L’esquerra ploranera

“La majoria no busca la llibertat, només vol bons amos”. És la premisa que es pot deduir de la longeva tradició socialdemòcrata, que enarbora la bandera de la llastimeta per tal d’aconseguir el que ella anomena “conquestes socials”, res més que concessions caritatives d’un estat omnipotent. Ingenus, els esquerranosos descafeïnats fan pujar al poder a campions de les llàgrimes de cocodril com Barack Obama o José Luis Rodríguez Zapatero; sens dubte, és la misericòrdia cínica la qualitat més important d’un príncep dels figaflors.

El govern natural de la societat ploranera és l’Estat del Benestar. Aquest model polític és (era) una elevació de la figura del pare a la màxima potència. De petits, Papà Estat ens fotia un clatellot si contestàvem malament, però ens ajudava a fer els deures i ens curava quan teníem pupa; de més grans ens deia que no fuméssim, però ens pagava la uni i ens mantenia quan ens quedàvem a l’atur.

En canvi, amb els sàtrapes de nova fornada, anomenats neoliberals -tot i que no són ni nous, ni liberals-, l’estat pren una forma nova: el pare és substituït pel patró. Les prerrogatives de l’estat-patró es poden reduir a tres. En primer lloc, l’expoli d’un suculent percentatge de les miserables engrunes que aconseguim esgarrapar del sistema productiu, les quals són destinades a sufragar els costums versallescos de les oligarquies política, econòmica, militar, clerical, feudal i burocràtica. Després trobem el manteniment de l’administració d’Injustícia, que s’encarrega de donar cobertura legal als abusos dels rics i d’empresonar els pobres. I finalment, no podia faltar el clàssic garrot, extraccions oculars gratuïtes incloses.

Pagar als que ens peguen és un dels pilars de l’estat des de temps ancestrals; paradoxalment, aquest no és ara posseïdor sinó esclau del Monopoly de la violència legitimada. Cras error, el seu, de no tenir present que per ensinistrar una bestiola -així ens veu Ell- calen dos elements: el càstig i la recompensa. Si les bufetades no es compensen amb llaminadures, el tinglado sencer fa aigües per tot arreu.

Us parlo a vosaltres, la oposició al règim imperant. No cometem l’error de conformar-nos amb tèbies consignes que semblen proclamar “que torni en Montilla!”, atrapades sota les dinàmiques del curt-terminisme i el qui no plora, no mama. Lamentar-se no és lluitar: menys Plató i més Kropotkin, més Nietzsche i menys Cristo reciclat. Per començar, espolsem-nos aquest complex de derrota que arrosseguem des de la Guerra Civil. L’obediència és un residu que hem d’incinerar. Estem amb els que alcen el bastó contra el poder i les que defensen casa seva contra l’assalt dels bandits de vestit i corbata. Cal canviar el vocabulari del prou, de l’aturem, pel llenguatge del podem, ocuparem, decidirem. La criatura ploranera arriba a l’adolescència i aviat serà adulta. Llavors, li arribarà l’hora d’emancipar-se.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s