(ficció) Capítol 1

La nit es resistia, mandrosa, a donar pas a la matinada sobre la plana. Arran de terra, una boira gèlida reptava entre els carrerons del casc antic i entelava els vidres del BMW negre. A dins, hi havien tres persones. Seria difícil de descriure-les amb precisió, doncs, malgrat el microclima càlid que havien generat a l’interior del vehicle, les tres figures vestien impermeables amb caputxa i duien un buf que els hi ocultava la major part de la cara. El conductor era un home cepat, amb una mirada penetrant de color blau cel. El seient de l’acompanyant l’ocupava una noia, de pit generós i amb uns ulls verds i grossos. Al darrere, un tercer noi era amb prou feines visible. De sobte, l’escassa claror que arribava d’un fanal situat a ben bé deu metres de distància es va reflectir en una peça de metall que la noia manipulava sobre la falda. A la seva esquena, el passatger de darrere també havia tret una arma i ara hi enroscava un silenciador. El silenci absolut que imperava al cotxe va trencar-se amb el clic-clac sord de les pistoles al carregar-se. Avui, els tres joves es disposaven a matar un home.

 

Ella va ser la primera a parlar. Mentre es redreçava un rínxol pèl-roig que li sobresortia de la caputxa, va dir, amb veu greu però decidida.

 

– Ja és l’hora. Som-hi, Marcel.

 

En Marcel va respondre emergint de les ombres del seient de darrere, sense articular ni una paraula. S’escoltà el frec del seu impermeable contra la tapisseria. Marcel va treure’s un petit objecte de la butxaca: era un dosificador de cocaïna. Va fer-ne una sorollosa inspiració, tot seguit, va sospirar. Desplaçant-se cap a la banda dreta del seient, va obrir la porta i es posà dempeus sobre la calçada. Quan ella, al seu torn, accionava també la maneta, el conductor va agafar-li el canell amb força, semblava que volgués retenir-la. Al cap d’un moment, però, l’hi deixar anar i digué, amb una veu tan glaçada com la ràfega d’aire congelat que s’havia colat al cotxe a l’obrir la porta:

 

 – Molta sort

– No pateixis. -Li va respondre ella, amb un to maternal-. Sortirà bé.

 

Els dos pistolers començaren a caminar pel carreró. Ella circulava per la vorera esquerra, ell a la seva dreta, sobre la calçada. Anaven amb pas lent però ferm. Les soles de les sabates s’enganxaven al paviment humit, a trossos gelat, i les boques del clavagueram exhalaven una lleu pudor a granja. Uns cinquanta metres més endavant, el petit carrer ombrívol de façanes de pedra s’obria a la plaça, una finestra grisa al punt de fuga de la perspectiva dels nostres personatges.

 

Uns segons després, i tal com estava previst, l’home a qui havien vingut a matar aparegué, girant per un estret passatge. No va mirar enrere. Des de lluny, se’n distingia un abric de pell negra clàssic, que li arribava fins als genolls, guants del mateix material i una bufanda embolicada al coll. Era força alt, i de cabells blancs. Sota el braç, hi duia un feix de carpetes. Va estossegar lleument un parell de vegades, i a continuació es va ficar la mà lliure a l’interior de l’abric per prendre’n una petaca de plata, en va fer un bon glop. Caminava enèrgicament cap al seu destí.

 

Marcel i la noia pèl-roja també van accelerar el pas, a la vegada que empunyaven les armes amb el braç extens cap avall, amatents per obrir foc. Quan eren a unes cinc o sis passes de la víctima, ben bé a la desembocadura del carreró, l’home va percebre la seva presència. Al tombar el cap va desvetllar un rostre que recordava vagament a una au rapinyaire. Immediatament va ser conscient del què passava. Els seus ulls molt oberts van passar de les vestidures negres a les armes, de les armes a la mirada d’ella i de nou a les pistoles.

 

L’home va començar a córrer sense traça, ensopegant de seguida amb una llamborda. Va grapejar per terra mentre s’incorporava, però en aquest mateix moment quatre impactes de bala el van projectar contra la primera columna de l’arcada de la plaça major. S’hi va quedar abraçat per uns instants. Ell havia disparat quatre vegades, ella només una. Marcel li havia encertar-li dues bales a l’abdomen, una a la cuixa, i havia errat l’últim tret. La bala de la noia s’havia incrustat al pulmó de la víctima. Amb els silenciadors que havien acoblat a la pistola, ningú havia sentit res. Entre la fortor de pólvora, els dos joves van abaixar les armes i van quedar-se quiets, contemplant la fi de la seva presa.

 

Aferrant-se a la columna, l’home va fer tres passes insegures cap al mig de la plaça. La sang, oculta sota la pell de l’abric, li gotejava entre les cames, deixant un rastre de taques rodones sobre el paviment. Respirava amb gran dificultat, agafant glopades d’aire, ben bé com un peix fora de l’aigua. L’home va oscil·lar sobre sí mateix fins a quedar-se de cara als que li venien a dur la mort. La mirada de la noia, que alçava de nou la seva pistola, deixava clar que no hi hauria pietat. La seva, en canvi, no era en cap sentit una mirada “heroica”. Als seus ulls només s’hi llegia la por.

 

El tret de gràcia va encertar de ple el front de l’home, que va caure d’esquena sobre la sorra de la plaça. Indubtablement cadàver. Quedant-se en tot moment sota la cobertura de la porxada, Marcel i la noia van començar córrer pel lateral de la plaça fins a arribar a l’altra banda, on van tombar a l’esquerra. Una travessia més enllà els esperava el cotxe.

 

Pel carrer es van creuar un avi matiner que, boina calada i bastó a la mà, s’encaminava cap al bar. Indiferent de mena, al creuar-se amb els dos joves va murmurar:

 

-Però quin cony de mosca els hi ha picat, a aquests?

 

L’home va obrir la porta del bar i hi va entrar, saludant alegrement el cambrer.

 

-Carda un fred de collons, cago’n déu!

 

A aquella hora tan intempestiva al bar només hi havia quatre persones. El cambrer, l’ancià i dos obrers amb roba de feina que començaven la jornada amb un carajillo. Ningú prestava atenció al televisor, que tenia posat el canal català de notícies les 24 hores. En aquell moment, l’home del temps locutava:

 

– Continua la onada de fred siberià. Mínimes molt baixes a tota Catalunya, i un cel enteranyinat que no ens deixarà veure el sol com a molt d’hora fins dijous. Connectem amb la càmera fixa de la plaça major de Vic, on aquesta hora es registra una temperatura de 5 graus sota zero…

 

I es registrava també, en directe per a tot el país, la mort d’un destacat líder d’ultradreta. El cotxe va rugir amb fúria, i agafant alè per prendre les marxes, es va allunyar veloç cap a l’horitzó.

 

 

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s