Bons Regals

Un any més, retornem a la quotidianitat saturats de l’interminable ritual nadalenc. Respirem alleujats, exhausts per la periòdica marató d’hipocresia, excessos i pompa kitsch. L’empalagosa processó ens ha fet marcar el pas, amb sospir resignat i somriure postís, a través de totes les etapes de l’obligada performance col·lectiva.

Silenciada l’estrident sinfonia publicitària i complerts els imperatius de consum superflu, retorna descarat el discurs mediàtic de l’austeritat. Com ovelletes, corrent amunt i avall per les escales mecàniques del Corte Inglés, obeïm el dictat hivernal del capital. La crisi no pot escatimar en tecno-andròmines d’última generació, colònies de marca i joguines de baixíssima qualitat, estereotipades i fabricades per trencar-se, que els nens i nenes han après a necessitar després de que el corrosiu detergent televisiu els hi hagi deixat el cervell ben net i polit.

Amb l’ambaixador icona de l’imperialisme cultural yankee, greixós personatge d’abric vermell-cocacola, la globalització s’infiltra per les xemeneies de la ciutat. El malvat potentat de la indústria del plàstic, alè de bourbon i dieta de fast food, ja ha retirat els seus clons assalariats de les cadenes comercials multinacionals, i ara compta els beneficis de les seves maquiladoras polars mentre la baba li regalima sobre les solapes de pell de cadell de foca. Davant la intrusió imaginària del barbut a les nostres cases, sembla que l’actitud més responsable és esperar-lo assegut amb una escopeta a la falda. Així mateix, és de bon veí agafar el rifle -també imaginari, no fotem- i sortir a la caça dels seus replicants inflables, que des de fa un temps escalen pels balcons, abans de que arribin al seu destí i cometin abusos i malifetes.

Més enllà de la orquestració comercial i mediàtica del ritu, la meva aversió rau en l’essència primera del fenòmen. Nadal és la festa d’aniversari de Jesucrist, i jo no m’hi convido ni li canto alabances perquè no professo la seva religió. Més o menys manipulada, crec que la doctrina cristiana ha estat un constant llast per a l’evolució de la societat humana. Durant dos mil·lenis, la seva església ha reprimit a cops de creu la ciència, la sexualitat i la dissidència, beneïnt dictadors i prohibint llibres, essent protagonista dels poltres de tortura de la Inquisició i la crema de dones vives a la plaça pública. En aquest punt, res a celebrar.

Vist el panorama, em sobta i m’entristeix la falta de veus crítiques amb el tema. Els indignats canten amb el barret del gringo obès abans esmentat, feliciten l’efemèride a les ràdios lliures i els independentistes venen Lotería Nacional. Davant la impossibilitat econòmica d’exiliar-me a un país infidel per aquestes dates, no em fa res predicar al desert la meva postura abolicionista. Una crítica ha de ser constructiva, i per tant proposo aprofitar els turrons i el tió per la Festa del Solstici d’Hivern, celebració pagana antiquíssima, que posteriorment es va fer coincidir a propòsit amb el neixement del Cristo. Encara que no s’escolti el nostre crit, estic convençut de que molts repudiem el Nadal. Sóm anònims, però som legió. Cal plantar cara a aquest sistema cínic, que té la barra d’arrencar-nos els duros al desembre per venir-nos després a compadir quan arriba la “cuesta de enero”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s