Una família rica, set famílies pobres

La propietària de l’edifici 18N va exigir als Mossos el desallotjament immediat dels habitatges

El passat 18 de novembre, en el marc d’una convocatòria de l’Assemblea Indignada de Sants, un grup de persones va apropiar-se d’un edifici buit al barri d’Hostafrancs, per tal de destinar-lo a proporcionar un sostre a famílies sense recursos que havien estat desnonades feia poc. La iniciativa va ser molt ben rebuda al veïnat, i va comptar amb el suport de la FAVB, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i diferents col·lectius i entitats del barri. L’immoble, construït durant els últims anys de l’era daurada del totxo, no va ser mai casa de ningú, ja que les obres van ser aturades quan la promotora mallorquina NYALIA 2006, impulsora de l’obra, va fer fallida el 2007, essent absorbida per la entitat bancària balear Sa Nostra.

Durant dotze dies, la casa del carrer Hostafrancs -la qual, seguint la línia onomàstica de les ocupacions indignades, es va batejar com a 18N- es va omplir de vida. A l’edifici es van crear set habitatges per a acollir persones a l’atur i famílies amb infants, que havien estat recentment expulsades dels seus domicils i no tenien recursos per accedir a una llar. Tanmateix, l’espai va servir com a dinamitzador cultural del barri, oferint-s’hi xerrades, recitals de poesia, projeccions i actes diversos.

La senyora Maria Eva Riera-Marsà, filla de la nissaga de capitalistes que controla NYALIA, es va presentar el 19 de novembre a comissaria per interposar una denúncia per usurpació contra les persones que el dia anterior havien ocupat l’immoble, situat al carrer Hostafrancs de Sió núm.13. L’empresària duia l’autorització del seu pare, Daniel Riera-Marsà Güell, que figura com a administrador de la finca, per tal de sol·licitar el desallotjament immediat del seus nous inquilins.

El vals dels barris alts

Eva Riera-Marsà Morillo, nascuda el 1968 a Palma de Mallorca, apareixia el juny de 1987 a les pàgines de societat de La Vanguardia en una trascendental crònica titulada“17 senyoretes de l’alta societat es van posar de llarg a la Font del Lleó”, on ella i les seves companyes de classe “van lluïr les seves primeres gales de dona” ballant “un primer vals, quasi de conte, en el que tan sols hi va faltar el príncep”. El febrer del mateix any, ella i les amigues realitzaven una desfilada de models de petit format “que va “marcar les tendències de l’hivern 87-88”. En resum, Eva mai va haver de patir per pagar el lloguer.

La premsa barcelonina de l’època també va retratar el casament dels pares d’Eva, el 7 de juliol de 1967 .“En la Real Basílica de la Merced se casaron la señorita Angelita Morillo Llobet y don Daniel Riera Marsá y Güell […] por último, el matrimonio marchó a varios países de Europa, y a su regreso visitarán las islas Madeira”. 6 mesos després, neixia ella. La família es va establir a Mallorca, on Daniel i el seu germà Esteban van dedicar-se als negocis del maó.

A inicis de la dècada passada, els Riera-Marsà van aconseguir l’autorització de l’Ajuntament de Vejer (Càdis) per construir dos hotels de luxe a la platja de El Palmar, un indret privilegiat del litoral gadità. La decisió va generar l’oposició de veïnat, grups ecologistes i regidors del Partido Andalucista i IU. Ecologistas en Acción va criticar que “de nou el poder financer, en aquest cas el grup mallorquí Riera-Marsà, ha aconseguit la requalificació d’un sòl no urbanitzable per mitjà d’un conveni urbanístic”. Diuen que el somni d’encimentar l’espai va sorgir quan el tiet d’Eva, Esteban, es banyava a la platja, i se’n va encapritxar tant que no va parar fins a comprar-se-la. El complex va quedar però a mig construir, ja que la família va abandonar el projecte per falta de fons el 2009, quan va esclatar la bombolla. El Diario de Cádiz comentava que “l’aventura d’Esteban Riera-Marsà a la costa de Vejer, que ha durat vuit anys, ha estat un llast per als seus comptes, i li ha provocat un forat de 15 milions d’euros, letal per qualsevol pla de viabilitat empresarial”. L’esplendor de la branca mallorquina dels Riera-Marsà està doncs en hores baixes, de fet, sembla que s’han arruïnat.  No se sap si serà aquesta la fi d’una de les dinasties més poderoses de la burgesia catalana del segle XX, una autèntica nissaga de poder que va emergir d’entre les tenebres més fosques de la postguerra.

L’origen del patrimoni familiar

La fortuna dels Riera-Marsà va ser amassada per l’avi d’Eva, Nicolás Riera-Marsà i el seu germà Federico. Va ser però Federico qui va esdevenir l’autèntic patriarca de la família. Un cop acabada la guerra va catapultar els seus negocis, convertint-se en un dels industrials més notoris de la primera etapa del franquisme. Les Industrias Riera-Marsá, fundades per la parella de germans el 1940, van ser una de les empreses nacionals de més anomenada. Es van encarregar de la producció i distribució a gran escala de productes alimentaris, fabricant, per exemple, la marca de llevats i flams Royal.

A la dècada dels 60, amb el desarrollismo i l’arribada dels americans, el patrimoni i la influència de Federico Riera-Marsà es van engrandir encara més. La seva empresa es va associar a la transnacional nord-americana Standard Brands i posteriorment a Nabisco, actualment absorbida per Kraft. Federico també va ser president de l’Associació de Codificació Comercial AECOC, entre 1984 i 1996. Com molts altres il·lustres personatges de l’època -Josep Lluís Núñez, Juan Antonio Samaranch i companyia-, Riera-Marsà va voler participar de l’explosió especulativa que es va produir al cinturó industrial de Barcelona als 60′ i 70′, essent especialment actiu a Montornès del Vallès.

Un patriarca filàntrop

El projecte de la construcció d’un polígon industrial enorme a Montornès, on es van instal·lar més de cent fàbriques, va concloure el 1965 quan es va inaugurar -amb bisbe i tot- la Ciudad Riera Marsá, una colònia fabril de 5000 vivendes per a treballadors al marge del riu Mogent, prop del barri de Can Parellada. El magnat va fer aixecar un barri de mil hectàrees, amb una urbanització de torres per als directius al turó de les Tres Creus. Però, pel que sembla, l’intent de reintroduir el paternalisme patronal vuitcentista als anys 60 no va quallar, i actualment la zona està degradada i presenta un dèficit important d’equipaments urbans.

Home profundament religiós, amb la seva jubilació va voler “apropar-se a Déu” fent obres de caritat, presidint durant dos anys el Banc dels Aliments de Barcelona, institució benèfica que recull la producció sobrera d’algunes indústries alimentàries per repartir-la als més necessitats a través de les parròquies. Millor que res, la fundació no trenca, no obstant, amb un model de solidaritat totalment vertical, i podríem arribar a argumentar que opera com a instrument rentaconsciències de l’alta burgesia catalana. Federico mai concedia entrevistes i rebutjava sortir a les fotos, tot i que en una ocasió va fer una extraordinària síntesi de la seva biografia  “una cosa és el que fa la teva mà esquerra i una altra cosa el que fa la dreta”. Va morir el 2008 a Barcelona a l’edat de 91 anys, “confortat amb els sants sagraments i la benedicció apostòlica”.

El quid de la qüestió

El conflicte entre la reivindicació del dret a l’habitatge i la defensa de la propietat privada continua sense intencions de remetre. El col·lectiu de l’edifici 18N legitimava la seva actuació com a un “intent de donar resposta de forma autoorganitzada a una necessitat que no és resolta ni pel mercat ni per les administracions, que posen per davant els beneficis econòmics a la dignitat de les persones”. Cal recordar que hi ha gairebé 3,5 milions de cases buides a tot l’estat (13% del parc d’habitatges), a la vegada que 50.000 famílies catalanes han estat expulsades de la seva llar durant els últims 3 anys, realitzant-se 19 desnonaments diaris el 2011.

A cada banda de la barricada, física o metafòrica, es defensen dos models de propietat urbana contraposats i difícilment conciliables. L’assemblea de la casa demanava per carta a les institucions polítiques i judicials que evitéssin el desallotjament, al·legant la funció social que s’estava duent a terme, fent tota una declaració de principis: “el sòl públic és de propietat col·lectiva, i no s’ha de vendre”, reivindicació clàssica dels moviments veïnal i obrer. Amb La Conquesta del Pa, al segle XIX ja apareixien moltes de les idees que veiem ara sobre l’apoderament social de l’habitatge en benefici del benestar col·lectiu. Piotr Kropotkin ja preveia que “si la idea de la expropiació es popularitza, la seva posada en pràctica no xocarà contra els insuperables obstacles amb els que ens volen amenaçar […] i portarà en sí el gèrmen de tota la revolució social”. El model global d’habitatge es debat entre l’herència de Kropotkin i la d’una senyora  pija vestida de Chanel.

A les ordres!

El el 30 de novembre, la Direcció General de la Policia (ABP de Sants Montjuïc) informava als jutjats de que “en relació al seu requeriment pel desallotjament de l’immoble, s’ha realitzat el dispositiu policial per tal de complimentar-lo”. Davant els rumors de que la policia planejava assaltar l’edifici -mai es va notificar l’ordre judicial als ocupants-, durant la nit anterior es van evacuar les criatures que hi residien amb les seves famílies, al mateix temps que un centenar de persones feien guàrdia a l’entrada de la finca, plantant tendes de campanya. A un quart de sis del matí, un operatiu format per 15 furgons d’antidisturbis començava el desallotjament. Segons l’informe policial, “en el moment d’accés a l’immoble, l’han impedit realitzant un tap humà, desobeïnt en tot moment les ordres dels agents”. Per altra banda, les persones que estaven allà afirmen que “sense dir una paraula i sense mostrar l’ordre de desallotjament, els Mossos van començar a arrossegar la gent reunida per defensar l’edifici, retorçant canells, donant puntades i cops de puny de manera arbitrària”. Amnistia Internacional està investigant si es van produir vulneracions de drets. Els policies van entrar rebentant les portes, identificant la dotzena de persones que hi havia a l’interior de la casa. A les 11h el comandament dels Mossos donava per finalitzat l’operatiu “lliurant-se formalment la propietat” al respresentant de l’empresa, Jorge Clemente, que “deixa un servei de vigilància privada a l’immoble a qui es facilita les directrius i canals de comunicació necessaris per activar la presència policial davant de qualsevol necessitat”. Tres activistes van ser denunciats per “falta de respecte i desobediència als agents de l’autoritat”, així com un d’ells, que va ser identificat a l’interior de l’edifici, va ser citat a declarar la setmana passada als jutjats com a imputat per un delicte d’usurpació.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s