Entusiasme

M’embriaga l’entusiasme a l’arrossegar-me per la ciutat a la cerca d’un improbable lloc de treball que amb tota seguretat estarà mal pagat. He redactat una llista de les institucions on prèviament he fet el que se m’ha ordenat, i n’he repartit còpies amb l’ambició de convertir-me en una agraïda peça d’un nou engranatge de l’alienació. Reptant per passadissos i despatxos, lliuraré una lluita darwiniana contra la meitat de la joventut del país. Salivaré, submís, davant de qualsevol que passegi la vista pel mostrador de carn barata aprofitant les ofertes del supermercat de l’atur, que li permetran comprar-se un xaval per uns pocs centenars d’euros al mes.

No aspiro a convertir-me en un element productiu de la societat, de fet, la tasca que se’m pugui  arribar a assignar segurament consistirà en fer més desagradable la vida dels demés. Molestar a la gent per telèfon, importunar-la pel carrer o estafar-la a la mateixa porta de casa seva constituïrien preuades oportunitats que no puc deixar escapar.  Gràcies al matrimoni entre empresa i universitat, padrins compassius i generosos, també he de saber apreciar la vàlua de les “pràctiques professionals”, en llenguatge planer, treballar sense cobrar, però inestimable ajuda que em permetrà afegir una nova entradeta al document que comentava abans, “fer currículum”, que se sol dir.

Per desgràcia, la genètica no m’ha convertit en un “emprenedor”, aquesta raça de super-joves eternament enaltits, abanderats del progrés, que mercès al crèdit patern i una llicenciatura a Esade succeiran demà els homes de corbata davant els que avui m’agenollo. Però, imbuït per les consignes imperants com ara “buscar feina és una feina” -encara estic esperant que m’arribi la nòmina- o bé “saber-me vendre a mi mateix” -sens dubte, la meva preferida-, se’m dibuixa un somriure d’orella a orella mentre adopto una actitud hiperdinàmica i d’un optimisme incondicional, convençut de que les meves pregàries al Déu del Diner aviat donaran els seus fruïts. Flexible com la plastilina, sempre puc reenfocar la meva trajectòria i fer carrera com a militar, segurata o publicista, contribuint així d’una manera decisiva al benestar i la felicitat col·lectives.

Preocupat de que explosionin els detectors quàntics d’ironia literària o que em jutgin per abús patològic del sarcasme, he de confessar que se m’acaba la paciència. Així com la ira de la generació perduda em bull dins de les venes, em consola l’esperança de que, tard o d’hora, les flames de la còlera proletària arrasin amb fúria bíblica els fonaments d’aquesta societat podrida. Però sovint aquests anhels es panseixen, derrotats, quan arribo a casa a posar-me pomada als hematomes que m’han regalat els Mossos d’Esquadra mentre intentava ajudar a resoldre el problema. No hi ha futur, per ara.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s