Feixisme: un risc que no podem córrer

Les onades migratòries que ha acollit Europa occidental durant les darreres dècades han brindat a la ultradreta una nova oportunitat d’explotar la ignorància, les enveges i els prejudicis. La tàctica del feixisme és sempre la mateixa: crear un enemic imaginari i culpar-lo de tots els problemes de la societat. D’altra banda, hi ha un seguit de factors socioeconòmics que faciliten la implantació del discurs de l’odi. Un context de crisi econòmica i altes taxes d’atur, acompanyat d’un augment de la pobresa de les classes populars i una sensació general de frustració, apatia i desconfiança… va ser precisament el brou de cultiu d’on va sorgir el nazisme.

Després d’haver patit una dictadura feixista, països com Alemanya i Itàlia van establir ferms mecanismes legals per tal d’evitar el retorn dels que havien estat els seus botxins. Tot i així, aquestes mesures sovint s’han demostrat insuficients. En els últims 20 anys, el terrorisme neonazi ha acabat amb la vida de 147 persones a Alemanya, i actualment els poders públics tornen a plantejar-se la il·legalització del NPD, formació successora del NSDAP, el partit de Hitler.

A l’Estat Espanyol, en canvi, durant molts anys s’ha fet la vista grossa davant les activitats dels hereus del 18 de juliol. Els delictes d’odi i discriminació no apareixen al Codi Penal fins al 1995, així com l’apologia del franquisme no és considerada il·legal. A nivell històric, un dels elements que expliquen aquesta tolerància és la continuïtat dels aparells repressius franquistes després de la mort del dictador. Les velles lleialtats van mantenir-se durant molts anys, i encara avui aquestes idees semblen tenir certa presència dins les forces i cossos de seguretat de l’Estat.

“Sota cap concepte la llibertat d’expressió ha de permetre emparar el discurs de l’odi, és a dir, aquell que comporta un perill i una hostilitat a les persones per raons de raça, origen, orientació sexual…” Amb aquestes paraules aborda el tema Miguel Ángel Aguilar, l’únic fiscal especialitzat en delictes d’odi que opera a l’Estat. Des de la magistratura es reclamen reformes legislatives per tal de poder combatre més adequadament aquests crims, i s’esmenta la dificultat que suposaria una eventual prohibició dels partits neofeixistes amb la llei actual a la mà, doncs aquests no posen tot el que “pensen” als seus estatuts.

Parlar de la llibertat d’expressió dels feixistes és contradictori, doncs l’enemic més gran d’aquest dret universal són ells mateixos. La il·legalització de les seves llistes electorals és un pas coherent i necessari si volem impedir que guanyin més adeptes. Podríem arribar a dir que permetre que aquestes formacions es facin amb càrrecs públics i rebin finançament oficial per part d’un sistema que s’autodenomina democràtic és una actitud suïcida. Tots sabem què passaria si guanyéssin les eleccions: que no se’n farien més.

L’experiència històrica, i més a casa nostra, demostra sobradament quines són les ineludibles conseqüències del feixisme. Per combatre aquesta greu amenaça a les llibertats i la convivència, tots els agents socials han de fer front comú. Més enllà de les mesures de força, les eines pedagògiques i socials són prioritàries, doncs el gèrmen de l’odi no brota allà on imperen la igualtat, la solidaritat i el pensament lliure. No oblidem que l’arma més poderosa contra el feixisme és la cultura: si el racisme es cura viatjant, el feixisme es cura llegint. Però el més important, com hem dit, és prendre de consciència de que si no els aturem, poden tornar.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s