El valor del civisme

Civisme m.  Zel pels interessos i institucions de la pàtria |. Comprenent el significat de la paraula, se’ns fa més fàcil veure el substrat polític i moral que fonamenta el valor d’avantguarda (o més ben dit, de La Vanguardia) que esgrimeix la burgesia barcelonina contra tot allò que no li agrada. Amb l’arribada de CiU a l’Ajuntament, els somnis asèptics del comte de Godó i els seus lectors s’apliquen amb la renovada voluntat d’erradicar comportaments i grups que no fan maco als ulls de les classes de vestit i corbata. Una exaltació de l’ordre públic über alles, que deriva perillosament cap un higienisme social d’aromes totalitàries.

Per als il·lustres fills de Sant Gervasi que ens governen, els pobres són antiestètics, i per tant han d’estar amagats. La ciutat és un producte a exportar, i els carrers el seu aparador. Barcelona esdevé un parc temàtic de pagament, qui no té diners, hi sobra. Si no tens sostre i dorms al carrer, et posen una multa. És el que s’anomena criminalització de la pobresa. La llista d’agents portadors del caos i la brutícia és ben coneguda: indigents, okupes, llauners, prostitutes…

L’altre gran dimoni de la propaganda municipal són els hàbits nocturns de la joventut barcelonina.A partir de l’hora a la que els votants convergents se’n van al llit comença un toc de queda fàctic, on la mera presència d’un grup de persones al carrer ja és suficient per activar totes les alarmes. Els residus legislatius que encara consagren la llibertat de reunió es veuen acorralats per un setge que castiga les colles de noctàmbuls per tot allò que hi entra i tot allò que en surt, és a dir, el mam i el pipí. Així com uns horaris cada cop més restrictius i la inquisició contra els fumadors han portat a la reapropació etílica de les places, la mala gestió dels fluïds hem d’atribuir-la al consistori, amb la seva històrica negativa a instal·lar lavabos públics d’una punyetera vegada.

L’oci té els seus canals institucionalitzats. En principi, tots els catalanets hauríem d’anar a dormir aviat per poder-nos llevar ben d’hora i aixecar el país, però, per si de cas, tenim macrocentres de festa industrial, on podem pagar xifres astronòmiques per garrafó i sotmetre les nostres oïdes al terrorisme musical, entre un baf de feromones i sota la mirada disciplinària de desenes de goril·les. En resum, diuen que el carrer només pot ser un espai de trànsit entre el domicili, la feina i centres de consum, no pas un lloc per estar-s’hi.

El problema no són tant els vicis com la seva visibilitat. L’elit dirigent no escatima en capricis, i els mateixos que s’escandalitzen pel que es pagui a 50 euros a una cantonada del Raval, ho paguen ells a 500 en un discret àtic de l’Eixample. A la capital mundial dels congressos executius, no hi pot faltar un subminstrament constant de Don Perignon, “escorts” i cocaïna., Per contra, fumar-se un porret en un parc de la ciutat és il·legal i és una vergonya. La paraula hipòcrita es queda curta.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s