El govern de CiU privatitzarà la gestió de l’aigua

Sempre al servei dels interessos de l’empresariat català, l’executiu convergent ara avança cap a la privatització del sistema públic de gestió del cicle integral de l’aigua, amb Aigües del Ter-Llobregat (ATLL) al capdavant. Un deute multimilionari fruït d’anys de mala gestió pressupostària serveix com a excusa a CiU per començar la subhasta d’aquest recurs imprescindible per a la vida.

Aigües Ter-Llobregat (ATLL) és una empresa pública adscrita al Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat. Creada al 1990, és responsable de l’abastiment d’aigua en alta (és a dir, la gestió del líquid des del punt d’extracció fins a l’arribada als dipòsits municipals) als usuaris de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i les comarques del voltant, un total de 4,5 milions de persones. És una empresa estratègica per garantir el subministrament de la població. No obstant, el govern català projecta l’externalització de la seva gestió. Aigües de Barcelona (AGBAR), gran multinacional que és al seu torn responsable de l’abastiment en baixa (des dels dipòsits municipals fins a l’aixeta) del 80% de la ciutadania, ja s’ha mostrat interessada en comprar.

Desregularització del sector

En paral·lel a la privatització de l’ATLL, el govern de CiU està aplicant retallades salvatges als pressupostos de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), ens públic dependent de la Generalitat que s’encarrega de les competències en matèria hídrica i de la regulació del cicle integral de l’aigua. El nou director nomenat pel govern d’Artur Mas, Lleonard Caracolé, ha estat durant molts anys el responsable de medi ambient d’Agbar. Jaume Delclòs, membre de la plataforma Aigua és Vida, argumenta que “no es vol un regulador fort, sinó un de fluix que estigui al servei del sector privat, com ara Agbar”.

L’excusa per aplicar aquestes mesures és el deute de 1350 milions d’€ que arrossega l’ACA. Si ens preguntem per l’origen d’aquesta xifra, trobem que l’organisme ha estat infrafinançat des del moment de la seva creació, doncs s’ha encarregat de més funcions de les que li pertanyien per llei i això no s’ha vist reflectit als pressupostos. El deute ha anat augmentant any rere any amb el successiu consentiment del Parlament, i el cost de les mesures d’emergència contra la sequera del 2008 i de la construcció de la dessalinitzadora del Prat de Llobregat encara l’han incrementat més. A més dels crèdits bancaris (1222 milions) l’ACA també deu 230 milions a proveïdors i ajuntaments.

Com sol ser habitual, els primers damnificats pel procés de privatització han estat els treballadors. L’agència ha pagat 42.000€ a la consultoria britànica Deloitte per realitzar estudi de reestructuració de l’organisme, en un procés que probablement comportarà un ERO que pot afectar a un important percentatge de la plantilla. El cost del personal laboral només representa un 6% de la despesa de l’agència i menys d’un 1% del deute actual. De fet, ACA i ATLL aquest any hauran de gastar més en pagar els interessos bancaris (64,4 milions) que en personal (45,8). Òscar Abad, portaveu del Comitè d’Empresa de l’ACA, declara que “és obvi que l’eliminació de llocs de treball no té a veure amb millorar la situació econòmica, sinó que te a veure amb la política governamental actual de destrucció de les institucions públiques”

El cost de l’aigua

La major part del cost total de l’aigua que consumim rau en la complexa infraestructura que es necessita per realitzar el subministrament: conduccions, depuradores, dessalinitzadores… El cost de la construcció i manteniment d’aquest capital físic, que és independent d’un major o menor consum, és el que s’anomena “cànon de l’aigua”, una tarifa fixa que s’inclou a la factura del servei i que representa la principal font d’ingressos de l’ACA. El problema és que l’import que es paga pel cànon és inferior a la despesa real que ha de finançar, cosa que ha comportat l’endeutament de l’agència. Jaume Delclòs afirma que “el cànon potser s’ha d’augmentar, però des d’un exercici de transparència perquè es sàpiga perquè s’està apujant”. La privatització, però, encara agreujaria més el problema, doncs “a més del cost real d’extracció i distribució haurem de pagar el deute i els beneficis de l’empresari”, remarca Delclòs. De tota manera, es preveu un important augment de les tarifes, i encara més dins un model privat on els usuaris passaran a ser clients. Privatitzar els guanys, socialitzar les pèrdues.

L’Aigua és Vida

Per afrontar aquesta situació s’ha constituït la plataforma Aigua és vida, que agrupa representants dels sectors veïnal, sindical i ecologista en lluita contra la privatització del servei d’aigües. El passat dimecres 9 de novembre el col·lectiu va realitzar una protesta davant la seu de l’ACA per denunciar les retallades, els acomiadaments i la previsible reducció dels estàndards ambientals. La plataforma recorda que “la gestió realitzada per una empresa privada tindrà com a primera prioritat l’obtenció de beneficis, en detriment de la qualitat del servei i les prioritats socials, laborals i mediambientals”. Amb el servei en mans privades, no hi ha garanties de que s’inverteixi en millorar-lo, així com també és probable que s’incentivi el consum d’aigua, que s’havia mantingut a nivells força acceptables durant els últims anys.

Aigua és Vida convida a tothom a involucrar-se a les properes mobilitzacions. Avui dimecres es celebra a l’hotel NH Constanza de Barcelona una conferència on el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder i la Directora General de l’Aigua de l’Estat Espanyol, Marta Moren, han convocat al gran capital -l’entrada costa 1200€- per presentar el “producte” davant els seus potencials compradors.

Cap a una gestió integral i participativa

“L’aigua és vida. La gestió de l’aigua ha de ser pública, i la participació ciutadana, la transparència i el control social han de ser els eixos vertebradors d’aquest servei públic”. És aquesta la proposta que presenta Aigua és Vida per fer front a un model de gestió mal formulat, excessivament fraccionat i ara susceptible de ser objecte d’una privatització més o menys encoberta. Delclòs recorda que la infraestructura l’hem pagada entre tots i ens parla de que “com a ciutadania hem d’exigir un model integral, amb una gestió unificada, coordinada, participativa i sotmesa al control social: els ciutadans no estem pagant perquè uns […] s’embutxaquin el diner públic”.

Aigües de Barcelona (Agbar)

Des de seva la torre fàl·lica de la Plaça de les Glòries, el gegant empresarial barceloní Aigües de Barcelona (Agbar) lidera el Grup Agbar, un hòlding multinacional que és actualment és propietat del la transnacional francesa Suez (amb un 75% del capital) i de La Caixa (24%). El grup està molt present als països del sud -especialment Amèrica Llatina-, on s’ha lucrat precisament gràcies a polítiques com les que ara vol aprovar CiU. Tot i obtenir uns beneficis anuals de 160 milions d’€ i haver incrementat un 30% les retribucions dels directius durant els darrers anys, el 2007 l’empresa va forçar els treballadors a pactar un ERO que va costar 4,5 milions a les arques públiques. Per si fos poc, el Comitè d’Empresa ara denuncia que l’acord s’està incomplint, cosa que suposaria una violació de l’Art.44 de l’Estatut dels Treballadors.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s