Les persones migrants són empresonades sense haver comès cap delicte

Els murs dels centres d’internament oculten una de les injustícies més flagrants d’Europa

Els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE’s) són espais de reclusió on els estats de la Unió Europea empresonen a les persones migrants pel sol fet de no tenir la documentació en regla. Sense haver comès cap delicte, són capturades de manera arbitrària per la policia i traslladades al CIE, on poden estar-hi preses fins a 60 dies. El següent pas és la deportació.

Els CIE’s són oficialment “establiments públics de caràcter no penitenciari”, eufemisme que amaga una xarxa de camps de concentració al marge de la legislació sobre presons, dependents del Ministeri de l’Interior i gestionats per la Policia Nacional. Les condicions en què hi sobreviuen els interns són infrahumanes, i han estat denunciades per una llarga llista d’organitzacions estatals i internacionals.

Els mitjans i les ONG tenen vetada l’entrada als centres, fet que comporta una falta de transparència que permet encobrir les violacions de drets que s’hi produeixen. No obstant, els testimonis ens parlen d’experiències esfereïdores, que ens fan recordar alguns dels episodis més tenebrosos del segle XX El silenci mediàtic facilita alhora el desconeixement social d’una situació d’injustícia pròxima i quotidiana, davant la qual la ciutadania no pot romandre impassible.

Els CIE’s apareixen a l’Estat Espanyol amb la primera Llei d’Estrangeria, aprovada el 1985, però des de principis de la dècada passada van adquirint cada cop més rellevància. Segons l’informe de la Fiscalia, l’any passat hi van ser internades un total de 26.032 persones, en un total de 9 centres repartits per la geografia estatal: Madrid, Barcelona, València, Màlaga, Tarifa, Algesires, Tenerife, Fuerteventura i Gran Canària. Alguns estan ubicats en antigues presons o casernes militars que han quedat obsoletes. A Barcelona, el CIE de Zona Franca va substituïr el 2006 les instal·lacions de la Verneda, un soterrani amb pèssimes condicions de llum i ventilació on es van arribar a engabiar 6 persones en cel·les de 3x 2 metres.

Drets vulnerats

Qualsevol incongruència entre els documents adquirits i la legislació vigent és suficient perquè una persona migrant experimenti la privació de llibertat dins els murs d’un CIE. “No són delinqüents: només han comès una falta administrativa no gaire més greu que una infracció al volant”, declarava Carlos Carnicer, president del Consell General de l’Advocacia Espanyola. Si bé la mera existència de llocs així ja constitueix una vulneració de drets, la situació es veu agreujada per una escassa protecció legal dels reclusos. El funcionament dels centres no va estar regulat fins al 1999, quan es va emetre una ordre ministerial, considerada per molts ambigua i incompleta. L’autoritat que es delega a la direcció dels CIE’s és gairebé absoluta. Si hi afegim la falta de càmeres de videovigilància, ens trobem que la policia opera amb plena impunitat, a part de dur a terme una feina per la qual no està qualificada. Després de realitzar una inspecció, el Defensor del Poble va constatar l’any passat que dins els CIE’s “no existeixen mecanismes efectius de control de l’actuació policial” a més d’una “absència generalitzada de serveis d’assistència social”. El periodista Sergi Picazo afirma que “les presons tenen reglament intern. Si un pres rep un maltractament, té uns mecanismes de denúncia que al CIE no existeixen”. Això ha comporta que s’hagi arribat a parlar de “petits Guantànamos”.

Migreurop, una xarxa euroafricana formada per 38 associacions humanitàries provinents de 13 països a banda i banda del Mediterrani, va presentar fa poc a Màlaga l’informe CIE: Derechos vulnerados, on es recullen les experiències acumulades després d’aconseguir entrar als CIE’s de Barcelona, Madrid, Màlaga i Algesires. Els investigadors conclouen que es tracta de “veritables presons”, on “la privació de drets és en ocasions superior a la que s’aplica als centres penitenciaris·”. Es dóna tanmateix un “escàs o nul control per part de l’autoritat judicial competent” i un dèficit legislatiu important, que porten a una falta de garantia dels drets fonamentals que converteix els CIE’s en autèntiques “estructures de maltractament”

Condicions inhumanes i casos de tortura

L’informe Voces desde y contra los Centros de Internamiento de Extranjeros, editat el 2009 per Ferrocarril Clandestino, Médicos Mundo i SOS Racismo Madrid, parla de que “testimoni rere testimoni es repeix la denúncia de les condicions d’habitabilitat, que queden molt lluny dels mínims desitjables”, així com “també apareixen, reiteradament, denúncies de maltractaments verbals, físics i psicològics per part del personal policial”. Sobrepoblació a les cel·les, alimentació, vestit i atenció sanitària insuficients, falta d’equipaments i tot tipus d’abusos i coaccions per part dels agents són el pa de cada dia als CIE’s.

La Coordinadora per la Prevenció i Denúncia de la Tortura va fer públic al mes de juny el seu informe anual, que recull 251 casos documentats de tortura que es van produir el 2010 a l’Estat Espanyol de la mà de funcionaris públics. El CIE valencià de Zapadores és una de les institucions que hi apareix més vegades. A.B., de 55 anys i origen marroquí, va morir a la seva cel·la després de que els metges del Centro de Salud de San Luis no li detectéssin cap anomalia. B.N., de nacionalitat argelina, va ser colpejat en públic fins que va perdre el coneixement. El senegalès N.C. es va queixar de la mala higiene del centre, i tot seguit diversos agents el van pegar i van obligar-lo a prendre una medicació desconeguda. A Madrid, el ciutadà colombià R.A. va haver de ser traslladat a l’hospital després de ser brutalment apallissat, mentre que Barcelona trobem el suïcidi d’M.A., un noi de 22 anys que es trobava sancionat amb aïllament i no rebia tractament pels problemes de salut mental que patia. El 2009 el CIE de la Zona Franca ja es va cobrar la vida d’un altre jove, que oficialment “es va penjar amb una samarreta al sostre de la cel·la”. Per acció o per omissió, el Cos Nacional de Policia és responsable de les morts, doncs es van produïr sota la seva custòdia.

Persecució de les persones migrants

L’estada als CIE’s és només un esglaó d’un dispositiu que atravessa la vida de les persones migrants. Les víctimes sovint són capturades en redades policials massives, on la policia identifica a la gent basant-se en criteris racistes. Cheik Dia, un madrileny d’origen senegalès, en fa una síntesi aproximada: “si eres negro, te piden la documentación”. Les “caceres de migrants” han rebut múltiples condemnes, i fins i tot les Nacions Unides han demanat explicacions a l’Estat respecte a aquestes pràctiques discriminatòries. Després del seu pas pel CIE, els migrants acostumen a ser deportats per avió en els anomenats “vols de la vergonya”. Al 2006, Osamuyia Aikipitanhi, un home d’origen nigerià que era traslladat sota custòdia per la Policia Nacional, moria amordaçat i lligat de peus i mans.

El govern de Zapatero va impulsar el 2009 una reforma de la Llei d’Estrangeria que imposa condicions encara més dures a les persones migrants. El període màxim de reclusió en un CIE es va allargar de 40 a 60 dies, a la vegada que es restringien el reagrupament familiar i el dret a asil. Amb el nou executiu del PP la situació podria empitjorar encara més, veient que el parlament espanyol va rebutjar-li fa dos anys la proposta d’un “contracte d’integració per immigrants” que, entre d’altres, volia allargar el termini màxim d’estada als CIE’s a 70 dies. El mateix portaveu del PSOE va definir la iniciativa com a “inútil, degradant i de fons xenòfob”.

A la vegada, els nouvinguts es troben en una situació especialment vulnerable davant la crisi, doncs necessiten un contracte laboral per renovar els papers de la residència, alhora que la recessió, amb un gran impacte en sectors com la construcció, ha deixat a l’atur a 1 de cada 3 migrants. Els seus col·lectius denunciaven a la protesta de diumenge que “sóm tractats com a mà d’obra barata que és utilitzada quan al mercat laboral li convé i és llençada a les escombraries quan ja no li interessa”. Les autoritats s’encarreguen de la tasca de perseguir-los, i a través del seu aparell repressiu es dediquen a fer la vida impossible als nostres veïns. El Ministeri de l’Interior afirma haver repatriat 30.163 migrants el 2010. Les seves xifres són persones que sovint porten anys convivint entre nosaltres, han construït la seva vida aquí, i ara són expulsades de la seva terra d’acollida, doncs el sistema econòmic així ho ha decidit.

València: CIE Zapadores

El sòrdid historial del centre de Zapadores ha fet de València un nucli important de la lluita contra els CIE’s. Mobilitzats per la Campanya CIE’S NO, els activistes valencians es concentren a la porta de l’edifici cada últim dimarts de mes des de fa dos anys. Segons expliquen les desenes d’oganitzacions i xarxes socials que integren la iniciativa, molts interns afirmen “haver rebut cops, mals tractes i vexacions per part de la policia”. Per reprimir una vaga de fam, realitzada a primers de desembre de l’any passat, diversos reclusos van ser obligats a passar unes quantes hores sota la pluja i amb les mans enlaire al pati del recinte. En una altra ocasió, els tribunals van cridar a declarar a un intern després d’haver interposat una denúncia per maltractaments, a través del seu advocat i una vintena d’ONG. La víctima va exposar davant el jutge que estava disposada a reconèixer els seus agressors, però no ho va poder fer, perquè ells mateixos la van deportar dues hores després. Portava 15 anys vivint a l’Estat, 10 d’ells cotitzats a la Seguretat Social.

Madrid: CIE Aluche

Un informe elaborat el 2009 per la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) va documentar diversos casos de tortures i maltractaments. Pau Pérez-Sales, psiquiatre que va dirigir la investigació, declarava que “el tracte que pateixen és, en moltes ocasions, denigrant i d’absoluta humiliació, des d’interns que porten els mateixos calçotens durant un mes a persones que han de fer les seves necessitats en una ampolla perquè a la nit està prohibit anar al lavabo” L’abril passat, el jutjat va haver d’obligar a la direcció a prestar l’assistència necessària a una dona malalta de càncer, doncs les seves necessitats mèdiques no s’estaven complint. El magistrat també va obligar a que els policies es col·loquéssin correctament la placa, doncs la portaven al revés per tal d’impedir que els presos poguéssin denunciar els seus abusos.

Màlaga: CIE Capuchinos


El CIE malagueny està situat a l’antiga caserna militar de Capuchinos, un edifici ruinós que no reuneix les més mínimes condicions de salubritat. El ple de l’Ajuntament, la Fiscalia i el Defensor del Poble Andalús demanen des de fa anys la seva clausura. El 2006 set agents de policia van ser acusats d’agredir sexualment a diverses internes, cosa que va comportar el cessament del director i el cap de seguretat del centre. Un informe del Parlament Europeu parlava el 2007 de condicions de vida “deplorables”. L’associació Red Acoge ha documentat que 12 persones compartien una cel·la de 30m2, mentre que el president de la Plataforma de Solidaridad con los Immigrantes de Málaga afirma que “hi ha hagut casos de reclusió de dones embarassades a punt de parir i de persones amb malalties mentals i depressions”.

Aquest estiu ,el 15-M i altres grups van convocar una sèrie de protestes per tal d’impedir la deportació de Sidi Hamed Bouziane, un jove algerià que estava amenaçat de mort pels aparells repressius del règim del seu país. El 7 d’agost la policia va carregar amb violència contra una cinquantena d’indignats, però finalment la subdelegació del govern a Sevilla va revocar l’ordre d’expulsió de Bouziane, després de que es casés amb una cordovesa a l’interior del CIE, fet que li va permetre obtenir la residència temporal. No obstant, les protestes van continuar, i entre els dies 23 i 25 d’agost es va celebrar a la ciutat la I Trobada Estatal de Col·lectius en Lluita Contra els CIE, on diferents organitzacions estatals i europees van decidir posar en marxa una campanya conjunta contra la creixent vulneració de drets que pateix la població migrant.

La fortalesa europea

La política comunitària de fronteres i migracions, que ha portat a l’establiment del que Migreurop qualifica com “l’Europa dels camps” (de concentració), comença l’any 1995 amb la firma dels Acords de Schengen. La UE es fortifica tancant el pas als fluxos migratoris, provinents d’un Sud empobrit en gran part per culpa de les pròpies potències occidentals. La Directiva de Retorn, més coneguda com “directiva de la vergonya”, va ser aprovada el 2008d’esquenes a les crítiques d’organitzacions de tot signe i dels governs llatinoamericans i africans. La seva aplicació va agreujar encara més la situació. El mapa d’Europa està ple de camps d’internament, mètode definitiu de criminalització de les persones migrants que han conseguit traspassar les tanques, físiques o simbòliques, que separen les dues riberes de la Mediterrània.

Un dels centres de retenció més coneguts es troba a la petita illa italiana de Lampedusa, una de les grans portes d’entrada al vell continent. Al complex hi malviuen centenars de nordafricans, que en ocasions han protagonitzat motins, indignats pel tracte que rebien. El passat mes de setembre, més de 300 tunisians es van manifestar contra les condicions en què es viu al centre i les repatriacions forçades. La guerra civil líbia van comportar a la primavera un augment important del trànsit de migrants pel pas sicilià, magnificat per la suspensió de l’acord bilateral entre Itàlia i Gadaffi ,que garantia la repatriació de les persones detingudes.


La França de Sarkozy, que a l’estiu va tancar la frontera alpina per evitar que els exiliats libis i tunisians arribéssin fins al seu territori, és el marc de referència de la xenofòbia institucional a Europa. Només durant l’any 2010, més de 60.000 persones van ser internades en un Centre de Retenció Administratiu. El 55% del total dels detinguts van ser alliberats posteriorment, doncs en molts casos el jutge va considerar que la retenció era contrària al dret. L’informe que van publicar diverses associacions deixa el descobert que, al llarg de l’any, 500 nens i nenes van passar pels CIE’s francesos. La política migratòria del Regne Unit també arrossega una carrera bastant dramàtica, i en els últims anys s’ha cobrat diverses vides.

ENTREVISTA “He viscut aquesta experiència i em volia solidaritzar amb els que estan aquí”

Mubarak, que és ghanès i va estar reclòs al CIE de València, explica el seu testimoni per La Directa. “Em van detenir a Huesca un diumenge com avui, era el dia 31 de maig del 2009. Estava assegut amb uns amics, jo estava de visita, i van venir dos policies a controlar. Com que no tenia els papers, em van dur a comissaria, i el dia següent em van portar davant el jutge, i el jutge va dir que m’havien expulsar del país… sense haver fet res. Llavors, aquell mateix dia em van dur a València, i vaig estar allà durant 36 dies, i com que no tenia el passaport, el meu consolat estava investigant si realment era ghanès. A l’època no em podien detenir més de 40 dies, i quan ja s’apropava la data em van deixar en llibertat, i així vaig tornar a Barcelona”. Mentre estava pres, Mubarak va patir una dolorosa infecció d’orina, per la qual va rebre un tractament insuficient. Ell creu que “cap persona ha ser discriminada pel seu color, i menys per no tenir els papers”. Avui ha vingut “perquè he viscut aquesta experiència i em volia solidaritzar amb els que estan aquí, per això he vingut. Ara tinc els meus papers i no tinc por de passejar pels carrers”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s