar que, al 1998, es va arribar a un acord per la incorporació de 300 policies espanyols i guàrdies civils als Mossos, així com s’ha detectat la relació de comandaments de la Guàrdia Urbana de Barcelona amb la Falange i Plataforma x Catalunya.

Els Mossos podrien oferir resistència, però les seves lleieltats desperten dubtes

Els Mossos podrien oferir resistència, però les seves lleieltats desperten dubtes

L’ombra del 23-F 

El 23 de febrer de 1981, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero tirotejava el sostre del Congrés al crit de “¡al suelo todo el mundo!” -per després corregir-se amb “¡se sienten, coño!”-. Mentrestant, el general Milans del Bosch treia els tancs a passejar per València. La histografia oficial veu el fracàs del cop com un punt d’inflexió, que va portar a la consolidació de la democràcia parlamentària i la modernització de les forces armades. No obstant, es va fer córrer un vel sobre certs detalls de la trama, sobre els que encara s’especula. Un dels punts discutits és el paper del rei Joan Carles I. El passat febrer, el setmanari alemany Der Spiegel treia a la llum un cable diplomàtic desclassificat pel ministeri d’Exteriors d’aquest país. L’ambaixador de la llavors Alemanya Occidental a Madrid, Lothar Kahn, va entrevistar-se amb el monarca el 26 de febrer de 1981, i relatava com Joan Carles va mostrar “comprensió i simpatia” pels colpistes, que “només pretenien el que tots volíem”. A la vegada, el rei va comentar-li que intercediria perquè el poder judicial no els castigués gaire severament. IU, ICV i ERC van demanar al Congrés que s’expliqués la veritat i es desclassifiquéssin documents, però el Congrés va vetar la iniciativa amb els vots de CiU i PP. Tampoc s’ha aclarit mai una suposada complaença dels Estats Unitsi el Vaticà.

Milans i Tejero sortien de la presó als anys 90. Alfonso Armada, ex-secretari de la Casa del Rei i amic íntim de sa Majestat que va convèncer els altres integrants de la conxorxaque comptaven amb la complicitat de la Zarzuela, va ser indultat el 1988. No van sentir remordiments. Trenta anys després, l’ancià Tejero va voler posar el seu gra de sorra a l’actual ofensiva anticatalanista, i va presentar-se els tribunals per posar una denúncia contra “Arturo Mas” i el seu “contuberni de pecadors” per “provocació, conspiració i proposició per la sedició”, com explicava en una carta al diari Melilla Hoy.

El cop, d’altra banda, va tenir dues potencials seqüeles, desmantellades per l’Estat, que no van arribar a la opinió pública. El 1982, el coronel Luis Muñoz Gutiérrez liderava el pla “MN” (en referència al Movimiento Nacional). L’operació, prevista per la vigília de les eleccions del 27 d’octubre -en les que va arribar al poder Felipe González-, consistia en l’assassinat de personalitats d’esquerres i la voladura d’un bloc d’habitatges militars, fet del qual es culparia a ETA. Una nova conspiració, el juny de 1985, pretenia acabar físicament amb González, els seus ministres, la cúpula de l’exèrcit i la família reial al fer explotar la tribuna d’autoritats durant una desfilada militar; atribuint-ne també la culpa a l’organització armada basca. L’Estat va ocultar aquesta informació fins el 1997.

A nivell polític, se sap que el 23F va influir en la desfeta de la UCD i la victòria electoral del PSOE, partit que, amb el ministre de Defensa Narcís Serra, va emprendre una reforma de l’exèrcit que es cristal·litzaria en l’entrada a l’OTAN. Del que no es parla tant és de les concessions que es van fer als militars a canvi d’apartar-se definitivament de l’escenari polític. La Llei Orgànica d’Armonització del Procés Autonòmic (LOAPA), aprovada el 1982, pretenia refrenar les aspiracions autonomistes de la perifèria estatal, però finalment va ser impugnada pel Tribunal Constitucional i va desembocar en l’anomenat model de café para todos. El sociòleg de la UCM Ignacio Sánchez Cuenca explicava a Público que una altra “contrapartida” cap als militars va ser permetrer-los participar a la “guerra bruta” dels GAL. L’activista per la pau Arcadi Oliveres assenyala que a l’hora el paper de l’increment dels pressupostos de Defensa, i a afirma que Suárez va recompensar els militars amb l’adquisició del portaavions Almirante Carrero Blanco -posteriorment Príncipe de Asturias-, a canvi de tolerar la legalització del PCE. Convé destacar que els comandaments de l’exèrcit franquista van continuar al seu lloc fins l’edat de retirar-se.

Qui s'amagava darrere de Tejero?
Qui s’amagava darrere de Tejero?

El “comandant suprem”

Joan Carles I, a qui l’article 62 de la Constitució Espanyola atorga el “comandament suprem de les Forces Armades”, guanyaria protagonisme en cas d’un eventual aixecament militar contra Catalunya. Més enllà de la seva neutralitat oficial, poc després de la Diada de l’11-S el rei es dirigia als súbdits per carta, dissuadint-los de “dividir forces, encoratajar dissensions, perseguir quimeres i aprofundir ferides”. A l’entrevista que va concedir a Televisió Espanyola en motiu del seu 75è aniversari, el 4 de gener, criticava les “polítiques rupturistes”. La monarquia, per altre cantó, travessa la pitjor crisi de legitimitat des de la seva restauració. Les corruptel·les d’Urdangarin i l’escàndol de la cacera d’elefants a Botswana pesen sobre Joan Carles. La seva avançada edat i problemes de salut posen sobre la taula una incerta successió, quan, segons una enquesta recent, la majoria de joves de l’Estat Espanyol rebutgen la monarquia, i la seva aprovació entre totes les edats es situa al 50,1%, percentatge amb una marcada tendència a la baixa.

Retirada progressiva 

 

La presència de l’Exèrcit Espanyol a Catalunya és menor que a d’altres zones de l’Estat. Els dos enclavaments principals són la caserna del Bruc, situada al barri barceloní de Pedralbes, i la base de Sant Climent Sescebes (Alt Empordà), on s’aquartera el Regiment de Caçadors de Muntanya “Arapiles”. També trobem l’Acadèmia General Bàsica de Suboficials a Talarn (Pallars Jussà), instal·lacions de radar a Roses i un centre de control aeri al Prat. Els exèrcits de terra, mar i aire tenen oficines a les capitanies militars del Passeig de Colom, a Barcelona; a Tarragona hi ha una altra comandància naval. La Guàrdia Civil encara té 83 cuartelillos en territori català, amb 3500 efectius. Durant les darreres dècades, però, l’exèrcit s’ha retirat de la majoria de casernes que tenia a la que fou la IV Regió Militar, sovint per pressió de la ciutadania i les autoritats municipals. Repartides pel país, trobem un bon nombre d’instal·lacions abandonades. A Barcelona ja es van enderrocar la gran caserna de Lepant i les de Sant Andreu, i ara l’Ajuntament reclama el desmantellament d’El Bruc. El 2006, després d’un llarg litigi amb Defensa, el consistori barceloní va aconseguir recuperar el castell de Montjuïc. A la fortalesa, símbol de l’opressió militar sobre la ciutat, van ser-hi afusellats, entre d’altres, el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia i el president Lluís Companys; Espartero també va bombardejar la ciutat des d’allà, el 1842.

Militars a la caserna barcelonina del Bruc

Militars a la caserna barcelonina del Bruc

Maniobres polèmiques

Si bé la societat catalana i l’Exèrcit Espanyol no han tingut històricament gaire sintonia, les declaracions colpistes dels últims mesos han empitjorat més la perspectiva que la ciutadania té sobre les forces armades. A principis d’octubre, en plena ressonància de les paraules de Vidal Quadras i la AME, el veïnat de les comarques del Pirineu va tenir un bon ensurt quan dos caça-bombarders F-18 van sobrevolar la zona a 300 metres de terra, amb gran estrèpit; segons els testimonis, fins i tot, es podien apreciar els pilots. El ministeri de Defensa va demanar disculpes per les molèsties, desvinculant els vols l’actualitat política. No obstant, la memòria històrica genera més d’un flash back. Dies després dels fets, una ciutadana relatava la impressió que li va causar veure una filera de cinc-cents soldats, fusell en mà i a pas lleuger, que circulava prop de l’hospital infantil Sant Joan de Déu. El Consorci del Parc de Collserola fa anys que demana que la tropa d’El Bruc no utilitzi l’espai natural per les seves activitats.

Exèrcit Català?

La política de Defensa d’una futura Catalunya independent també ha estat objecte d’especulacions. El propi president Artur Mas aposta per un Estat sense forces armades, així com Oriol Junqueras va declarar que preferia “uns Mossos reforçats amb uns quants bazookes” que un exèrcit, seguint el model d’altres països desmilitaritzats com Costa Rica o Islàndia. S’ha parlat també d’una suposada integració a institucions com l’OTAN, o de la via de pagar per la protecció armada a d’altres països. El Centre d’Estudis per la Pau J.M. Delàs va organitzar al desembre unes jornades per debatre aquestes temàtiques, de les que parlarem a la propera edició de la DIRECTA. El consens dels grups parlamentaris que defensen el dret a decidir (CiU, ERC, ICV i CUP) és notori a un país de gran tradició antimilitarista. Catalunya, que durant segles s’havia rebel·lat davant la incorporació a files del seu jovent, va ser pionera del Moviment d’Objecció de Consciència, insubmissió popular que va aconseguir l’abolició del servei militar a l’Estat Espanyol, als anys 90. Recordem les últimes ocasions històriques en què la Generalitat va defensar-se amb les armes, la Guerra de Successió de 1714 i la Guerra Civil del 1936. Les lluites de la Coronela barcelonina i les Milícies Antifeixistes, si bé que voluntarioses i amb un fort suport de la població, no van poder evitar dures derrotes davant l’Espanya més reaccionària i els seus aliats, que van erradicar a sang i foc les institucions i llibertats del país.

Pressupostos ocults

“El govern espanyol presenta informacions confuses i amaga la meitat de la despesa armamentística”; és la conclusió a la que arriba l’informe que cada any elabora el Centre Delàs sobre les partides públiques assignades a Defensa. El projecte de pressupostos pel 2013 preveu destinar-hi 5.937 milions, un 6% menys que el 2012, retallada menor que les que s’enduen els ministeris com Educació i Cultura (17%). Segons el Centre Delàs, però, la despesa militar real per l’any que comença serà de 16.492 milions -359 euros per càpita-, ja que gran part s’amaga al pressupost d’altres ministeris. Després del franquisme, la necessitat d’”homologar” armaments amb la resta de països de l’OTAN va portar a un gran augment de les partides de Defensa, que durant les darreres dècades s’ha consolidat amb projectes d’utilitat dubtosa com l’avió de combat Eurofighter -17.118 milions per un caça-bombarder dissenyat per atacar la URSS- o els blindats Leopardo i Pizarro. Arcadi Oliveres explica que les causes del manteniment d’uns pressupostos més elevats es deuen tan a la inèrcia com a la influència de l’anomenat Complex Militar-Industrial. A la indústria bèl·lica espanyola, amb firmes com Navantia, Abengoa, Santa Barbara o Indra Systems, també s’hi dona el mecanisme de les “portes giratòries” empresa-institucions: el ministre de Defensa, Pedro Morenés, fou president d’Instalaza, companyia que fabricava les ja prohibides bombes de dispersió o cluster. L’Estat és, a la vegada, el 6è. exportador d’armes del món. De vegades, el mateix rei Joan Carles ha acompanyat empresaris de la guerra en expedicions comercials a països com l’Aràbia Saudita. Oliveres també comenta que si bé la participació en missions humanitàries i de peacekeeeping ocupen el 95% de la publicitat de les forces armades, en els 10 anys que fa que l’Exèrcit Espanyol hi pren part només hi ha enviat 20.000 soldats. Perquè és necessari, llavors, un personal de 179.000 efectius? Doncs perquè per cada oficial hi ha d’haver, com a mínim, dos soldats, i a l’Estat hi ha 47.500 oficials de carrera. Finalment, una altra despesa que no sol explicitar-se és la R+D armamentística. “La despesa militar entorpeix l’economia productiva” conclou Pere Ortega, autor de l’informe Delàs. El gran creixement econòmic d’Alemanya i el Japó després de la II Guerra Mundial, quan van ser obligats a desmilitaritzar-se per les potències aliades, reforça les seves tesis.

Efectes d'una bomba cluster. El ministre Morenés dirigia l'empresa que les fabricava

Efectes d’una bomba cluster. El ministre Morenés dirigia l’empresa que les fabricava

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s