El govern del PP apujarà l’IVA dels productes de primera necessitat

Image

>>El preu del pa, la llet o els ous podria créixer fins a un 14%

>> Els dictats de la UE i l’FMI obliguen a Rajoy a retractar-se de la seva promesa de no augmentar els impostos

MARC RUDE | 2-7-2012

El govern espanyol apujarà l’IVA d’alguns productes gravats amb els tipus reduït, del 8%, i superreduït, del 4%, a la tarifa general del 18%. Productes de primera necessitat com el pa, la llet, els ous, la fruita i la verdura, que tenen assignat el tipus més baix, augmentarien de preu un 14%. Al ser l’Impost de Valor Afegit un tribut de caràcter regressiu -és a dir, que com és igual per tothom perjudica més a qui menys té-, l’increment recauria a les espatlles d’una classe treballadora que mostra altes taxes de pobresa i atur. El 2010, l’IVA general ja es va elevar dos punts, i podria créixer fins al 20% de cara a l’any vinent.

Fonts del Ministeri d’Hisenda asseguren que l’executiu popular està ultimant els preparatius per emprendre la mesura, que forma part de les exigències que UE i FMI han imposat a Rajoy. Sembla, doncs, que el PP es desdirà de la seva promesa electoral de no apujar els impostos, posant punt i final a la processó de desmentits, eufemismes i al·lusions indirectes que han omplert les declaracions oficials durant els darrers mesos. A l’abril, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ja va preveure un canvi en la “ponderació dels tributs”, així com Luis de Guindos, ex-directiu de Lehman Brothers i ministre d’Economia, es desvinculava d’anteriors negatives per anunciar un augment dels impostos sobre el consum de cara al 2013. Després del rescat bancari, no obstant, els nous imperatius dels poders financers podrien obligar a accelerar l’entrada en vigor de la política.

Els dictats de la troika

L’entramat format per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari  Internacional (FMI) ha maximitzat la seva capacitat d’influència sobre l’Estat Espanyol amb el rescat del 9 de juny. El préstec de 100.000 milions d’euros a la banca estatal “no és gratis i suposarà condicions estrictes”, com afirmava el president del Consell Europeu, Herman Van Rompuy. El 15 de juny, l’FMI va emetre el seu informe periòdic sobre l’economia espanyola, en què proposava una “política ambiciosa” de reformes estructurals consistent en apujar l’IVA i abaixar el sou del funcionariat. El dia següent, Rajoy va dir que no aplicaria les disposicions del Fons Monetari, tot i que Brusel·les l’espera a la propera reunió de l’Eurogrup, el 9 de juliol, amb les respostes correctes a les demandes de la Unió.

“Només la gent corrent paga impostos”

“Els rics i els super-rics gairebé no paguen impostos a l’Estat Espanyol”, explica el catedràtic d’economia aplicada Vicenç Navarro. És un fet evident que la política tributària de l’Estat és més exigent amb les rendes del treball -salaris- que amb les del capital. Segons l’organització ATTAC, prop del 80% de la recaptació fiscal estatal és aportat per la població assalariada, tot i que els seus ingressos representen menys de la meitat del Producte Interior Brut (PIB). Un de cada tres euros que guanya una persona treballadora va a parar a les arques públiques. D’altra banda, en les últimes dècades, els successius governs espanyols han reduït progressivament la càrrega impositiva dels capitals, inclús durant el període de crisi econòmica. L’impost de patrimoni va ser abolit per l’executiu de Zapatero, el 2008, i reestablert al mateix mandat, el setembre del 2011, encara que la riquesa mínima per estar-hi subjecte va passar dels 300.000 als 700.000 euros. El 2009, es va cedir la gestió de l’impost de successions (herències) a les Comunitats Autònomes. L’abril de l’any passat, Artur Mas va fer-lo gairebé desaparèixer amb el suport del PP. El 2007, José Luis Rodríguez Zapatero va rebaixar d’un 35 a un 30% l’impost de societats sobre les grans empreses -amb més d’un milió d’euros de beneficis- i d’un 30 a un 25% el de les petites i mitjanes, que van haver de pagar un altre 5% de menys a partir del 2010. La càrrega fiscal al treball i el consum, en canvi, no ha parat de créixer. El 2010, Zapatero ja va augmentar la tarifa general de l’IVA del 16 al 18% i la reduïda del 7 al 8%, fet que va despertar una encesa campanya d’oposició per part del PP. Poc després de guanyar les eleccions, no obstant, els populars van apujar l’Impost de Renda de les Persones Físiques (IRPF), entre un 0,75 i un 7%.

La gran evasió

Més enllà de la política tributària, la raó de que la classe alta i les grans empreses no paguin els impostos que els hi toquen es troba, sobretot, a l’extesa pràctica d’evadir capitals. El Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (GESTHA) assegura que el frau fiscal a l’Estat Espanyol ronda la xifra de 88.000 milions d’euros anuals. Mentre que les petites infraccions d’autònoms i professionals liberals només constitueixen un 10% del total evadit, el 72% dels capitals que s’escapen al control del fisc ho fan a mans de les majors empreses i fortunes individuals. Els paradisos fiscals juguen aquí un paper fonamental; 30 de les 35 empreses que cotitzen a l’IBEX hi són presents. Tanmateix, la gent rica i les corporacions tenen nombroses vies per fugir de la pressió d’Hisenda, moltes d’elles legals, com les més de 3000 Societats d’Inversió en Capital Variable (SICAV) que hi ha a l’Estat, on 26.000 milions tributen a l’1%.

Rentadora tributària

Conscient de la situació, el govern de Mariano Rajoy va decidir emprendre mesures.. En primer lloc, va reduir els recursos destinats a la lluita contra el frau un 30%. El plat fort, però, va arribar amb la declaració d’una amnistia fiscal. El “Programa especial de regularització d’actius ocults” va ser aprovat per decret el 30 de març, i convalidat al Congrés a l’abril amb l’únic suport de CiU. Es tracta de que “les persones titulars de béns que no es corresponguin amb les rendes declarades als impostos podran presentar una declaració per regularitzar la seva situació”. En síntesi, que el diner negre es pot blanquejar a canvi d’un impost d’entre el 8 i el 10%. És possible entregar diner en metàl·lic d’origen indefinit i convertir-lo en un capital perfectament legal per una quota modesta, ja que a Alemanya, on es va dur a terme una política similar, el cost fiscal del blanqueig era del 46%. La idea del govern popular ja es troba a l’escriptori del Tribunal Constitucional. El PP pretenia recaptar 25.000 milions amb una iniciativa que, de moment, ha resultat un fracàs. Fins ara, les prinicipals fortunes personals o empresarials no han fet ús del dispositiu, i només s’han realitzat 115 declaracions.  Així i tot, s’ha notat una lleugera disminució del nombre de bitllets de 500 euros en circulació. Cal especificar que, de 66.639 milions d’euros en paper moneda que hi ha a disposició avui en dia, 48.876 estan impresos als exemplars de color fúcsia; en circulen 98 milions d’unitats.

Deute públic, deute privat

Amb la reforma “exprés” de la Constitució, l’agost del 2011, PP i PSOE van establir que la reducció del dèficit i el pagament del deute eren la “prioritat absoluta” de l’Estat. Cal recordar que, al començament de la crisi, el 2007, l’Estat Espanyol tenia superàvit pressupostari i un deute públic del 36% del PIB, dels més baixos de la UE. Ni el dèficit ni el deute de les diferents administacions van tenir res a veure amb la crisi financera, com afirma l’economista Vicenç Navarro: “no va ser el dèficit el que va crear la recessió, va ser la recessió la que va crear el dèficit”. L’explosió de la bombolla immobiliària, autèntica causa del problema, va comportar un augment de l’atur, que ha reduït els ingressos per cotitzacions i ha fet créixer el volum de prestacions i ajudes. Això, juntament amb les injeccions de capital a la banca, ha portat a que l’Estat gasti més. En conseqüència, el deute públic s’ha duplicat en 5 anys, arribant a un 72% del PIB, tot i que és encara inferior als de França o Alemanya.

L’endeutament de les administracions públiques, però, correspon a tan sols un 16% del total de 4 bilions d’euros que es reclamen a l’Estat Espanyol. El principal problema és el deute privat i, més que res, la seva conversió en deute públic, al ser l’Estat el qui l’avala davant els creditors. Els majors components de la factura són els deutes de la banca (32%) i les empreses (31%) i, en menor mesura, de les famílies (21%). El deute privat, veritable motor de l’expansió econòmica, es va duplicar des del 2001 al 2008. Un cop el PP va aprovar la Llei del Sòl, bancs i caixes es van embarcar a l’aventura del totxo, a través del crèdit a la promoció immobiliària. Es van construir més habitatges que a Alemanya, Itàlia i França juntes, a la vegada que el preu que se’n demanava era dels més alts del món en relació al poder adquisitiu. Es va estimular a les famílies a que s’hipotequéssin. Quan el miratge es va esvair, va descobrir-se que la banca presentava un forat de 3 bilions en els coneguts com “actius tòxics” -de difícil cobrament-. La integració a la unió monetària, altrament, va aglutinar països amb polítiques fiscals i nivells de productivitat molt desiguals. Les empreses van recórrer a l’oferta de crèdit barat en l’intent de competir amb la producció d’estats més rics com Alemanya i França, que van incrementar les seves exportacions cap als països del sud d’Europa. Importar més va desequilibrar la balança de pagaments de l’Estat. Així mateix, el mite del creixement econòmic basat en les infraestructures -TAV, aeroports, autopistes…- i un elevat frau fiscal també van promoure l’endeutament públic.

Especulant amb el deute

Una de les funcions d’un banc central és la de facilitar crèdit a l’Estat quan ho necessita. El BCE té prohibit de fer-ho, al·legant la contenció de la inflació. En canvi, entrega el capital a entitats financeres a un interès de l’1%, que el seu torn el presten als Estats, comprant-los bons a interessos d’entre el 4 i el 15%. És l’anomenat mercat secundari del deute, que està subjecte a l’especulació. Parlem aquí dels “mercats” quan ens referim als bancs, companyies d’assegurances i fons d’inversió que compren i venen deute públic. Se’n demana un interès més alt en funció de si es pensa o no que l’Estat podrà tornar els diners, projecció definida per les agències de qualificació i mesurada amb la prima de risc, que posa en relació l’interès que s’exigeix pel deute públic espanyol i per l’alemany. Alhora, alguns elements emeten assegurances d’impagament sobre el deute -Credit Default Swap, CDS-, és a dir, que es comprometen a compensar a qui l’hagi comprat en cas de que l’Estat no pugui pagar-lo. La perspectiva de la indemnització pot fer que a certs sectors els hi interessi que els Estats facin fallida. Un 55% del deute públic de l’Estat Espanyol és deute extern; està en mans de bancs i fons estrangers, sobretot alemanys, francesos i nord-americans. Són creditors que volen assegurar-se de que recuperaran els diners, i reben l’ajuda de les institucions internacionals per imposar al govern espanyol les condicions que els beneficien. La situació que viuen avui els països del sud d’Europa no és diferent de la crisi del deute que va sacsejar Amèrica Llatina als anys 80.

Grups com ATTAC i l’Auditoria Ciutadana del Deute creuen que no s’ha de pagar un deute privatitzat que consideren il·legítim, i aposten per una auditoria democràtica de les institucions financeres per tal de depurar responsabilitats i fer sortir a la llum possibles delictes. D’altra banda, afirmen que el gravamen de les transaccions especulatives, la lluita contra el frau i els paradisos fiscals i una política fiscal progressiva podrien ajudar a millorar la conjuntura econòmica.

Hi ha alternatives

Per reduir el dèficit i aconseguir una distribució més gran de la riquesa, l’Estat pot finançar-se augmentant els ingressos o reduint les despeses. Economistes com Juan Torres i Vicenç Navarro apunten que elevar la càrrega fiscal sobre les classes adinerades i les grans empreses seria la solució més efectiva. Opcions factibles són recuperar els impostos de patrimoni i de successions, així com fixar un tribut sobre les grans fortunes -Sarkozy, insigne socialista, va aplicar-lo a França-. Si existeix un IVA superreduït pels productes de primera necessitat, també pot aplicar-se la mateixa lògica al crear un impost més alt per als béns de luxe, llur mercat està en plena expansió enmig de la crisi. Segons el sindicat GESTHA, retornar el percentatge de l’impost de societats que paguen les grans empreses del 30% al 35% original comportaria l’ingrés de 13.900 euros a l’any. La taxa sobre les transaccions financeres, en especial les de caràcter especulatiu, és una vella revindicació plantejada per James Tobin, el 1972, i recuperada per Ignacio Ramonet, el 1997. El combat contra el frau i l’establiment de convenis internacionals per a acabar amb el problema dels paradisos fiscals serien polítiques indispensables per tirar endavant l’economia. Reduir despesa no té perquè significar retallar les partides socials. Hi ha sectors que es pregunten si és necessari que els privilegis fiscals de l’Església Catòlica costin 6000 milions anuals a l’Estat o que el Ministeri de Defensa s’hagi endeutat per 27.000 milions, 12.000 dels quals es van gastar en la compra de 87 avions de combat Eurofighter. Els aeroports buits o el fet de que l’Estat Espanyol sigui el tercer del món en quilòmetres de carreteres de gran capacitat després dels EUA i la Xina i el segon en línies ferroviàries d’alta velocitat són altres indicatius de la possibilitat d’una despesa més controlada.

Caiguda del poder adquisitiu

Estat Espanyol, juliol de 2012. 24% de la població a l’atur. El 22% viu en la pobresa. El col·lectiu més afectat per la falta de recursos són les criatures. Un 26% dels infants creixen a famílies pobres, i en tres anys s’han duplicat les llars en què totes les persones adultes estan a l’atur. El salari mínim s’ha congelat, la inflació no. S’han retallat les ajudes a la dependència i l’any passat es van desnonar 58.000 famílies, tot i que hi ha 3 milions d’habitatges buits. La reforma laboral facilita l’acomiadament i la “flexibilitat salarial” a la baixa. La reforma de les pensions rebaixa les prestacions i allarga l’edat de jubilació. S’instaura el copagament a la sanitat i s’apuja el 66% el preu de les matrícules universitàries. El preu de la llum ha crescut un 70% en cinc anys, i s’incrementarà un 4% més aquest juliol. Un Estat on el 10% de la població atresora prop del 50% de la riquesa, on el 23% del PIB s’evapora dins l’economia submergida, té com a “prioritat absoluta”, a l’hora de gestionar els pressupostos, el pagament de l’enorme deute que va contraure la banca en un festival de crèdit immobiliari. Educació, salut, recerca, cultura i cooperació… desmuntades. Un rescat bancari que costarà 2000 euros per habitant, tot i que es deu 40 cops més. Llavors, es pot decidir apujar els impostos dels productes de primera necessitat, que conformen el 60% del consum de les rendes baixes. L’Organització de Consumidors i Usuaris espanyola calcula que el cost de l’augment per una llar mitjana serà de 900 euros anuals. La història demostra que pujar el preu del pa mai no ha estat una política gaire útil alhora de mantenir no tan sols el govern, sinó l’estructura que el sustenta.

 

Canvi d’opinió

“La subida de impuestos es profundamente insolidaria con las clases medias y trabajadoras”- Mariano Rajoy, setembre del 2009

“Voy a promover una campaña de rebelión contra la subida del IVA”- Esperanza Aguirre, març del 2010

“Subir el IVA es el sablazo que el mal gobernante le pega a sus compatriotas”- Mariano Rajoy, març del 2010

“Nunca se ha salido de una crisis económica subiendo los impuestos”- Dolores de Cospedal, setembre del 2011

“Subir el  IVA duplicaría la caída de la economía”- Cristóbal Montoro, gener del 2012

“Este gobierno no va a subir el IVA”- Soraya Sáenz de Santamaría, març del 2012

Ball de xifres

Producte Interior Brut (PIB): 1 bilió
Deute total: 4 bilions
Deute públic administracions: 774.500 milions
Ingressos de l’Estat: 129.000 milions a l’any
Frau fiscal: 88.000 milions a l’any
Rescat financer: 100.000 milions

Productes amb IVA superreduït (4%): Pa, cereals, llegums, fruita, verdura, llet, ous, llibres, diaris, medicines, pròtesis, vehicles per a persones amb mobilitat reduïda
Productes amb IVA reduït (8%): Altres aliments, transport, hosteleria, restauració, productes d’higiene personal (bolquers, compreses…)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s